Analitzem les grans qüestions que hi ha en joc en les eleccions que ha imposat el govern espanyol i en la campanya que comença aquesta mitjanitAquesta mitjanit començarà oficialment la campanya electoral del 21 de desembre per a definir la composició d’un nou parlament. Les eleccions són el resultat d’una imposició de l’estat espanyol que, amb l’aplicació per primera vegada de l’article 155 de la constitució espanyola, va suspendre la democràcia i l’autogovern de Catalunya el mateix dia que el parlament declarava la independència. La situació que ha seguit la declaració del parlament –en aplicació del mandat del referèndum de l’1-O– i la reacció virulenta del govern espanyol han obert moltes incògnites que les eleccions poden ajudar a resoldre.
La campanya començarà amb el president Puigdemont exiliat a Brussel·les i sense poder fer campanya per la candidatura que encapçala. Quatre consellers més són amb ell a Bèlgica i tampoc no podran fer campanya amb normalitat. Dos de Junts per Catalunya (Clara Ponsatí i Lluís Puig) i dos d’Esquerra Republicana (Toni Comín i Meritxell Serret). Els cinc membres del govern exiliats a Brussel·les han estat citats al jutjat belga aquesta setmana per saber la decisió sobre la petició d’extradició cursada per la justícia espanyola. Els vuit consellers empresonats, entre els quals hi ha el candidat d’Esquerra, Oriol Junqueras, sabran avui la decisió del magistrat del Tribunal Suprem sobre la petició de llibertat feta pels advocats. Tot plegat pot fer que la campanya tingui unes característiques o unes altres.
Però, què hi ha en joc el 21-D? Quins són els aspectes més importants que hauran de resoldre els electors amb el seu vot i quines decisions posteriors en depenen? Vegem a continuació cinc punts que la campanya i les eleccions poden ajudar a resoldre:
1.Avenç republicà o retrocés democràtic
Encara que ni la convocatòria ni els partits participants no les presenten d’aquesta manera, les eleccions del 21-D funcionaran com una mena de plebiscit. No estrictament com un referèndum, que ja es va fer, sinó com el termòmetre per a saber si la ciutadania vol que es consolidi la República ja proclamada o vol que es desfacin les passes fetes per l’independentisme fins ara. D’alguna manera, el 21-D servirà per a comptar suports a la liquidació democràtica del 155 (i la repressió que exigeix) i suports a la República Catalana. Si les candidatures de Junts per Catalunya, ERC i CUP superen el 50% dels vots, la República revalidarà el suport expressat en el referèndum del primer d’octubre. Si la resta de candidatures guanya, serà el 155 que obtindrà una victòria que caldrà gestionar amb una complexitat encara més gran.
Una vegada més, el paper de Catalunya en Comú (fa dos anys, Catalunya Sí que es Pot) pot impedir que el resultat sigui clar i fàcil d’interpretar. Aleshores, un 2% dels vots va impedir a l’independentisme de fer valdre la victòria en vots a l’hora de fer passes decisives i alguns van considerar que calia incloure un referèndum al full de ruta que no havia estat previst fins aleshores. Catalunya en Comú no es reivindica defensora de la República proclamada, però també refusa el 155. Amb tot, tenint en compte que la seva pràctica tota aquesta legislatura passada ha anat en la direcció de fer costat a la permanència de Catalunya al Regne d’Espanya, és més lògic de comptar-los en el bloc de l’unionisme. Per tant, la força de l’independentisme per a recuperar el fil republicà trencat pel 155 tan sols podrà venir dels vots obtinguts per tres llistes: Junts per Catalunya, ERC i CUP.
2. Canvi de majories i correlació de forces
Més enllà de la balança entre els dos blocs –republicà i unionista–, les eleccions del 21-D també definiran una nova correlació de forces parlamentària dins i fora de cada bloc. L’excepcionalitat de les eleccions del 27 de setembre de 2015 va venir en bona part per la capacitat de Convergència i ERC (i moltes més formacions i figures independents) de posar-se d’acord per a imprimir el caràcter plebiscitari del vot. Junts pel Sí va suspendre temporalment el combat d’hegemonies del sobiranisme. En aquestes eleccions, amb alguns canvis significatius, aquest combat es torna a recuperar.
El president Puigdemont ha imposat al PDECat una candidatura amb una presència testimonial del partit successor de Convergència. Per tant, la proposta s’assembla més a una llista del president que no a una candidatura de partit. Per una altra banda, ERC ha recuperat el pes del partit i reivindica el seu bagatge per a defensar l’espai sobiranista en la nova situació. La CUP renova amb força la candidatura i es presenta com a garantia d’un compromís sense matisos amb el procés constituent que s’ha d’emprendre.
Per tant, el 21-D pot definir una correlació de forces diferent entre el bloc republicà que pot determinar noves prioritats i noves aliances en la legislatura que s’estrenarà. Fins ara, tots els sondatges indiquen que ERC serà la primera força parlamentària i, per tant, primera força republicana. Arran de l’anunci de candidatura de Puigdemont amb Junts per Catalunya, la proposta agafa força i va pujant a cada consulta que es fa. Mentrestant, la CUP es manté a distància amb petites variacions respecte del resultat del 27-S.
Els canvis es poden preveure també en el bloc unionista. Miquel Iceta, amb una candidatura de partit farcida de figures una mica exòtiques al món socialista, com l’enterrador d’Unió Ramon Espadaler, vol recuperar el lideratge dels unionistes. Ciutadans batalla per mantenir la posició guanyada a les eleccions anteriors, però sembla que pot perdre la força de la frescor que l’havia beneficiat fins ara. Catalunya en Comú vol esgarrapar algun vot i el PP sembla estancat i amb possible caiguda electoral. La recomposició del bloc unionista és també una incògnita que resoldran les eleccions imposades per M. Rajoy.
3. El president i el govern, tombats pel 155?
Un dels debats vius entre les forces republicanes és la solució quant a l’existència d’un govern legítim –que ha estat el primer objectiu de la repressió i del 155– i l’obligació del nou parlament d’elegir un president que configuri un nou govern. Totes tres candidatures han dit que el govern legítim que calia restituir és el que presidia Puigdemont. Si no fos així –justificaven–, s’acceptaria indirectament la imposició del govern espanyol. Però hi ha dos plans de debat diferents. Per una banda, un debat polític i, per una altra banda, un debat tècnic.
Políticament, algunes veus d’Esquerra consideren que, si la seva formació guanya les eleccions, s’haurà guanyat el dret de presidir el govern. Algunes altres veus de la mateixa formació en discrepen, perquè consideren que, d’aquesta manera, la seva formació aprofitaria l’acció repressiva de l’estat espanyol per prendre avantatge en unes eleccions que no tocaven ara, d’acord amb el full de ruta previst.
En el pla tècnic, caldrà veure quina és la situació de Puigdemont en el moment que el parlament hagi d’elegir un president per a la nova legislatura. Si Puigdemont no ha pogut tornar a Catalunya, com podrà ser votat en la sessió d’investidura? El president a l’exili ha anunciat que, si la ciutadania el torna a posar al capdavant, el dia que toqui serà al parlament per a prendre possessió. Però no és clar com s’ho farà per esquivar l’ordre de detenció dictada per l’Audiència espanyola en cas que la justícia belga decideixi de no extradir-lo. Tot plegat són qüestions que el resultat electoral pot resoldre o que el pas dels dies pot il·luminar.
4. La comunitat internacional, continuarà fent com si no ho veiés?
S’ha especulat sobre el paper que ha tingut la comunitat internacional, específicament europea, en la decisió de convocar eleccions tan bon punt es va aprovar el 155 al senat espanyol. Aquesta teoria diu que alguns mandataris europeus van condicionar l’acceptació del pla antidemocràtic de M. Rajoy al fet que les eleccions es fessin tan aviat com fos possible per llei. Això explicaria que s’hagin acabat convocant un dia entre setmana i que el govern espanyol no s’hagi esperat en tornant de les festes de Nadal. Tant si la teoria té fons com si no, el cas és que la comunitat internacional voldrà saber com reaccionen els ciutadans de Catalunya al combat viscut entre el govern català i l’espanyol.
Si és el republicanisme que obté la victòria a les eleccions i amb un resultat clar, la comunitat internacional sap que caldrà cercar una solució que no podrà ser l’acceptació d’una nova suspensió democràtica a Catalunya. Per tant, si l’estat espanyol torna a refusar el mandat democràtic, aquesta comunitat europea ja no podrà continuar fent l’orni. Si la victòria és dels unionistes, aleshores sí que hi haurà la impressió que tot havia estat una deriva governamental i que la nova majoria ja sabrà imposar la legalitat espanyola i tornarà a l’estat anterior de les coses. Amb tot, quina serà la resposta concreta dels mandataris europeus, si el republicanisme guanya les eleccions, és una altra incògnita que s’aclarirà després del 21-D.
5. La crisi o el reforçament dels indefinits
Finalment, encara hi ha una incògnita més per a resoldre el 21-D: quin serà el destí dels grups que han actuat amb indefinició i voluntat de nedar i guardar la roba en el moment de màxima crisi institucional des de fa molts anys a l’estat espanyol. El sector polític dels comuns i alguns grups de Podem han defensat posicions ‘equidistants’ quan l’estat espanyol emprenia la pitjor repressió política vista des del franquisme. La posició d’indefinició en una cruïlla històrica ja va portar a la desaparició d’un partit històric com Unió Democràtica de Catalunya el 2015. També Convergència va haver d’enterrar la seva cara més indefinida per a encarar els anys que hem viscut recentment. El canvi va portar també a la desaparició de CDC i al naixement del Partit Demòcrata Europeu de Catalunya. Santi Vila ha estat encara fa poques setmanes l’últim exemple del nedador de dues aigües que en surt escaldat. La pregunta i la incògnita que hauran de resoldre les eleccions és com valorarà la ciutadania la posició de ni carn ni peix dels comuns que ara aniran encapçalats per Xavier Domènech sota l’atenta mirada d’Ada Colau i de Pablo Iglesias. Revalidaran els onze diputats i els 367.000 vots de fa dos anys? L’estratègia obtindrà el premi dels electors o el càstig? Ho sabrem el dijous 21 a la nit.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada