Germà Capdevila: «Soraya i el Baró»

«La vicepresidenta del govern espanyol fa gala de la supressió de la separació de poders i la fiscalia mira cap a una altra banda»

Pràcticament totes les constitucions del món consagren el principi de la separació de poders, propugnada pel Baró de Montesquieu com a garantia contra els abusos de poders i com a sistema de contrapesos per preservar la llibertat política.

Quan un dels poders de l'Estat s'excedeix en les seves atribucions, hi ha un altre poder que actua per aturar-lo i garantir l'efectivitat del sistema democràtic cap a la població que no pot defensar-se per sí mateixa dels abusos dels governants.

Si Espanya no fos una democràcia de cartró pedra, l'aplicació inconstitucional de l'article 155 no hauria estat possible. La Justícia hauria actuat amb rapidesa per evitar-lo. Tanmateix, ens domina un Estat on els tres poders estan sota en control d'una casta política hereva d'una falsa transició, que té les mans lliures per fer i desfer.

Ferran Mascarell: «Sixena: una metàfora del nacionalisme espanyol»

Socialistes i populars són responsables de les polítiques d’odi envers tot allò que han fet i fan els catalans

El cas de les obres d’art de Sixena és una metàfora feridora del que és l’estat espanyol i del que suposa per als catalans. Les obres finalment van sortir del Museu de Lleida protegides per la Guàrdia Civil. Per la força. Al darrere hi ha la decisió d’un jutge de primera instància, l’article 155 i una història cuinada a foc lent en què s’entrecreuen les idees de sectors profundament reaccionaris de la jerarquia eclesiàstica espanyola i la reconfiguració de l’espanyolisme més recalcitrant i autoritari que el PP, amb l’ajuda indispensable del PSOE, han conreat els darrers 20 anys.

Aquesta història va començar quan un sector de l’Església vinculat a l’Opus va aconseguir dividir la diòcesi de Lleida i va crear una diòcesi amb jurisdicció a la zona de la Franja aragonesa. Va ser aleshores que va prendre cos l’exigència de devolució immediata de les obres robades. El nou bisbat va exercir influència davant del Vaticà i dels nuncis de Roma a Espanya. L’any 2006, essent conseller de Cultura en el govern de Pasqual Maragall, vaig tenir ocasió de participar en diverses trobades amb el nunci. No volíem un conflicte amb els aragonesos i tampoc amb l’Església. Volíem un acord civil, amb una jerarquia i un Vaticà neutral, que donés satisfacció a tothom.

Andreu Pujol: «‘Constitución’ als de canya al mico»

Aquesta setmana, entrant en un bar del poble, un home em va preguntar: “Vols dir que no faran trampes amb els resultats electorals?”. Em va sortir respondre-li: “No pateixi, les trampes ja les han fet”. Sense entrar en la qüestió que la Junta Electoral Central –la nova fiscalia postreferèndum amb llicència per prohibir qualsevol cosa– hagi rebutjat la presència d’observadors internacionals, la realitat és que sortim a jugar a peu coix. Primer, perquè el president de la Generalitat ha de fer campanya des de l’exili, mentre el seu advocat explica que si torna per prendre possessió de qualsevol càrrec quedarà immediatament detingut. Alhora, el líder polític més ben valorat pels catalans, Oriol Junqueras, ni tan sols pot fer campanya perquè està tancat a la presó. No dubto pas que podríem establir una correlació entre la simpatia que li té la ciutadania i el fet que la interlocutòria del jutge Pablo Llarena, ficant-se on no el demanen, li exigeixi abandonar la vida política. Fins i tot, ara que les enquestes i les circumstàncies indiquen que és probable que Marta Rovira esdevingui presidenta de la Generalitat i que ella és el principal fre a l’ascens d’Inés Arrimadas com a candidata més votada, apareix un informe policial que busca empastifar-la judicialment pel gravíssim delicte de fomentar la presa de decisions col·lectiva. No en va Maria Dolores de Cospedal va dir, públicament i sense enrojolar-se, que aquestes eleccions les havien convocat perquè les guanyessin “els constitucionalistes”. No els constitucionalistes de l’article 47, que parla de “gaudir d’un habitatge digne”; ni els constitucionalistes de l’article 20, que diu que tothom té dret a “expressar i difondre lliurement els pensaments”. Tampoc els de l’article 16, que determina que “ningú no podrà ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences”. Ella es referia als constitucionalistes del 155. Els de barra lliure i canya al mico.

Font: elPuntAvui.cat

Pere Cardús: «La trampa de Llarena, espantat pel rigor de la justícia belga»

Analitzem les raons de la decisió de retirar l'ordre internacional de detenció contra Puigdemont i els quatre consellers que hi ha a Brussel·les

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha retirat l’ordre internacional de detenció contra el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Serret i Puig. Actualment, la justícia belga estudiava la petició d’extradició després d’haver analitzat els delictes que Espanya imputa als acusats i els fets que es pretenen jutjar. De fet, ahir, el jutge belga que porta el cas va anunciar que el dia 14 d’aquest mes resoldria la petició d’extradició en un sentit o en un altre. Vegem a continuació les raons que han dut Llarena a retirar l’ordre que havia cursat l’Audiència espanyola quan, després de la declaració d’independència al parlament del 27 d’octubre, una part del govern se n’anà a Brussel·les a cercar l’empara d’una justícia més eficient i democràtica que no l’espanyola.

Cal tenir en compte que Llarena tan sols ha retirat l’ordre internacional de detenció i no pas l’ordre de detenció dins l’estat espanyol. És a dir que si Puigdemont o qualsevol dels quatre consellers que l’acompanyen trepitgen Catalunya, seran detinguts automàticament. Per tant, encara que algun titular de premsa pugui fer pensar que els governants a l’exili tindran llibertat de moviments, això no és cert. La raó de la retirada de l’ordre internacional és fer una passa enrere per poder actuar amb més contundència aviat.

Modest Guinjoan: «Les torres de La Caixa continuen al mateix lloc i les caves de Codorniu, també»

Entrevista al president de la comissió d'economia del Col·legi d'Economistes, que desmenteix les prediccions catastròfiques que fan algunes patronals i partits

Aquests darrers dies veiem com patronals i partits exposen xifres de previsions econòmiques molt negatives per a Catalunya. La majoria, atribuïdes al canvi de seu social de moltes empreses arran del decret aprovat pel govern espanyol i arran de la situació política. L’últim de fer-ho va ser Foment del Treball, que dimarts va parlar de la possibilitat que algunes companyies deslocalitzessin els centres de producció. En vista de tot això, ahir el Col·legi d’Economistes va qualificar aquestes previsions d’agosarades. En parlem amb el president de la comissió d’economia del col·legi, Modest Guinjoan. És del parer que fer prediccions d’aquesta mena no fa sinó escampar alarma i que amb l’onada de canvis de seu social que hi ha hagut es confon el ciutadà.

—Per què és tan agosarat de dir que pot haver-hi deslocalitzacions d’empreses arran de la situació política?
—Perquè és una incògnita, no sabem què passarà. Vivim en un entorn d’incertesa política i no sabem cap on aniran els diferents actors polítics ni quines reaccions tindran uns i altres. Per tant, predir que marxaran empreses creiem que és tant com dir que a partir d’ara no vindrà cap més turista alemany. Respectem les opinions de tothom, però no hi ha cap base adequada per a fer afirmacions alarmistes.

Irene Ramentol: «Se sabrà tot?»

«El govern espanyol ha titllat de "mentida grollera" el pla violent denunciat per l'independentisme mentre, en paral·lel, ha blindat l'opacitat de la seva actuació a Catalunya»

Cada vegada són més les veus que coincideixen a assenyalar les hores prèvies al ple de la declaració d'independència com a decisives. Ja aleshores els viratges de Puigdemont van fer evident que el Govern havia tingut sobre la taula arguments prou poderosos com per sospesar aturar el full de ruta avalat a les urnes.

“No seré el president que porti morts al carrer”: les paraules de Puigdemont als diputats independentistes la vigília del 27-O -revelades per NacióDigital- refermen la hipòtesi que al teló de fons d’aquell sinuós dijous al Palau de la Generalitat hi havia més escenes que la d’una negociació per aturar la intervenció de les institucions catalanes. Així ho testifiquen els diputats que van reunir-se aquell dia amb el president de la Generalitat, a qui recorden amb un posat desencaixat.

Salvador Cardús: «Bombardejar amb mentides»

La visibilitat del crim fa que hom surti massivament al carrer per condemnar-lo

Sense voler menystenir gens ni mica la gravetat de les porres ni de les reixes, ara mateix la pitjor arma que hem de témer de l’adversari és la mentida. Al capdavall, la brutal repressió policial de l’1-O, més enllà dels cops, va posar al descobert que l’Estat estava disposat a arribar fins on fos per impedir que es conegués quina era la voluntat dels catalans. Aquesta va ser la virtut d’aquella violència: la seva visibilitat. Les porres no van enganyar, i, per molt que es dissimulessin a Espanya i que hagin decretat secret d’estat l’operatiu policial, l’opinió pública internacional no va poder ser enganyada. I passa el mateix amb l’empresonament o l’exili del nostre govern. Violentar un govern elegit democràticament és una barbaritat política i jurídica difícil de qualificar, sí. Però la visibilitat del crim fa que es converteixi en un crit de denúncia tan potent que, malgrat tanta decepció, hom surti massivament al carrer per condemnar-lo.

EN CANVI, el més perillós de la mentida és que condueix a l’engany, i que és molt més difícil fer-la visible, denunciar-la i sobretot rebel·lar-s’hi. I ara som just en aquest punt de la guerra política que viu el nostre país: tots els aparells de l’estat espanyol s’han abocat a recórrer a la mentida sistemàtica per vèncer el 21-D. És a dir, guanyar la batalla d’unes eleccions il·legítimes a les quals sembla que no queda més remei que concórrer i que, prenent la iniciativa, els ha permès triar el camp i l’hora de la batalla.

Desintoxicació: Què ha dit realment Puigdemont a Le Soir sobre ‘una altra solució’ que no sigui la independència?

Uns quants mitjans espanyols i catalans han agafat el titular sense context i l'han mostrat com un pas enrere del president

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha concedit una entrevista al diari belga Le Soir, que porta aquest titular: ‘És possible una solució diferent que la independència.’ Alguns mitjans espanyols i catalans han interpretat aquestes declaracions com una ‘reculada’ del president, com un pas enrere. Però què ha dit realment Puigdemont? Què més ha dit? Quin és el context en què ho ha dit, que permet d’entendre el significat d’aquesta frase?

Durant l’entrevista, el periodista Jurek Kuczkiewicz qüestiona que l’independentisme pugui renunciar al seu objectiu i pregunta: ‘Una altra solució que no sigui la independència és possible?’ Puigdemont respon que sempre és possible, però avisa que ell mateix ho ha intentat sense aconseguir-ho: ‘Jo he estat independentista durant tota la meva vida i he treballat durant trenta anys per obtenir un altre encaix de Catalunya dins Espanya. Hem treballat molt per a això. Però va arribar Aznar, mentor de Mariano Rajoy, i va barrar aquest camí.’

Mercè Barceló: «On és ara l’estat de dret?»

Col·laborar en la celebració d’un referèndum organitzant actes de suport o penjant cartells no és cap delicte

Una Constitució com l’espanyola, que proclama un estat de dret i democràtic, conté els elements suficients per canalitzar amb ple respecte a la llei i per procediments democràtics les aspiracions dels seus ciutadans, fins i tot quan aquestes són contràries al pacte constitucional inicial. Aquestes eines que els dirigents de l’Estat (i els partits que els donen suport) tenien al seu abast per aconduir les legítimes aspiracions de la ciutadania de Catalunya -primer per reformar l’Estatut, després per celebrar un referèndum- han estat maldestrament malbaratades i s’ha preferit seguir el camí de la repressió. Però com que la repressió no és el camí ordinari de l’estat de dret i democràtic per solucionar problemes polítics, els ha calgut haver de pervertir l’ús dels instruments jurídics a l’abast per contenir l’actuació de les institucions catalanes i la reivindicació massiva de la ciutadania de Catalunya.

Les cinc mentides més grosses de la campanya del no

Us oferim els arguments i les fonts que podeu fer servir per desmuntar les mentides més habituals

En el debat sobre el referèndum i el procés cap a la independència, l’unionisme ha difós algunes afirmacions que són mentides, unes mentides fàcils de contrastar. Us oferim les cinc més gruixudes i els enllaços que us serviran per a demostrar a qualsevol que són falsedats.

1. El referèndum és un delicte i és il·legal

Això és mentida. Deixant de banda el fet que el referèndum és emparat per la Llei del Referèndum d’Autodeterminació del Parlament de Catalunya, fins i tot amb el codi penal i l’ordenament jurídic espanyols fer un referèndum no pot ser considerat delicte.

Ací trobareu l’article primer del títol preliminar del codi penal espanyol. Diu: ‘No serà castigada cap acció ni omissió que no sigui prevista com a delicte per llei anterior a la seva perpetració.’

La convocatòria d’un referèndum no tan sols no ha estat definida com a delicte al codi penal, sinó que s’ha palesat –tant al congrés com al Tribunal Constitucional espanyols– que no ho és. El PP va canviar el codi penal per mitjà de la llei d’arbitratge, el 2003, per provar d’encausar el president basc. Aquesta reforma del codi penal va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional i també pel congrés a iniciativa del primer ministre d’aleshores, Rodríguez Zapatero.

2. El dret d’autodeterminació no existeix enlloc del món

Iu Forn: «La guerra bruta contra els indepes»

Avui, 29 d'agost del 2017, s'ha tancat al Parlament la comissió d'investigació sobre l'Operació Catalunya. Operació Catalunya és el nom que hem convingut donar a l'operació per la qual l'Estat, a través de les seves clavegueres, va intentar combatre l'independentisme inventant i filtrant posteriorment a la premsa amiga suposats casos de corrupció. La comissió va néixer el passat 8 de març, quan al ple de la Cambra van votar a favor de la seva constitució Junts pel Sí, PSC, CSQP i CUP. Ciutadans va abstenir-se i el PP va votar-hi en contra. Avui les conclusions han estat aprovades per unanimitat pels únics tres grups que han aguantat fins al final: Junts pel Sí, CSQP i la CUP. El PSC no va arribar a ser-hi mai, tot i haver votat a favor de la seva constitució i PP i Ciutadans s'han retirat a la meitat dels treballs. Ara el següent pas, parlamentàriament parlant, és debatre aquestes conclusions al ple de la setmana vinent. Si vol llegir-se-les amb calma, en aquest enllaç té els textos dels tres partits. Si vol llegir les meves conclusions, que són les d'un observador que ha seguit totes les sessions menys una, aquí van:

Empar Moliner: «Unes consideracions urgents»

Cal saber si la policia espanyola té alguna altra informació relacionada amb algun altre imam perillós que no hagi donat als Mossos.

Cal preguntar-se per què hem d’esperar al setembre per incorporar els Mossos a l’Europol, com si fos la quota d’un gimnàs. I no el que és.

Cal admetre que quan la Guàrdia Civil es queixa que Catalunya ha actuat com un estat té raó: no ha tingut més remei que fer-ho.

Cal recordar que un policia ha de tenir una certa empatia amb el civil que protegeix. Si no, només el vigila. Si la Policia Nacional confessa, quan hi ha el caos de l’aeroport, que Catalunya no és un destí que li agradi, difícilment ens pot oferir heroïcitat. Això fa, també, que els civils, quan tenim una emergència, truquem als Mossos.

David Miró: «El triomf de la Loapa»

Després del 23-F, el PSOE i la UCD van pactar una llei que posava límits a la descentralització del sistema autonòmic, que era de llarg el que més preocupava l’exèrcit. La Loapa va posar fi al somni de l’Espanya plural en una data tan matinera com la del juny del 1982. Però un TC de mentalitat oberta va declarar inconstitucionals 14 dels 38 articles de la llei. Tot i això, la deriva d’aquest tribunal, cada vegada més conservador, cada vegada més centralista, ha acabat per segellar el triomf pòstum de la Loapa i la fi del miratge de l’autogovern. El que no s’entén és per què es permet mantenir la ficció d’uns Parlaments autonòmics que a última hora només podran legislar sobre la recepta del carquinyoli... i només fins que a Madrid decideixin fer una llei.

Font: ara.cat

José Antich: «Per què Montoro sempre guanya»

Un consell: vagin amb molt de compte amb el que llegeixen aquest estiu si no volen que els facin passar bou per bèstia grossa. En cas que no ho facin, potser els passa el que m'explicava un amic durant una discussió que havia tingut aquest cap de setmana. El debat tenia l'origen en una informació publicada a la secció d'economia d'El País i que duia per títol "Les comunitats s'estalvien 22.000 milions pels crèdits estatals". El diari explicaba com gràcies al Ministeri d'Hisenda les autonomies havien vist alleujades les seves arques públiques amb els ajuts del pagament a proveïdors i el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Dos mecanismes, per cert, que en mans del ministre Montoro no han estat cap altra cosa que una manera quirúrgica d'ofegar financerament les autonomies.

Doncs bé, des del 2012 les autonomies han rebut, segons el càlcul del diari, préstecs per més de 160.000 milions per aquests mecanismes, xifres a què no haurien pogut fer front ja que els mercats els havien tancat les portes i no volien refinançar el deute autonòmic. El meu amic, que està convençut del maltractament de l'Estat a Catalunya, però que milita en un cert passotisme, tant pel que fa als debats sobre finançament com pel que fa al dèficit d'infraestructures, no va saber què dir quan el seu interlocutor va rematar: dels 22.000 milions que s'havien estalviat les autonomies, una part important, 7.509 milions d'euros, se'ls havia estalviat Catalunya.

Germà Capdevila: «Mariano Erdogan»

«La gestió que fa l'Estat del cas català mostra una deriva autoritària cada cop més semblant a la de Turquia. La detenció d'un periodista crític és un esglaó més»

Imatges d'un estat formalment democràtic però autoritari en el fons: la policia militar interrogant i intimidant funcionaris i representants polítics, sense ordre judicial. Sentències i inhabilitacions per permetre un procés participatiu. Nomenament i supressió de fiscals segons la fidelitat amb el partit de govern. Funcionaris judicials interrompent sessions del Parlament per lliurar advertiments intimidatoris. Un Tribunal Constitucional que accepta poders d'execució penal. Un Tribunal de Comptes tirant endavant processos de persecució política. Els serveis d'intel·ligència fabricant proves falses i reclutant periodistes i mitjans mercenaris per distorsionar els resultats electorals. Pressions a empreses i proveïdors. Augment de l'ofegament financer. Amenaces d'inhabilitacions i confiscació de béns, amb publicació de patrimonis a la premsa addicta. Inspeccions tributàries "aleatòries" a persones vinculades al procés polític que es vol aturar.

Quim Domingo: «Un estat de no-dret»

Ho va dir l’expresident Artur Mas: “Espanya és un estat de no-dret.” Feia referència a l’obertura del procediment, per part del Tribunal de Comptes espanyol, per exigir als inhabilitats pel 9-N que paguin totes les despeses de la consulta. L’exministra del govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante ha estat la persona encarregada d’obrir l’expedient als quatre inhabilitats. El germà gran d’Aznar és també membre d’aquest tribunal. El president Carles Puigdemont afirma: “Quines garanties del Tribunal de Comptes deuen convèncer els que callen davant aquest greu abús d’estat? Greu i vergonyós.” Com és possible que es torni a obrir un procediment per poder multar uns fets que els tribunals de justíciaespanyols havien arxivat? Com és possible que en un estat de dret es pugui inculpar per un fets que ja ha estat jutjats i arxivats? De cap manera això és un estat de dret. Si els jutges espanyols van sentenciar que no hi va haver delicte de malversació de fons públic, com pot ser que es pretengui fer pagar de la seva butxaca totes les despeses del 9-N?

A l’Estat espanyol governa un partit que té tots els indicis de corrupció i de finançament irregular. I que presumptament ha guanyat eleccions de forma il·lícita. I ningú ha dimitit. Té un president del govern que ha d’anar a declarar com a testimoni als jutjats pel presumpte finançament irregular del seu partit. I no passa res. En qualsevol democràcia que vulgui fer honor a aquest nom, això comportaria dimissions i judicis als seus responsables polítics.

Vicenç Villatoro: «Complir la llei (quina?)»

Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats

EN EL DISCURS de cara a l’exterior, el govern espanyol diu que la veritable democràcia no és poder votar sinó haver de complir la llei. Potser sí. Llavors, la gent que s’ho mira des de fora podria preguntar: quina llei? Perquè un lector de diari pot tenir la impressió que de lleis n’hi ha dues, la que figura que regeix per a tot l’Estat i la que alguns voldrien aplicar específicament a Catalunya. Algú que vegi que comprar urnes pot ser il·legal a Catalunya i perfectament legal a Andalusia pensarà que hi ha dues lleis. Si algú compara el ritme amb què resol el Tribunal Constitucional els recursos presentats pel govern català i pel govern espanyol pot pensar que, si no hi ha dues lleis, hi ha una llei de dues velocitats. Si algú veu que les autoritats catalanes poden haver de respondre amb el seu patrimoni per haver dut a terme una consulta mentre que cada dia surten als diaris episodis fins i tot esperpèntics dels quals no respon ningú pot pensar que o hi ha dues lleis o que la llei és realment molt estranya. Si del que es tracta és de complir la llei, no pot haver-hi ni dues lleis ni dos ritmes ni dues vares de mesurar. Si això passa, és que es tracta d’una altra cosa. No pas de complir la llei. De castigar la dissidència.

Font: ara.cat

Vicent Partal: «Unes quantes regles bàsiques, com si això fos un manual»

«Cal actuar amb molta tranquil·litat i rigor, sabent els límits que ells tenen i estan obligats a respectar per defensar-los i impedir que els traspassen il·legalment»

L’estat d’excepció, declarat o no, té com a objectiu normalitzar actuacions excepcionals i convertir-les en rutinàries. Hi ha coses que no es poden fer legalment, però que en un estat d’excepció passen a fer-se, bé emparant-se en una normativa nova i excepcional o bé emparant-se en el fet d’acomodar la població. Hi ha estats d’excepció que no requereixen ser declarats. Simplement, tu actues i, si la població et deixa anar més enllà dels límits permesos, ja està.

Per tant, repassem, com si això fos un manual, algunes qüestions molt bàsiques, que trobareu ben explicades amb detall en aquest article de Pere Cardús.

En primer lloc i sobretot: la llei no obliga ningú a declarar davant la policia.

Si la policia, o la Guàrdia Civil, et crida a declarar, sota la figura que siga, dient que ets testimoni o que ets encausat, simplement no cal declarar, tan amablement com pugues però també tan fermament com pugues. Ells poden intimidar-te, però només una estona.

Esteve Vilanova: «De la humiliació en neix el coratge»

“De la humiliació en neix el coratge i del fracàs el suïcidi”, diu una dita popular. La deriva del Consell de Ministres espanyol de cada divendres és un corol·lari d’humiliacions setmanals amb la particularitat que sempre la del dia supera les anteriors. De fet, la roda de premsa, estratègicament muntada amb la complicitat i coordinació del periodisme afí, tal com hem vist en el documental Las cloacas de Interior, és una mena d’acte sacramental on s’intenta oficiar a la catedral de la Moncloa la humiliació pública al govern democràtic de Catalunya i a tota la majoria que els dona suport.

Però cada divendres, pel responsable o responsables de posar damunt la taula del Consell de Ministres el fantasma del problema català, resulta que l’independentisme cada dia és més viu i més decidit i amb més coratge. Ara, l’actitud i la intenció de Mariano Rajoy és clara: xafar-lo com sigui, destruir-lo i construir de nou sobre les seves cendres una transició catalana amb la complicitat dels unionistes i espanyolistes d’aquí, que com veiem, no són pocs els disposats a col·laborar-hi. El problema és que si la seva estratègia falla, perquè per Rajoy guanyar l’1-O vol dir un tot o res, no té altra sortida que dimitir. Si falla, perquè la capacitat de resistència dels humiliats ha estat més forta que la seva repressió, els mateixos que ara l’esperonen perquè sigui contundent contra els catalans, el destruiran. I no m’estranyaria que també en sortís molt tocat el rei, pel seu paper de part i per mantenir la tradició borbònica en els conflictes territorials respecte a Catalunya.

Quim Torra: «Contra la por, independència»

«Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo»

L’”operación patrimonio” sembla haver estat la darrera gran aportació del tenebrós Estat espanyol en un intent desesperat per donar a la “por” un renovat i poderós impuls.

I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn.

Però que els arbres ens deixin veure el bosc. Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo. Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'un rellotge suís –tal i com ve funcionant des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714. L'espoli és una cara de la moneda. L'altra és l'atemptat que suposa al progrés, el benestar i la justícia social. Un país espoliat és un país despullat, a la intempèrie, sense futur o, en qualsevol cas, amb el futur que decideix la metròpolis.