Quan un país debat intensament el seu futur, els moments de màxima tensió són inevitables. No és gens fàcil per a ningú. D’una manera o de l’altra, tothom intenta escombrar cap a casa perquè tothom creu legítimament que té raó. Hi ha qui ho fa amb més o menys honradesa i generositat. D’altres no tenen cap projecte de futur per a Catalunya i en canvi es passen dia i nit criticant obsessivament els qui en tenen, tot acusant-los amb vehemència de portar la gent al bord d’un precipici. N’hi ha que, simplement, no tenen cap mena de vergonya ni dignitat. M’estalvio els noms i cognoms.
Fem una mica de memòria. Quan érem a la manifestació de la Diada del 2012, l’alegria i la il·lusió que tots vam sentir era desbordant. Tot un país al carrer. Al 2013, ho vam tornar a fer amb la Via Catalana cap a la Independència. Personalment, el meu tram em va fer descobrir les Terres de l’Ebre i la seva excel·lentíssima gent. I quan arribava el moment de donar-nos les mans, no em va ni passar pel cap preguntar a ningú de quin peu calçava. Només contemplava els somriures i l’alegria dels conciutadans que tenia al meu costat, tant a la dreta com a l’esquerra, conscient que estàvem fent historia com a poble. Gairebé sense descans, ho vam tornar a fer a la V del 2014 i un altre cop el 9-N. M’agrada recordar aquests moments perquè hi vaig veure i viure la diversitat del país. I estic completament convençut que també la tornarem a viure els propers 11 de setembre de 2015 a la Meridiana i el 27-S.
Convé recordar que estem on estem perquè hem decidit mobilitzar-nos per canviar el nostre futur col·lectiu. Aquesta decisió va ser -i continuarà sent- un acte de sobirania popular inequívoc. El que anem a buscar el 27-S és el mandat democràtic que necessita urgentment el Parlament de Catalunya per ser, per fi, el parlament sobirà d’un Estat independent. Perquè ara per ara, malgrat tots els consensos i acords als quals podem arribar, estem subordinats a les lleis injustes i les decisions unilaterals d’un Estat espanyol amb unes institucions hostils a tot allò que decideixi Catalunya (pobresa energètica, impost bancari, educació, sanitat, etc...). Prego a aquells que pretenen vendre, legítimament, reformes constitucionals irrealitzables que deixin de prendre la gent per imbècils.
No cal ser un savi per saber quina és la divisa de l’Estat espanyol i els seus governs davant del repte col·lectiu del poble català: divide et impera. I perquè ho entenguin tant l’estimat Joan Herrera, l’estimada Dolors Camats i de pas, l’estimat poble grec: διαίρει καὶ βασίλευε. Tots sabem que no hi haurà lloc per l’independentisme als platós de La Sexta, Telecinco o TVE. El TC continuarà fent de tribunal polític com sempre ha fet. Del menyspreu, el dependentisme en farà bandera. És així i això no canviarà. Tenim un Estat en contra que ens vol muts i a la gàbia.
Només podem lluitar-hi amb el somriure, la dignitat, la fermesa, la convicció i la il·lusió de capgirar el futur d’aquest país. Serà junts que farem el nou contracte social -base del futur Estat català, de la República de Catalunya- que ens permetrà no deixar cap ciutadà enrere, es digui com es digui. Volem gestionar les nostres riqueses, però també les nostres misèries. I això només es pot fer exercint la independència.
Hi ha molta gent en aquest país que s’ha deixat la pell de manera molt altruista per arribar on som. Penso molt en els voluntaris i les voluntàries de nombroses entitats que han fet possible allò que, en la ment de molts, semblava impossible. Alguns ho fan des de la discreció mentre que d’altres ho paguen molt car. Ningú sobra, tothom és necessari. Insisteixo, no sobra ningú per aconseguir la independència de Catalunya. Fem-la.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada