No em reca gens de dir que Joan Coscubiela és un dels millors polítics que he conegut i una persona extraordinària, que admire. Sempre he reconegut i posat en relleu l'esforç intel·lectual fet per Joan Herrera el 9-N, un esforç que em mereix el respecte més gran. Sense ser ni nacionalista va treballar perquè tots poguéssem votar sobre la independència i això, com a demòcrata, té un mèrit especial. Tant de mèrit que crec que res d'allò que faça ara no podrà esborrar la seua generositat. Amb Dolors Camats m'han unit complicitats que no sabria explicar-les en un paper curt. I hi ha més companys d'ICV, gent diversa i d'indrets molt allunyats del país, dels quals he après moltes coses durant aquestes dècades, amb els quals he gaudit de moments importants.
Però em trobe que ICV, EUiA, Podem i Procés Constituent ara han decidit d'enfrontar-se a la voluntat d'independència d'una part important --espere que clarament majoritària-- del país. Hi ha maneres massa fàcils d'explicar el perquè, poc creïbles. Jo sempre tendesc a valorar la complexitat i, per tant, no cauré en l'absurd de donar explicacions simplistes d'una posició que sé que no ho és. Amb el màxim respecte, però, i amb un inevitable punt de dolor personal, miraré de fer dos comentaris que per principis i per coherència amb mi mateix espere que s'accepten com una crítica, però com una crítica oberta, franca i lleial. D'amic.
En el curs de la meua vida he vist moltes vegades revolucionaris que quedaven encegats davant la revolució i no la sabien reconèixer. Acostumats a pensar en la revolució com la tasca d'una avantguarda tancada i decidida, no eren capaços de veure quan el poble prenia el destí en les seues mans, possiblement no de la manera que ells volien però sense cap mirament. Ho vaig veure a Berlín, on alguns amics molt 'progres' del cantó occidental no aguantaven la revolta popular de l'est, els mesos abans de la caiguda del mur, ni sabien veure-hi l'anhel d'una vida millor per a tots. Ho vaig veure a Sud-àfrica, on gent que havia fet un esforç increïble, heroic, contra el règim racista no acceptava que Mandela parlàs per a tothom i no per a uns pocs ni entenien que el progrés de tothom era precisament allò que havia guiat la seua lluita de tants anys. Ho vaig veure a Eslovènia, on un petit grup d'independentistes es va oposar a la independència perquè no era al cent per cent allò que ells somniaven…
Tot això ara ho veig ací, a casa. Els hereus del vell i admirat PSUC han fet un esforç per a entendre què passa, però han acabat sucumbint als propis mites, com va passar a Sud-àfrica, com va passar a Eslovènia, com va passar a Berlín. Em sembla que no entenen que això que protagonitza una part substancial d'aquest país és una revolució real, que tombarà les estructures que vam heretar del franquisme, començant per la monarquia, que tancarà i farà inservible el règim post-franquista. Que no entenen que estem davant una revolució que té la capacitat de crear una república nova del cent per cent de la població sobre unes bases infinitament més democràtiques i progressistes que mai no podrà fer Espanya. Ho Chi Min va desconcertar molta gent --a mi quan era molt jove--, amb aquell aforisme brillant que deia: 'La revolució és una cosa i els revolucionaris una altra: poden coincidir o no.' Doncs això. No ho sabria dir millor ni sabria descriure amb més precisió què passa. Efectivament: poden coincidir o no.
Ara, si hi ha una cosa que em preocupa és la mandra intel·lectual. Els arguments que proveu d'oposar al procés independentista són d'una qualitat ínfima, poc digna de la tradició que representeu. La vostra obsessió per veure-ho tot com una gran manipulació del malvat Mas… La poca serietat argumental que implica avalar les cruels retallades a l'estat del benestar a Grècia, amb l'excusa que aquesta vegada les fan els nostres… O aquesta conseqüència teòrica del vostre plantejament simplement ridícula, i ho sabeu, de la república catalana dins la monarquia espanyola… Que no és fàcil això que viviu, ho sé. No és fàcil tampoc per a mi. Però, per favor, no ens feu avergonyir amb arguments de fireta, radicalment i manipuladorament simplistes, que ningú no pot entendre. No us feu tan de mal a vosaltres mateixos. Quan una persona ja no es pot explicar sense que la gent no el mire pensant que no entèn ni un borrall del que diu, quan ho fa una organització, és l'hora d'aturar-se i reflexionar, de pensar seriosament què vol dir que tanta gent siga incapaç fins i tot d'entendre l'argument.
Teniu el dret d'oposar-vos-hi, és clar, teniu el dret d'anar contra la revolució. Teniu el dret de fer amb la vostra organització, amb el passat que representa i amb les idees que defenseu allò que vosaltres i només vosaltres vulgueu. És la vostra organització i és el vostre esforç, només faltaria. Però, amb l'amistat i el respecte que us professe, espere que m'entengueu i em respecteu quan us dic que em causa una gran tristesa veure que mentre el poble assalta les institucions per canviar-les vosaltres us esteu allà, a l'altre costat de la barricada. Amb l'Iceta, amb la Camacho, amb Felip V, amb un tal Duran i Lleida… Ho sent molt però em sap molt de greu.
Font: VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada