Ignasi Aragay: «10 raons per a l’optimisme»

1. La lluna. Fa temps que hem superat l’advertència d’aquell proverbi xinès en què un home assenyala la lluna amb el dit i n’hi ha que es queden mirant el dit. Aquí la majoria ja no mirem el dit (la independència), sinó que pensem en la lluna (el nou país). L’independentisme no només ha crescut quantitativament, sinó també qualitativament: ha madurat a marxes forçades.

2. Més madurs. La maduració ha vingut tant de la societat civil com dels partits. La primera s’ha sabut organitzar i mobilitzar, ha creat discurs i acció. El món polític està experimentant un fort canvi: els partits s’estan transformant i reinventant, ja saben que no poden actuar ells sols, que no els serveixen els esquemes de la Catalunya autonòmica. La consciència dels propis límits els fa més forts.

3. Lideratges. El procés té una base social amplíssima i molts líders de caràcter ben divers. Hi ha lideratges polítics plurals ideològicament. Hi ha tot un estol de lideratges mediàtics. Hi ha lideratges intel·lectuals ben sòlids. N’hi ha amb accent social i de tipus empresarial. Des de tots els angles existeixen persones que hi posen la cara, el cervell i el cor. El procés és un cor polifònic, un animal mitològic amb molts caps i braços i cames. Per això sempre avança.

4. Espanya. A vegades, però, sembla que anem enrere. Però cada cop que mostrem debilitat i desunió, despistem una Espanya sempre disposada a enganyar-se donant l’envit per acabat, i evitant així pensar una alternativa de debò per retenir Catalunya. Per això cada cop que tornem a agafar embranzida queden descol·locats. No m’agradaria estar en la seva pell.

5. Llista civil. La nova vida del procés es diu llista civil, que si acaba quallant -i és difícil que no qualli perquè les alternatives són totes pitjors- serà, en realitat, un gran èxit de la política. La política professional farà un pas enrere perquè la política en majúscules faci un gran salt endavant. No es tracta de suplir els que en saben, sinó d’ajudar-los, de brindar-los una gran victòria. La llista civil no és contra els polítics ni contra els partits: és a favor seu.

6. Política! El que està en crisi no és la política, ni Catalunya. El que està en crisi és l’actual arquitectura política i institucional de Catalunya. No és el què, sinó el com. El país mostra una enorme vitalitat, una gran voluntat de canvi. L’energia política que desprèn aquesta mobilització col·lectiva és fantàstica. Ja voldrien moltes societats del nostre entorn disposar de tanta gent compromesa, activa, il·lusionada, amb idees.

7. Sense por. Aquesta força coral desfermada no hi ha cap possibilitat de fer-la desaparèixer, de tornar-la a tancar entre quatre parets d’una democràcia tutelada. I no hi ha lloc per a les solucions a mitges. Massa persones han pres riscos, han fet un pas endavant, han perdut la por.

8. Europa. Com que Europa no ens espera, hem decidit no esperar Europa. No esperar que ens ajudi. No esperar que sigui realment democràtica i unida, que superi la dialèctica de poder dels estats. Per això volem ser un estat. Ho volem ser per dissoldre’ns dins d’Europa. Som els europeus del futur.

9. Futur. Igual que el capitalisme o la religió, que mai desapareixen, sinó que es transformen i tot ho integren, el catalanisme també està demostrant una immensa capacitat de futur. És un gat vell que ha trobat el secret de l’eterna joventut.

10. Memòria. Som joves i tenim futur, però també tenim una memòria molt llarga. Sabem que estem en deute amb l’esforç dels qui ens han permès arribar fins aquí. Amb els pares, els avis. I més enrere encara. Molt enrere.

Font: ara.cat