Carles Capdevila: «L’amenaça com a problema per a l’amenaçador»

L’AMENAÇA és un recurs interessant, eficient, molt utilitzat, més vell que l’anar a peu, però que té conseqüències. També per a l’amenaçador, no només per a l’amenaçat. Duran i Lleida ha dit que si es fa una DUI “no només ens passaran per la pedra, sinó que ens trituraran”. Ho diu una persona que fa anys que s’esforça per tenir bones relacions amb aquest Estat que tant l’espanta, sap de què parla. Em sembla un avís útil, una informació rellevant, la idea que l’estat espanyol voldrà passar per la pedra i triturar Catalunya si fa un pas decisiu cap a la independència. I d’altra banda no cal ser gaire perspicaç, ni ser Duran, per deduir-ho. Ja ha donat pistes. Per tant, trobo que el sobiranisme ha de tenir en compte aquest factor d’altíssim risc: és un camí que si no surt bé pot tenir conseqüències terribles per part d’un estat amenaçador, que ja avisa que no tindrà contemplacions. Però insisteixo: l’opció de l’amenaça compromet l’amenaçador. L’aparta de la via de la seducció, és una jugada de superioritat que substitueix l’afecte. Busqueu la comparació que vulgueu, en el terreny personal o professional. Si voleu fer un canvi i se us amenaça amb una venjança, tot canvia. Tindreu por, lògica. Descobrireu una altra cara de l’amenaçador. Entendreu que està disposat a complir l’amenaça. I pot passar que això us faci venir més ganes de fer el canvi. Fa molta por que compleixin l’amenaça, però també en fa quedar-te amb l’amenaçador. Tothom ha de fer els seus càlculs. El sobiranisme ha de ser responsable, minimitzar riscos. I l’Estat i els seus profetes han de saber si “que no et passin per la pedra” és l’argument més seductor que poden oferir.

Font: ara.cat