Els resultats, però, són els desitjats per Montoro: Catalunya només té un dèficit amb la resta de l’Estat del 3,13%, que és exactament el que caldria esperar en funció del seu PIB per càpita.
Els resultats convenceran els catalans? Difícilment. L’exercici és forçat (tots els càlculs de les balances fiscals ho són, però els de la família càrrega-benefici, a la qual pertany aquest, encara ho són més), i conté un munt de supòsits qüestionables. Un exemple: segons aquest càlcul, els madrilenys no només paguen més sinó que reben menys, i això malgrat els avantatges que té residir a la capital, evidents tot just trepitjar Madrid.
Si jo fos Montoro hauria enfocat el tema d’una altra manera.
Més d’un segle treballant-hi
Si fos Montoro hauria recordat que els catalans fa més d’un segle que intenten calcular les balances fiscals, sempre enfrontant-se al secretisme de l’Estat i sempre arribant a conclusions esborronadores; com a mínim des de Flos i Calcal (1896) i passant per Trias Fragas i Ernest Lluch. Que l’Estat va calcular i publicar les de l’any 2005 seguint metodologies internacionalment establertes, i van confirmar els càlculs catalans. Que l’Estat, malgrat que va adquirir el compromís de publicar les balances amb una periodicitat anual, no ho va tornar a fer. Amb aquests antecedents, si jo fos Montoro no hauria patrocinat una nova metodologia i més càlculs. Per molt de rigor amb què hagi estat fet, aquest exercici només pot convèncer els prèviament convençuts.
Si jo fos Montoro i em cregués que el dèficit català amb la resta de l’Estat és de només el 3,13% del PIB, faria una oferta: un pacte fiscal amb una quota de solidaritat del 4%. Acabaria més aviat i encara hi sortiria guanyant.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada