durant la guerra o després d’una cacera»
Otto Von Bismarck
La por viu de la por. La mentida viu de la mentida. I la dignitat sobreviu, sempre atrotinada, gràcies a la dignitat. Sempre ha estat així. Sempre serà així. La por és una tecnologia del poder; l’excepció és una tecnologia de govern. I la doctrina del xoc que ens assetja, càstig d’Estat en territori hostil per al règim del 78, consisteix en provar d’imposar per vies excepcionals el que ja saben que és impossible de guanyar per vies democràtiques. En el rerefons, el deix d’una doble derrota assumida: que saben que han perdut i que saben que no poden guanyar –democràticament– aquesta societat. El deix no deixa pas automàtic a cap victòria immediata ni imminent, però serveix per aclarir el punt de partida sense oblidar l’horitzó d’arribada. Subconscient freudià, cada cop que Rivera i Arrimadas diuen –ai– que el problema va començar fa 40 anys, en situen, de ple i de fet, en plena dictadura. Van a por nosotros, poetitzaven els enyorats Accidents Polipoètics.
I sí. Som enmig d’unes eleccions il·legítimes, sota una mena de guerra sorda i sòrdida i –recorrent a Bismarck– després d’una cacera repressiva embogida i inacabada, arrencada amb el segrest –d’Estat– de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. La mentida reial regna i, via 155, l’excepció persecutòria governa. Momentàniament. Però el 155, tots els tracks ho diuen, ja ha perdut les eleccions, malgrat la Violència d’Estat contra l’1-O hagi estat decretada Secret D’Estat per la sinistra Raó d’Estat. Conte breu revisitat de Monterosso: cuando el viernes 22 de diciembre Rajoy despertó, el dinosaurio continuaba allí.
Quan Soraya –in vino veritas– es vanta de forma roïna d’haver liquidat i escapçat l’independentisme, liquida Montesquieu, executa la separació de poders i escapça, despullant-la, la mentida. Sura la veritat crua inquisitorial. I sí i també: cap fiscalia de l’odi –«cap fiscal de confiança», que diria la de la Camarga– investigarà qui reclama, instiga i ordena la liquidació de l’adversari polític, perquè estan del tot entestats en liquidar-lo també. Però en la dialèctica dura entre urnes i excepció si sura una dada clara. Objectivable. Neta. Sense urnes i via cops d’Estat –els cops policials, els cops jurídics, els cops mediàtics a glops de postveritat–, Soraya es pot ventar de ser la tirànica virreina del 155. Quan, en canvi, en aquest país es posen urnes allà on comença la democràcia –als municipis– passa el que passa. Que de 944 alcaldies, Ciutadans no en té ni una i el PP només en té 2 –i una, recent i trànsfuga. El PP governa exactament el 0’02% de la gent d’aquest país. Algun empirisme d’arrel i moltes resistències juntes i transversals tenen alguna cosa a veure. El país real va per baix, no en les editorials d’‘El País’. Però diguem-ho així, va: si no fos pel 155, el PP a Catalunya governaria –municipalment parlant– sobre 1.564 persones. El descrèdit d’Albiol fa nits que és autodescrèdit.
De todas las historias de la Historia, com recorda sempre l’estimat i imprescindible Julià de Jòdar, citant Gil de Biedma, la más triste es sin duda la de España porque siempre acaba mal. I allò que ens juguem tragina, més que mai, entre passat i futur. Ho desvetlla el fons retro d’armari, del museu de les infàmies, que s’han tret de la xistera, per dir-nos que l’únic futur que ens planifiquen és el passat. El passi de models mascles és de traca: hi treuen a passejar Manuel Valls –sí, el de les 50.000 milions de retallades antisocials que quan li calia, es lepenitzava–, Mario Vargas Llosa –literatura a banda, un corsari de les elits globals, amb off shore als Papers de Panamà i un classista que sempre ha perbocat contra les esquerres de l’Amèrica Llatina– o Borrell, icònica porta giratòria del capitalisme dels maiguets assegut als sofàs de luxe d’Abengoa. Ahir encara van treure del mostrari Eduardo Serra –l’OTAN en versió espanyola i la cara més sinistre, també giratòria, de la criminal industria militar espanyola– i Josep Piquè, que mai he pogut deslligar de la contaminació criminal de l’Ebre via Ercros. Corprenedor, el panorama de la oferta garratiba i esperavera. I sí, tenim memòria. I sí; sovint és un problema tenir-ne. Perquè obliga a la dignitat. No com a opció, sinó com a necessitat. Per no tornar, pel túnel del temps, al sot del passat on ens volen capficar.
Ultrademoscòpicament, abans del 21D, el 155 ja és derrotat. És a dir, l’evident evidència que es governa contra la voluntat democràtica de la majoria social catalana. No calia cap enquesta per esbrinar-ho. Ara, però, ens cal saber en quines condicions continuarà, el 22D, la lluita. I com més vots contra l’excepció que ens imposen, no cal dir que estarem en millors condicions. Perquè ens volen fer empassar l’oli de ricí del règim del 78 sense cap mirament. Tancar per dalt el que volem obrir per baix. Assegurar 40 anys més d’impunitat. Empresonar totes els possibles que hem fet néixer en el darrer cicle polític –les àvies no es peguen, les escoles no es toquen, els hospitals no es tanquen, volem acollir, els bombers seran sempre nostres, tens un CDR ben a prop de casa– i que ens recorden que república és, sobretot, la construcció d’espais polítics no despòtics –on el poder sempre arrasa– i la democratització pendent del país. Perquè en el dilema entre règim o república, suren tots els debats d’un món esberlat entre la por i l’esperança i l’antagonia sobre si el futur serà un lloc millor o pitjor.
I és clar, poder no despòtic és que la vicepresidenta d’un govern no escupi que venen «a liquidar-nos», que un exministre socialista enriquit a les portes giratòries de l’Ibex35 no contamini la vida cridant a «desinfectar» i que un borbó, Su Bajeza Real, amb un gendre corrupte exiliat a Suïssa no decreti, borbònicament i en prime-time, «a por ellos». Tecnologies de l’excepció feta govern: liquidar, desinfectar, a por ellos. Oé, oé, oé.
La democràcia, exactament, no sempre guanya. Se l’ha de fer guanyar. Sobretot quan la por viu de la por i la mentida viu de la mentida. I quan la dignitat sobreviu, sempre atrotinada, gràcies a la dignitat concreta, concretada en milers de gestos anònims. Consciència de fragilitat –de la democràcia–, caldrà recordar que l’excepció –sí– pot guanyar la dignitat. No seria la primera vegada i aleshores caldria tornar a començar. Però precisament per això –i contra això– estem en condicions clares de fer que la dignitat tombi l’excepció. Concretament, dijous vinent. L’aikido, com autodefensa, empra la força de l’altra per tombar-lo. Saben que és un bumerang? Doncs això. Dijous, la dignitat, lliure i dempeus, contra l’excepció.
Font: fotlipou.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada