Per aconseguir un estat s’ha de saber pensar i actuar amb
sentit d’estat. Cal distingir clarament entre l’objectiu principal i els secundaris, calcular bé les possibilitats i riscos de cada decisió, establir consensos interns que optimitzin les fortaleses pròpies, evitar qualsevol gran error estratègic, encertar en la gestió del temps i fer una bona política de comunicació. Centrem-nos en aquests dos últims aspectes.
La gestió del temps. Aquest element és fonamental. Cal fer les coses bé i després fer-les ràpid. No a l’inrevés. La principal tasca dels partits, ciutadans i organitzacions independentistes és actualment guanyar les
eleccions del 27-S. Tanmateix, en cas de victòria electoral, qualsevol càlcul sobre el temps que ha de transcórrer entre aquesta data i la proclamació de la independència resulta avui bastant arbitrari. No es pot establir de manera voluntarista. En un procés com l’actual, la realitat és sempre més complexa en l’espai i més incerta en el temps que qualsevol pla que vulgui conduir-la. Cal ser sensibles als canvis que s’aniran produint i modular les actuacions segons aquests canvis. En els darrers quatre anys he repetit que seria un greu error proclamar la independència en un moment en què el país no estigués en condicions pràctiques d’aguantar-la i desenvolupar-la. Sembla una asseveració òbvia, però l’experiència em diu que no és sobrer repetir-la.
La política de comunicació. Els avantatges de la independència per als ciutadans de Catalunya són múltiples, especialment per a les classes populars (aturats, treballadors, pensionistes, classes mitjanes, etc.). Però cal explicar més i millor a la ciutadania els perquès de la
independència. Hi ha falsedats promogudes pel govern central, pels partits i mitjans de comunicació d’àmbit estatal que es poden desmentir fàcilment. Hi ha incerteses que es poden eliminar. I, sobretot, hi ha arguments contundents del que significa una Catalunya independent en termes d’un dels estats de benestar més avançats d’Europa (educació, sanitat, pensions, serveis socials), d’una societat amb menys pobresa i desigualtats socials, d’un sistema democràtic més modern, d’una economia més eficient i oberta al món, d’unes infraestructures desenvolupades i gestionades des del país (trens, port, aeroport, carreteres, fonts d’energia, noves tecnologies), del pes que el país guanyaria a Europa i en les relacions internacionals, de la protecció de la llengua i cultura pròpies sense menystenir el pluralisme intern del país, de l’ús dels símbols col·lectius, incloses les competicions esportives, etc. Catalunya pot ser en el futur el país del "benestar càlid".