dimarts, 29 de novembre del 2016

Xevi Xirgo: «Diàleg i desobediències»

En plena onada de l'operació Diàleg(Mare de Déu que es farà llarg, això) i en plena operació Conferència de Presidents (còmica, ahir, la baralla entre Albiol i Arrimadas per veure qui era més espanyol i qui feia la reunió unionista més gran), fa gràcia que ens retreguin tan sovint això de les desobediències. Avui el vicepresident del govern presentarà el pressupost i s'haurà obert la cursa entre el Consell de Ministres i el TC a veure qui diu més aviat allò que és il·legal, que la partida pel referèndum no compleix la llei i que no es pot desobeir ni l'Estat ni la Constitució, que és aquesta mena de Codi Penal contra els polítics, en paraules de Junqueras. I si encetem l'any amb nou pressupost (vagin-se preparant) entrarem a la fase B, la de la màquina de fabricar suspensions cautelars de càrrecs polítics un rere l'altre amb l'argument, és clar, que desobeïm. I jo em pregunto: i, posats a fer, segons quines altres desobediències, quina pena haurien de merèixer? Què fem quan és l'Estat qui desobeeix impunement allò que aprova? A quin tribunal hem d'acudir? Van llegir vostès, fa quatre dies, la denúncia que va fer la Cambra de Comerç amb relació a les inversions de l'Estat a Catalunya? Dels 949,5 milions pressupostats, només en van executar 555,9, un 59%. I es queden tan amples. I ara a vostè li pot semblar que 555,9 milions d'euros són molts. Però faci, sisplau, l'exercici que va fer el president de la Cambra en explicar-ho. Aquests 555,9 milions d'euros representen el 9,9% del pastís total d'inversions de l'Estat, i Catalunya representa el 16% de la població d'Espanya i el 18,8% del PIB de l'Estat. L'informe sosté que de les obres previstes a Renfe, per exemple, només se n'acaben executant un 5%. I això, any rere any. I la pregunta, i torno al principi, continua sent la mateixa: i nosaltres què fem, quan l'Estat desobeeix de la manera que desobeeix? Que no és una desobediència el que practiquen un dia rere l'altre amb Catalunya? On és el TC de les inversions? I de tantes altres injustícies? Ara que ja ha quedat demostrat que el TC no és cap àrbitre sinó que porta la camiseta de l'equip visitant, i que s'asseu a la seva banqueta, què fem? Què fem amb les seves, de desobediències? A mi només se m'acut una manera de solucionar-ho.


Joan Coma i Roura: «Hannah Arendt, desobediència civil i dret a decidir»

Només exercirem el dret a decidir si abans exercim el nostre dret a desobeir. Voler el referèndum i alhora rebutjar la via desobedient és renunciar-hi

L’any 1970 Hannah Arendt, politòloga alemanya d’origen jueu, publicava a la revista The New Yorker unes fonamentades reflexions sobre la desobediència civil. Arendt havia estat deportada al camp de refugiats de Gurs, d’on fugiria el 1941 per anar-se’n als Estats Units, on va viure fins a la seva mort, l’any 1975. Al llarg d’aquells anys la desobediència civil va esdevenir una eina clau en l’abolició de la segregació racial als Estats Units. L’any 1955 la cosidora negra Rosa Parks no va cedir el seu seient de l’autobús urbà de Montgomery a un blanc, com la llei l’obligava a fer. Va ser arrestada, jutjada i condemnada per alteració de l’ordre públic. Onze anys de pràctica desobedient després, la segregació racial va ser abolida als EUA. Així, les reflexions d’Arendt sobre la desobediència estan marcades de manera especial per la seva pròpia experiència com a dona d’origen jueu a l’Europa del nazisme i la seva posterior anàlisi (per a Arendt obediència i feixisme van constituir dues cares de la mateixa moneda), però també per la lluita del moviment afroamericà per l’equiparació dels drets civils als EUA.

Arendt apunta que una de les situacions en què la desobediència civil emergeix és quan un nombre significatiu de ciutadans arriben al convenciment que els canals habituals per canviar les lleis han deixat de funcionar i que, consegüentment, les seves demandes no seran ni escoltades ni resoltes. Segons Arendt, en aquestes situacions el canvi sempre serà resultat d’accions extralegals. Més endavant la llei podrà estabilitzar i legalitzar el canvi, però per produir-se haurà calgut desobeir la legalitat vigent. Aquest esquema coincideix amb el de la lluita antisegregacionista als Estats Units, però també amb l’esquema antimilitarista que va acabar amb el servei militar obligatori a l’estat espanyol. Més de deu anys de desobediència civil, amb més de 40.000 insubmisos a tot l’Estat, van forçar el canvi legislatiu que posava fi a la mili obligatòria.

dilluns, 28 de novembre del 2016

Marc Sanjaume: «Els miralls internacionals del referèndum»

Els processos de votació del Quebec, Escòcia i Montenegro aporten camins legals i organitzatius per preparar la votació prevista per l'any vinent

La claredat de la pregunta, el llindar de participació i el diàleg entre governs són tres dels punts claus per establir els criteris de la consulta

La resolució 306/XI del 6 d'octubre d'enguany, aprovada durant l'últim debat de política general al Parlament i que insta el Govern a impulsar un referèndum d'independència vinculant, ha tornat a posar damunt la taula les qüestions organitzatives d’un procés electoral d'aquesta mena. Mentre que la legalitat del referèndum aniria lligada a la llei de transitorietat jurídica que s'ha d'aprovar el juny del 2017, la seva organització la duria a terme una comissió de seguiment per l’impuls, control i execució. El text també preveu l'establiment d'una comissió d'experts pel seguiment del procés d'autodeterminació integrada per persones que hagin conegut altres processos similars.

Els referèndums d'independència no són una raresa. De fet, des de la II Guerra Mundial se n'han celebrat més de cinquanta arreu del món, la majoria dels quals amb una victòria independentista clara. La descolonització i la caiguda de la Unió Soviètica han estat l'origen de bona part dels nous estats que han sorgit durant els últims setanta anys, que són un 65% dels gairebé 200 que avui s'asseuen a les Nacions Unides. Les votacions s'han organitzat en contextos històrics tan diversos com ara Islàndia (1945), el Québec (1980, 1995) o el Sudan del Sud (2011).

dissabte, 26 de novembre del 2016

Xerrada veïnal «Venem? Lloguem? Que hem de fer?» organitza l'associació veïns Sagrada Família, el 28 de novembre


Unitat, coratge i determinació

Manifest aprovat al Consell d'Assemblees Territorials, Sectorials i Exteriors celebrat a Cervera.

L’11 de setembre i el 13 de novembre vam tornar a demostrar que l’independentisme està a punt, que és ben viu, i que persisteix sense defallir. Estem a punt per ajudar a néixer la república catalana i esdevenir un Estat independent.
L’Assemblea Nacional Catalana reconeix i agraeix l’esforç ingent de ciutadans, institucions, polítics, i entitats. El camí iniciat el 2012 ens ha portat fins a les portes de la independència. Ens hem sobreposat als entrebancs i als embats que ens han arribat d’arreu. Gràcies al triomf de les forces independentistes a les eleccions del 27 de setembre de 2015, tenim per primera vegada un govern i una majoria independentista al Parlament i d’aquí pocs mesos estaran preparats per fer efectiu el compromís contret a les urnes. Ens queda, doncs, poc temps per bastir una estructura sòlida i organitzada que, si som capaços de deixar de banda recels i desconfiances, ens ha de permetre ben aviat proclamar la independència. Ens caldrà, però, ser intel·ligents, astuts i persistents.

L’Assemblea Nacional Catalana segueix compromesa a treballar per mantenir i ampliar el suport i l’entusiasme en la construcció del nou país i per garantir que tothom en pugui ser partícep. Seguirem dedicant tots els esforços que facin falta per difondre el missatge que ben aviat ens caldrà fer efectiu el nostre compromís de construir un futur millor per al nostre país.

Germà Capdevila: «El diàleg serà breu»

El govern de Mariano Rajoy ha decidit modificar la seva estratègia amb Catalunya, però no pas l'objectiu, que continua sent la rendició incondicional. Hi ha dos motius que expliquen la nova aposta per un suposat tarannà més negociador. Per una banda, la imatge d'una Espanya tancada en banda a les constants apel·lacions al diàleg de Catalunya ha fet molt de mal a les cancelleries d'Europa i el món, que no entenen que fins avui l'única resposta hagi estat l'assetjament judicial. El segon motiu és més directe. L'Estat —que està decidit a resoldre el problema català amb suspensions, detencions i inhabilitacions— va fer una petita prova amb l'alcaldessa de Berga. El resultat va ser una mobilització gairebé espontània de més de 80.000 persones. A Madrid han comprovat que les seves actuacions judicials contra el procés tindran una resposta instantània per part de la ciutadania catalana, amb accions de mobilització i resistència pacífica. Per això, abans de desfermar l'escomesa judicial definitiva (que hi serà, no en tingueu cap dubte), l'Estat necessita executar la pantomima d'una voluntat de diàleg que no pretén ser res més que això: una comèdia. Volen girar les tornes i presentar Catalunya com la que no vol parlar dels “problemes que interessen la gent”. Sortosament, la diplomàcia internacional no són tan ximples com per no veure'ls el llautó. Esperem que a casa nostra tampoc.


Desconnexió en un sol lot

El Parlament no tramitarà cap nova llei per fixar les bases del futur estat i concentrarà en la de règim jurídic tota la normativa bàsica per a la transició

El text, que donarà empara al referèndum, es podria registrar al febrer

El Parlament no començarà a tramitar cap més llei de desconnexió, amb l'excepció de la de règim jurídic. Aquesta, també coneguda com a llei de transitorietat, esdevindrà així “un pack”, segons han confirmat fonts consultades de Junts pel Sí i de la CUP, on es concentrarà tota la normativa considerada imprescindible per poder fer amb garanties el transvasament de legalitats que culmini el procés independentista. El text, que ha de ser el pal de paller legal de l'etapa de transició fins a la redacció d'una constitució pròpia, inclourà també la normativa que empararà el referèndum anunciat per al setembre vinent i que en principi es preveu que convoqui el govern, si bé aquest punt encara no es té del tot clar. Això sí, la llei incorporarà una clàusula diferida segons la qual la resta del marc jurídic que s'hi definirà no serà d'aplicació fins a un hipotètic triomf del sí en el referèndum, com es va fer al Quebec abans del que s'hi va organitzar el 1995.

JL Herrera Vega: «El Zorro y el Gallinero»

En Ciencia Políticas se define la judicialización en la política, como el mecanismo por el cual los problemas políticos son transferidos hacia la esfera judicial para su resolución. En estos momentos se ha instaurado descaradamente como norma esa descripción. El tinglado comienza así: La clase política nombra a los componentes del Consejo y estos integrantes proponen a los miembros del Tribunal Constitucional, los Presidentes y Magistrados del Tribunal Supremo, los Presidentes de los Tribunales Superiores de Justicia, acuerdan revocaciones y jubilaciones. Por ende, la clase política controla el tronco y las ramificaciones de un Poder, sobre el papel independiente, como el Judicial.

La relación entre política y justicia en España es un mal endémico en sus fundamentos al no querer la primera (sus réditos tiene) diferenciar, separar y respetar la correcta misión de la segunda en el ejercicio del Poder. La historia de ambas en el devenir preconstitucional de sus inapelables actuaciones y opacas colaboraciones ha sido sangrante, abusiva, desmesurada e injusta. Desde la instauración de la Constitución en la última etapa democrática no hace falta esforzarse para percibir que la Justicia sigue en muchos caso igual, desempeñado un papel servil de instrumento del gobierno. Por cuanto la función de juzgar, es puramente un problema político.

Jofre Llombart: «La independència en època de la post-veritat»

"La diferència per discernir entre veritat i post-veritat és ben simple: l’independentisme es trenca les banyes perquè els del NO votin i l’unionisme se les trenca perquè no es voti"

Oxford Dictionaries ha resolt que la paraula de l’any 2016 és ‘post-truth’, és a dir, post-veritat. El concepte defineix l’entrada de la humanitat en una nova etapa de la era de la informació: una etapa en què la percepció que tenim de les coses acaba configurant la realitat per més que les dades objectives ens ho desmenteixi. L’entitat, que penja de la prestigiosa Universitat d’Oxford, conclou que aquest augment de l’ús de la paraula post-truth aquest 2016 es deu bàsicament a dos fenòmens: Donald Trump i Brexit. És a dir, tant el pròxim president dels Estats Units com els partidaris que la Gran Bretanya marxi de la UE, han aconseguit arribar a un nombre de ciutadans suficient com per, a través de les emocions i les creences, donin suport a les seves causes. Que després aquestes creences siguin certes ha passat a ser secundari.

Al cap de poc, una altra universitat, la d’Stanford, publicava un informe amb una realitat que em preocupa més com a pare que com a periodista: un 82% dels joves són incapaços de discernir una notícia real d’una falsa. La post-veritat no és només un estadi; és la porta d’entrada a la manipulació de bona part de la població (la suficient per tombar governs) i, el més greu de tot, sense que aquesta se’n pugui arribar a adonar mai.

divendres, 25 de novembre del 2016

Germà Bel: «La diferència amb el 9-N la marcarà el que passi l'endemà»

“Al disseny institucional i al model constitucional espanyol li fa més mal acordar un referèndum que la independència”

“El no al pressupost al maig va tenir un efecte de cimentació interna; el grau de cohesió dins de JxSí no té precedents”

“En alguns casos la CUP ha decidit donar prioritat a altres coses [en lloc de la independència]”

L'economista i diputat independent per Junts pel Sí al Parlament, Germà Bel, analitza les relacions entre Catalunya i Espanya en un capítol inclòs en el llibre de referència que acaba d'editar l'Institut d'Estudis Catalans: Raó de Catalunya. La societat catalana al segle XXI.

Tanca el capítol del llibre dient que el referèndum “no serà possible si depèn de les dinàmiques espanyoles”. Aleshores?
Jo crec que no hi haurà referèndum acordat. Ho crec des de fa molts anys. Al disseny institucional i al model constitucional espanyol li fa més mal acordar un referèndum que la independència. Viure la independència té tot el dolor que pot provocar l'amputació d'una part del cos, però el referèndum és acceptar la gangrena. Si el model d'estat francès [d'una sola nació] té l'acceptació que té a Espanya, no el veig suïcidant-se i acceptant un referèndum. Per què no és com la Gran Bretanya o el Canadà? Aquests són models anglosaxons, basats en l'individu i en el territori, no en la nació poble, compacta.

Per tant, hi haurà referèndum? I tindrà validesa?
El govern de Catalunya ha fet la proposta i el Parlament hi ha votat a favor: referèndum o referèndum. Acordat o no acordat. I aquesta és la posició política del govern i del Parlament.

Vicent Partal: «Problemes? Mireu a Madrid…»

«Que De los Cobos demane, en públic, que aquest diàleg servesca per a rebaixar la judicialització és un altre míssil, i ja en són uns quants, a la línia de flotació de Mariano Rajoy»

El president del Tribunal Constitucional espanyol inaugurava ahir en un d’aquells actes en teoria poc apassionants la nova web de la institució –si teniu curiositat per a veure-la, podeu visitar-la: https://www.tribunalconstitucional.es/

Si el vostre navegador és configurat en llengua catalana observareu amb sorpresa que només d’entrar a la nova web del tribunal us apareix directament en català, sense necessitat de canviar de llengua. Una part important de la web té el contingut també en català. Tot això va proporcionar tema de debat al grup de periodistes que assistia a la inauguració de l’invent. Certament, hi ha molt poques webs de les institucions de l’estat espanyol que tinguen versió catalana i, sens dubte, crida l’atenció que siga precisament la del TC la que fa el tractament simbòlicament més favorable de la llengua catalana. Un gest, evidentment.

Un gest que va donar peu al president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, a comentar que els governs espanyol i català haurien de negociar. Aquesta apel·lació al diàleg fou una altra sorpresa, que anà acompanyada finalment d’una altra, encara, digna de ser destacada. Preneu-ne nota: el president del Tribunal Constitucional espanyol va demanar als governs que aquesta negociació servís per a reduir el pes de la seua institució en la resolució de les discrepàncies polítiques. Caram. Caram.

dimecres, 23 de novembre del 2016

Taller obert de sardanes «Sardanegem al barri». T'hi apuntes? 11 desembre


Miquel Riera Planas: «Nacionalidad y región»

No era el que molts catalans haurien volgut, però es va acceptar com a mal menor. En comptes de definir Catalunya, el País Basc i Galícia com a “nacions”, l'article 2 de la Constitució del 1978 les anomena “nacionalitats”. Per si no ho recorden, la redacció és aquesta: “La Constitució (...) reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.” És a dir, les “nacionalitats” tenen un rang superior, o així ens ho van vendre en aquell moment, que la resta de les “regions” espanyoles. Per aquest motiu, les “nacionalitats” van accedir a tenir autonomia d'una manera més ràpida que les “regions”. Tot i que Catalunya, cal recordar-ho de nou, ja havia recuperat el seu autogovern força mesos abans, relligant d'aquesta manera, en un fet polític que molts semblen obviar, la legalitat de la Generalitat republicana amb l'actual institució.

Tots sabem, però, que, des del primer moment, les coses no han estat així. Primer amb el “cafè per a tots” implementat de manera ben ràpida amb autonomies, amb tot el respecte, ben artificials, com Múrcia, la Rioja, Cantàbria o Castella, on mai hi havia hagut demanda d'autogovern. Més endavant va venir la Loapa, l'intent socialista de pervertir encara més el sistema, afortunadament aturat en part.

Xevi Xirgo: «Operació Diàleg. Dia 2»

No em negaran que la successió de fets és del tot aclaridora. Dilluns, el govern del PP dispara l'operació Diàleg i Enric Millo i Soraya Sáenz (que un dia d'aquests ens dirà que parla català en la intimitat) fan tota mena de crides al seny i al diàleg i mostren la seva disponibilitat a parlar del que calgui. I com s'acaba el dia? Amb la confirmació per part del Suprem de la suspensió de tres anys de feina al jutge Santi Vidal. Ahir, dia 2 de l'operació Diàleg, la jornada s'acaba amb dos fets també prou aclaridors: amb la citació a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per anar a declarar al TSJC el dia 16 de desembre vinent pels presumptes delictes de desobediència i prevaricació; i, al capvespre (aquestes coses sempre es fan amb nocturnitat) amb la votació al Congrés del suplicatori a Francesc Homs que ara permetrà que sigui jutjat formalment per desobediència i prevaricació pel 9-N. Vistos el dia 1 i el dia 2 de l'operació Diàleg, francament jo ara no sé si cal un dia 3. Perquè si el diàleg és aquest, ja se'l poden confitar. Ho dic sobretot pel suplicatori d'Homs. Perquè fa uns quants dies que tota la classe política popular (del PP, vull dir, que no és ben bé el mateix que popular) argumenta que el diàleg que hi hagi d'haver a partir d'ara no pot tenir en compte, de cap manera, els fets que ja es troben en via judicial. “No hi podem fer res, en aquests casos”, argumenten els Millos i les Sorayes de torn (que, insisteixo, un dia d'aquests ens dirà que parla català en la intimitat). S'aferren a la separació de poders, i ho fan sense que se'ls escapi el riure i sense fer cap referència als afinaments de la fiscalia. I jo em pregunto: i la votació que es va fer ahir al Congrés, a porta tancada, en secret i amb nocturnitat, no era una decisió política? Ahir el PPSOE i C's tenien l'oportunitat de demostrar que consideren el cas català un afer polític que s'ha de resoldre amb diàleg i no per la via judicial. I ens ho van tornar a deixar clar. Puigdemont va ser prou caut dient que cada cop hi ha “més pedres a la maleta del diàleg”. Jo, com que no tinc l'obligació de ser tan políticament correcte, em pregunto si el que van posar ahir a la maleta no van ser pedres sinó dinamita. I si no han fet saltar pels aires el diàleg abans de començar.


Fèlix Martí: «Caricatura de l'estat de dret»

Un dels arguments més utilitzats pels unionistes per desacreditar les raons dels independentistes és insistir que no hi pot haver democràcia si no es respecten les lleis. Afirmen que Espanya és un estat de dret i que objectar les lleis establertes significa allunyar-se de les convencions democràtiques.

Però amaguen que els règims autoritaris també estableixen un ordre jurídic que legalitza la negació dels drets democràtics. Les lleis només són legítimes si es poden consensuar amb la població concernida. Espanya funciona amb lleis fonamentals que no gaudeixen del consens necessari. Són lleis que protegeixen interessos nacionals culturals i socials de sectors de la societat i que legalitzen l´exclusió dels drets d'altres col·lectius.

La constitució espanyola, que es va redactar pactant amb representants de la dictadura franquista, és el paradigma d'una llei que subordina els principis democràtics a dogmes polítics al servei de la unitat política, la imposició de la cultura castellana i la protecció dels poders econòmics fàctics tradicionals. Des de Catalunya es denuncia que la pretensió de defensar la constitució vigent com si fos la defensa d'un estat de dret. Un estat de dret és incompatible amb aquesta constitució. Els espanyols tenen dret a una altra constitució i els catalans tenen dret a dotar-se d'una constitució pròpia que correspongui a la seva personalitat nacional.

Quim Torra: «Independència i calendaris»

«Tot el que hem fet aquests últims 10 anys té sentit només si arribem a un desenllaç aquest estiu»

Puntuals com els canelons i la carn d'olla per Nadal i Sant Esteve, arriba l'Operación Diálogo de cada any. Amb més o menys parafernàlia, a vegades un simple sospir del ministre de torn, altres cops algun titular equívoc deixat caure mil·limetradament, han aconseguit el seu resultat, que no és cap altre que fer que els ressorts de l'establishment s'activin per girar la roda de la gàbia de nou i així seguir rodant. Generacions de catalans senceres han passat tota la seva vida rodant i rodant a la gàbia. Un joc dantesc.

Anàvem tan marejats que ni ens n'adonàvem que rodàvem i rodàvem. Els dolços i baleàrics temps del catalanisme, on hi havia sempre temps per tot, senzillament perquè no hi havia cap objectiu final. Ser "catalanista" ha estat una feliç indefinició que, voluntàriament o involuntàriament, ha servit tant als partits nacionalistes com a esquerres i dretes no nacionalistes d'aquest país per anar tirant. Ara una competència, ara un 35% de l'IRPF, ara una mica més, ara una mica menys, ara una punteta... ara res, ho sentim molt. Ja ni esmentem el federalisme o altres invents de noves gàbies amb els mateixos barrots.

Vicent Partal: «I vosaltres us ho creieu, que no som prou?»

«Es tracta simplement d'aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable»

Ho he explicat moltes vegades, però aquesta volta estic sorprès per la velocitat amb què passa. Cada any l’assistència multitudinària a l’Onze de Setembre fa callar totes les boques durant un temps, però poc després comença la tasca de minar la realitat. Titulars de diaris, consignes per Twitter, opinions falsament entristides que comencen a dir-nos que no som prou i que anem cap avall, els independentistes. Repasseu la vostra hemeroteca sentimental: quantes vegades aquests darrers anys ells no han aconseguit que us pensàsseu, ni que fos uns quants dies, que havíem perdut pistonada, que no érem prou per a guanyar el referèndum, per aconseguir la independència?

La sorpresa és que ara la campanya ha començat a una velocitat supersònica. Normalment s’esperaven que canviàs l’any, però aquesta vegada ja ens trobem en ple combat propagandista i intel·lectual i encara no s’ha acabat el novembre. És evident que tenen més pressa que mai i més urgències que mai. Repasseu, si no, la quantitat d’articles que han aparegut aquestes darreres hores dient, tots, com si fos una consigna, que no som prou. Quedareu esglaiats.

Ara, d’això, en diuen ‘postveritat’. L’Oxford Dictionary ha designat ‘postveritat’ paraula nova de l’any i ha definit aquesta tècnica propagandística amb precisió: ‘Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal.’ És això mateix: els fets objectius no compten. La cosa és simplement aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable. Si la població afectada no és capaç de resistir l’embat de l’aparença, tant hi farà el seu esforç perquè guanyarà qui controla el missatge.

dimarts, 22 de novembre del 2016

Francesc Homs: «Ja tenim previst què farem quan arribin les inhabilitacions»

El cap de files del PDECat a Madrid, que dimarts perdrà l'aforament al Congrés i serà jutjat al Suprem, dóna per fet que el condemnaran i constata "tics franquistes" en el procés del 9-N

Assenyala que l'Estat ha "gripat el motor" contra la jornada de participació i que la unitat desarma Madrid

Manté que la CUP aprovarà els pressupostos, però preveu "disgustos" en el tràmit parlamentari

Al despatx hi té, a banda de fotos de la família i de l'equip de Presidència de la passada legislatura, un quadre de grans dimensions amb tots els noms de la dinastia catalana. "Estic pensant en endur-me'l a Madrid, que no puguin dir que no sóc monàrquic", bromeja Francesc Homs (Vic, 1969), abans de respondre les preguntes de NacióDigital. El cap de files del Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat) a la capital de l'Estat acaba d'aterrar a Barcelona després d'assistir a l'obertura solemne de la legislatura al Congrés a càrrec del rei Felip VI. Aquest dimarts, en un debat secret al ple, s'aprovarà el suplicatori i el Tribunal Suprem el podrà jutjar pel 9-N.

-En algun moment va pensar que es tombaria el suplicatori al Congrés?
-No.

- A què atribueix que el PSOE s'hagi arrenglerat amb PP i Ciutadans? N'ha parlat amb ells?
- No, no n'he parlat perquè no s'han atrevit a comentar-me res d'això. Tampoc he tret el tema. Ja fa molt temps que el PSOE està atrapat en el marc mental del PP, que els té acomplexats. El dimarts, en essència, es debat un suplicatori de debò sobre la judicialització de la política i la qüestio catalana.

Salvador Cardús: «Votar divideix?»

No fer el referèndum és el mateix que fer-lo però donant per guanyadors els qui volen preservar l’‘statu quo’

Els resultats de les eleccions nord-americanes han portat alguns analistes a parlar d’una societat profundament dividida. Els vots, segons l’últim recompte, donen un 47,8% a Clinton i un 47,5% a Trump. I suposo que és aquesta igualtat la que suggereix la suposada “profunda” divisió. Com que és una discussió que també tenim a Catalunya, pot ser interessant donar-hi quatre voltes.

EN PRIMER LLOC, no sembla que una societat “dividida” al 50% hauria d’estar més escindida que si ho estigués en tres parts del 33% cadascuna, o entre el 20% i el 80%. La gravetat, en tot cas, ha de venir de la distància entre cadascuna de les parts. Clinton i Trump són molt diferents, sí. Però ¿ho eren els seus electors? Si en campanya es disputaven els mateixos vots, potser és que no els consideraven tan distants, oi?

TAMPOC NO SEMBLA raonable que la suposada divisió fixi la mirada només en els que han votat. En aquest cas la participació va ser relativament baixa, del 55,4%, però similar a la del 2000, del 56,6%, i només 4,5 punts inferior a la del 2012. Algú podria dir, amb raó, que la pitjor i més radical divisió d’un país és la que hi ha entre els que voten i els que no voten. I que els ara “dividits” en tot cas serien entre un 26,5% i un 26,3%.

Salvador Cot: «Espanya, el país on el feixisme desgrava»

"El règim polític que promou fiscalment les donacions a una fundació feixista és el mateix que ha decidit portar a la banqueta dels acusats els càrrecs institucionals que van posar les urnes en què van votar dos milions llargs de ciutadans d'aquest país"

Si vostè manté fidelitat en les donacions a la Fundació Francisco Franco (FNFF) durant uns quants anys, la deducció fiscal que obtindrà pot arribar fins al 75 per cent del total. Per exemple, si una persona o una empresa inverteix 150 euros en promoure la figura del dictador, Hisenda li finançarà 112,5 euros i la donació a fons perdut serà, només, de 37,5 euros. Això passa perquè l'estat espanyol considera que la FNFF té una funció benèfico-docent i cultural i mereix aquests -generosíssims- privilegis fiscals. Els mateixos franquistes fan publicitat de les deduccions de què gaudeixen els seus benefactors a la web oficial de l'entitat. Ni se n'amaguen ni se'n donen vergonya, al contrari.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Pepa Masó: «Eficiència, quina eficiència?»

El secretari d'estat d'Infraestructures, Transport i Habitatge ha rebutjat taxativament aquest cap de setmana el traspàs total al govern del servei de rodalies. Malauradament res de nou sobre aquesta qüestió. El que indigna, i molt, és l'argument utilitzat per aquest alt funcionari de l'administració espanyola per justificar la seva negativa. El senyor Gómez Pomar sosté que el control de la xarxa és més eficient si existeix un administrador únic de la infraestructura. I jo em pregunto: eficiència, de quina eficiència parla el secretari d'estat? Es pot parlar d'eficiència quan rodalies suma prop de 1.600 incidències en quatre anys, i la meitat de les quals estan provocades per mancances pròpies de la infraestructura? Es pot parlar d'eficiència quan el servei registra sistemàticament retards injustificats que compliquen el dia a dia de milers d'usuaris? Que parli d'eficiència als més de quatre milions d'usuaris que han resultat afectats per múltiples incidències en els darrers anys.

Eficiència vol dir tenir la capacitat i la competència per dur a terme una tasca satisfactòriament, i això, senyor Gómez Pomar, està molt lluny de complir-se en les actuals circumstàncies a rodalies. I la culpa, benvolgut senyor, la té l'administració que vostè representa, que s'ha oblidat de les rodalies a Catalunya i ha incomplert, any rere any, pressupost rere pressupost, els seus compromisos en inversions malgrat les demandes del govern, el món empresarial i la societat civil. O cal recordar-li que enguany Renfe només ha executat el 5% de la inversió prevista i Adif el 27%? De 4.000 milions previstos en quatre anys amb prou feines han acabat invertint 100 milions.

És precisament per aquesta eficiència que vostè defensa que volem el traspàs total del servei. Davant la ineficiència demostrada per l'administració espanyola, el govern se sent en l'obligació moral de dotar els catalans d'unes rodalies pròpies del segle XXI. És una reivindicació més que justa per resoldre un problema de país causat pel dèficit crònic d'inversions. El traspàs sí que portarà eficiència.


Salvador Cot: «El gripau borbònic»

"Suárez li explica a Prego la veritat però, això sí, partint de la confiança total en què la periodista encobrirà els motius i les decisions i que sempre buscarà el relat més favorable per al poder"

L'entrevista que mai no es va emetre amb Adolfo Suárez ha posat la cirereta a l'enorme gripau que es van haver d'empassar, del tot precuinat, els ciutadans d'aquell estat espanyol dels anys setanta, un entramat repressiu i institucional que provenia, directament, de la força de les armes. En aquelles imatges Suárez recorda, explícitament, com van col·locar-li a la gent una monarquia que no volia ningú, saltant-se fins i tot les cancelleries estrangeres i el conjunt de l'opinió pública internacional. El rei, Suárez i els seus van fer el que els va donar la gana perquè mantenien la força i el poder d'intimidació.

El discurs de Suárez és del tot desvergonyit. Però encara és més significatiu el gest que fa de tapar-se el micròfon amb la mà per explicar-li a Victoria Prego com i per què es va fer aquella marranada que acabaria imposant el monarca designat per Franco. En aquella entrevista, Suárez li explica a Prego la veritat però, això sí, partint de la confiança total en què la periodista encobrirà els motius i les decisions i que sempre buscarà el relat més favorable per al poder. No és casualitat que Victoria Prego hagi aconseguit el títol informal de cronista oficial de la transició.

Aquesta indulgència amb el poder és una constant dels mitjans de comunicació que han estat hegemònics a Madrid des de finals dels anys setanta. Una actitud que explica bona part de les mancances democràtiques de l'estat espanyol i que, encara ara, fa que la legitimitat del règim del 78 es basi en mentides i fabulacions. Les que porta dècades escrivint Victoria Prego, per exemple.

Font: elMon.cat

La transmutació del Tribunal Constitucional

«Els nous poders del Constitucional violen quatre drets elementals: el dret a un jutge imparcial, el dret de defensa, el dret a la tutela judicial i al recurs davant una instància superior, i potencialment el dret de participació política dels càrrecs electes»

Fa uns quants dies el Tribunal Constitucional va desestimar finalment els recursos interposats per la Generalitat i el govern basc contra la reforma legal que atorga al TC el poder d’executar les seues resolucions de manera coercitiva, contra qualsevol autoritat o funcionari públic. La intencionalitat política d’aquesta reforma, tramitada durant la campanya per a les eleccions del 27-S, no es va dissimular gaire, perquè la presentació va anar a càrrec del candidat del PP. I no és cap secret que els nous poders d’excepció es varen dissenyar amb la finalitat concreta d’actuar contra l’independentisme català si guanyava les eleccions.

Amb independència de l’anomalia sistèmica i infidelitat que significa en democràcia utilitzar el TC com a jutge i part, dues mesures concretes són les més polèmiques de la reforma: la suspensió de càrrecs públics o funcionaris i l’execució de les sentències per part del govern central. Tot i que la majoria de magistrats ha validat la reforma que introdueix aquestes mesures coercitives, la decisió ha estat censurada durament en tres vots particulars.

diumenge, 20 de novembre del 2016

Xerrada «Empreses, empresaris i la independència» el 24 de novembre


Mònica Planas: «La Sexta descobreix la trampa d'Adolfo Suárez»

Divendres al vespre La Sexta columna, el programa de reportatges d’actualitat amb un punt de vista àcid, va demostrar a l’audiència una jugada política d’Adolfo Suárez que evidencia com la Transició va ser la que alguns volien i no la que la ciutadania va poder decidir. Amb motiu dels quaranta anys de l’aprovació a Espanya de la llei per a la reforma política, La Sexta va analitzar tot el que va envoltar la seva redacció i aprovació. Aquesta llei va significar el primer pas jurídic per a la dissolució del franquisme. Establia, entre altres coses, la creació del Congrés de Diputats i el Senat, on els membres serien elegits per sufragi universal (excepte una cinquena part, que serien escollits pel rei).

Aquests propòsits contenien una trampa maquinada per Adolfo Suárez que La Sexta va descobrir gràcies a unes imatges d’arxiu d’Antena 3. Fa 21 anys, la periodista Victoria Prego va entrevistar Suárez i li va preguntar per la monarquia. En un off the record (que per sort va quedar enregistrat), Suárez va admetre que va incloure la figura del rei en aquell apartat de la llei perquè així s’estalviava fer un referèndum especial sobre la monarquia perquè totes les enquestes que tenien indicaven que hauria guanyat el no. Així, el monarca quedava legitimat de manera automàtica. La troballa de La Sexta és d’un valor documental potent. Ho van complementar amb una entrevista a Victoria Prego, que queda retratada. Quan li ensenyen les imatges, ho troba lògic i ella mateixa defensa no celebrar un referèndum “ porque la situación política no permitía esas alegrías ”. Prego, tot i saber aquesta dada, es va encarregar que aquest truc de Suárez no transcendís en els seus nombrosos llibres i documentals.

Toni Soler: «Ets 'indepe' i no ho saps»

SONDEJOS. L’última enquesta del CEO sobre l’independentisme configura un escenari diabòlic: 44,9 a favor, 45,1 en contra. Almenys ja ningú no gosa parlar de suflé. Però he d’admetre que la dada em decep una mica. Després del que ha passat a Espanya en l’últim any esperava una carretada de nous independentistes. No pas entusiastes, sinó resignats a l’evidència que la tercera via no existeix i que si hi ha alguna expectativa raonable a Espanya és de retrocés vers un nou centralisme. Però aquest decantament no s’ha produït. Fins ara hem destacat la fortalesa del sobiranisme, confirmada sondeig rere sondeig; ara toca també constatar la granítica convicció d’aquest 45,1% que, malgrat la perpetuació del PP en el poder, prefereix seguir esperant la reforma d’Espanya, o directament està satisfet amb la situació actual, ja sigui per raons sentimentals o pràctiques.

REFERÈNDUM. És interessant de comparar, com ha fet Francesc Abad, el baròmetre del CEO i l’enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB, també recent i amb un univers similar. En el primer cas, la pregunta és “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”, i el no guanya per dues dècimes. En el segon cas la pregunta és més concreta: “Si demà es fes un referèndum per decidir la independència, vostè què faria?” I els resultats són una clara victòria del sí, per 12 punts de diferència. Aquest contrast es resumeix en la inclusió de la paraula referèndum. És a dir: una part dels que, segons el CEO, no volen la independència, en realitat pensen que no és possible, almenys de forma tranquil·la i democràtica. Per això no la volen: perquè creuen que Espanya no cedirà i per tant estem abocats al conflicte. En canvi, el referèndum implica un procés reglat, democràtic, reconegut. No hi ha efectes secundaris, només la tria entre ser o no ser un estat sobirà. Això ens porta a la coneguda teoria del botó que va fer popular Raimon Obiols: “Si la independència fos cosa de prémer un botó, la majoria ho faria”.

Gemma Aguilera: «Es pot ser antifranquista i monàrquic?»

Els governs que ha tingut l’Estat són la conseqüència lògica de la renúncia de l’esquerra espanyola i de l’antifranquisme a trencar totalment amb el règim

L’Estat espanyol està governat per un partit legitimat a les urnes que prové de les estructures del franquisme, del qual mai ha renegat obertament. I està flanquejat pel PSOE, que tot i venir d’una tradició republicana, durant l’exili ja havia abraçat la monarquia. Per si hi havia dubtes, el socialista Gregorio Peces Barba ho va aclarir l’any 1982 després que el PSOE hagués obtingut majoria absoluta: “Monarquía y Parlamento son términos complementarios, y su integración en la monarquía parlamentaria produce una estabilidad, un equilibrio y unas posibilidades de progreso difíciles de encontrar en otras formas de Estado". El PCE, que va ser el partit hegemònic en la lluita antifranquista, també s’havia declarat monàrquic: “Consideramos a la Monarquía como un régimen constitucional y democrático [...] Estamos convencidos de ser a la vez enérgicos y clarividentes defensores de la unidad de lo que es nuestra patria común".

Així, l’esquerra antifranquista espanyola no només deixava enrere la seva tradició republicana, sinó que abraçava un nou règim basat en un estat centralitzat i amb capacitat per establir un estat d’excepció permanent contra qualsevol dissidència envers la unitat d’Espanya, amb la institució monàrquica, l’església i l’exèrcit, com a garants d’aquesta unitat. O el que és el mateix, com a garantia dels privilegis pactats entre la dreta, l’esquerra i els poders econòmics l’any 1978. Uns pactes als quals s’hi van sumar el nacionalisme basc i català que, temorós que la violència al carrer anés a més i d’un possible intent de cop d’Estat, va rubricar els acords de la Moncloa sense veure venir la trampa de la LOAPA, que ignorava la promesa del reconeixement de les nacions històriques i les rebaixava a la mateixa alçada que les regions inventades.

dissabte, 19 de novembre del 2016

Vicent Sanchis: «La llei dels més forts»

Segons l'informe de política lingüística corresponent a l'any passat, el català continua naufragant en dues mars salades i hostils. L'ús de l'idioma propi de Catalunya és residual, com sempre i com sol passar, a l'administració de justícia i al cinema. Trinxeres irreductibles. Els successius governs i consellers de la Generalitat ho han intentat tot en aquestes dues jungles i han fracassat de manera reiterada. Al cinema, contra les grans empreses nord-americanes i contra els exhibidors. A la justícia, contra l'Estat i els seus funcionaris. Només un 8,4% de les sentències que es van perpetrar l'any passat a Catalunya van ser redactades en l'idioma constitucionalment cooficial. Pel que fa al cinema, la xifra destarota encara més: un 3,7% de les pel·lícules es van filmar originàriament, es van doblar o es van subtitular en català. Oscar al residu. Totes les lleis i totes les normes que han intentat pal·liar aquesta desigualtat també aquí s'han estavellat contra una pantalla d'intransigència. Els lectors amb una certa memòria en la selva de la informació actual deuen recordar que els exhibidors catalans fins i tot van fer un dia de vaga “contra la imposició de les quotes”. Com si ells no les imposessin. I què més diu l'informe? Diu que molta gent entén el català i que molta però menys diu que el parla. Això diuen. Però després només cal parar l'orella. I constatar que molts carrers de Catalunya són com els jutjats i els cinemes. Sort de l'escola. I no paren d'envestir-la...


Xevi Xirgo: «Qui té agafat a qui?»

A mi, amb això del PP i Fernández Díaz em passa allò de l'ou i la gallina, que no sé ben bé qui és primer. Qui té agafat a qui? ¿El PP vol agrair els serveis prestats a l'exministre després del FdezDíazGate i el vol col·locar en un lloc de visibilitat sigui quin sigui, ara a presidir la comissió de peticions del Congrés (que ningú sap ben bé què es) i més endavant vés a saber què? O és a la inversa? ¿El PP ja el podria donar per amortitzat després de tots els escàndols que ha protagonitzat (i d'haver estat reprovat pel Congrés), però ara se l'ha d'empassar perquè l'exministre sap moltes coses que no s'haurien de saber? Qui té agafat a qui? Perquè, és clar, que ara tothom ens vengui com una gran victòria que Fernández Díaz no podrà ser president de la comissió d'Exteriors perquè tots els grups menys el PP l'han vetat és un pèl ridícul. El PP i Fernández Díaz se n'han sortit, i nosaltres ens hem especialitzat a convertir les derrotes en victòries. Perquè, escolti'm, un ministre que condecora la Verge, que va ser espiat al seu despatx sense saber-ho, que es va dedicar a conspirar contra els independentistes i que va arribar a fabricar informes contra Mas i contra Trias amb total impunitat, que li afinen els informes i que ha estat reprovat pel Congrés i que ara haurà de comparèixer en una comissió d'investigació, aquest senyor continua actiu al govern, té càrrecs de responsabilitat i tots intuïm que en tindrà més. On és la victòria aquesta d'haver vetat Fernández Díaz? La victòria seria que hagués dimitit quan tocava, senyors meus. Ara no presidirà Exteriors i presidirà una altra comissió de menor rang, i això és una victòria? Senyors meus, la seva és una victòria. I la del PSOE, una derrota. Perquè ara ens ven com una victòria la seva gran aportació ajudant a impedir que l'exministre presideixi Exteriors, però es va rendir al PP sense condicions, sense posar cap condició per facilitar la investidura de Rajoy, ni la de deixar clar que Fernández Díaz seria diputat ras o dimitiria després de la comissió d'investigació. Res. Tot plegat és la prova que el PP actua com si res, tornant els favors, i que l'exministre també se'ls cobra. I nosaltres, ingenus, aplaudint les derrotes.


Germà Capdevila: «El Rolls de Franco»

El rei d'Espanya arriba al Congrés dels Diputats en un Rolls Royce Phantom IV blindat encarregat i utilitzat pel general colpista que va governar l'Estat entre 1939 i 1975. Aquell que ho va deixar tot atado y bien atado amb un nivell de detall que arriba fins al cotxe oficial que fa servir el cap d'Estat. En el seu discurs, després d'apel·lar al diàleg, va fixar-ne els límits: obediència a l'Estat i parlar només d'allò que entri dins de les lleis de l'Estat. També va deixar clares les (nul·les) possibilitats de canvi: “Espanya no es pot negar a si mateixa tal com és; no pot renunciar al seu propi ésser.” Un missatge a Catalunya que es pot resumir així: no pots marxar, només parlarem del que jo vulgui i sóc com sóc, no penso canviar. Hores abans, el Constitucional s'atorgava una nova competència profundament antidemocràtica en rebutjar el recurs de la presidenta Carme Forcadell: el TC té a partir d'ara la potestat discrecional de definir els límits del debat parlamentari. Pot establir sobre què es pot parlar i sobre què no es pot parlar a l'hemicicle. Pobre Montesquieu! Mentrestant, PSOE fulminava l'oposició interna sense contemplacions. Davant aquest panorama, hom pot entendre el posicionament dur i contundent del president Puigdemont en presència de Felip de Borbó i de Soraya Sáenz de Santamaria a Barcelona, líders d'un Estat que “ha negligit” Catalunya. Ja n'hi ha prou de menyspreus i maltractaments.


Jofre Llombart: «Clients i súbdits»

Durant la Via Catalana de l’onze de setembre del 2013, la Plataforma d’afectats per la Hipoteca va decidir donar suport a ‘Encerclem la Caixa’. Aquest novembre del 2016, la PAH s’ha manifestat davant del Palau de la Generalitat per demanar a Gas Natural que compleixi la llei de la pobresa energètica i eviti més morts com les de l’àvia de Reus.

O sigui, que durant una manifestació política van fer una concentració davant d’un gegant econòmic (Caixabank) i quan és el moment de queixar-se davant d’un altre gegant econòmic (Gas Natural) llavors la concentració és davant d’un estament polític. Un estament polític que, per acabar-ho d’adobar, s’ha enfrontat directament amb Gas Natural. Tant el president de la Generalitat com l’alcalde de Reus, tots dos escollits quan el seu partit es deia Convergència, han censurat l’acció de l’empresa. Per contra, a Catalunya Sí que Es Pot han prioritzat demanar explicacions a aquestes dues administracions abans que presentar, per exemple, una demanda judicial a aquest membre de la mare de totes les castes, que és l’Íbex-35.

Ara bé, aquest debat polític és foc d’encenalls perquè l’essència és un altre: és qui té el poder i qui l’exerceix. El rerefons del cas de Reus és tan sabut com contundent: encara que ho vulgui, la Generalitat no pot aplicar la seva autoritat, la d’obligar a les empreses energètiques a tenir en compte els casos de pobresa energètica. Hi ha protocols, sí. Hi ha convenis, també. Però actualment el seu compliment es basa en la bona voluntat de les subministradores. La llei 24/2015 és la famosa llei contra la pobresa energètica que va tombar el Tribunal Constitucional. Aquesta normativapreveia que les empreses garantissin a les famílies pobres el subministrament de llum, aigua i gas en els mesos d’hivern. I que en cas de no fer-ho, la Generalitat els ho podia imposar. I aquí arribem al punt central de la qüestió: diu la justícia espanyola que això és competència del govern espanyol. I com que el govern espanyol no va legislar sobre el tema, va deixar Catalunya sense aquesta garantia. O tots, o ningú: España, antes fría que rota.

Font: elMon.cat

El finançament autonòmic. un fracàs pels Països Catalans, difícil de resoldre

El sistema actual perjudica clarament el Principat, el País Valencià i les Illes, però serà molt difícil de reformar

La formació d’un nou govern a l’Estat ha reobert la porta a la negociació d’un nou model de finançament i és amb aquest objectiu que el president espanyol convocarà la Conferència de presidents autonòmics abans que finalitzi l’any. El president de la Generalitat de Catalunya, ja ha declinat assistir i demana un tracte bilateral mentre que el president de la Generalitat Valenciana i la cap del Govern Balear han anunciat que aniran a fons per a revisar un model clarament desfavorable i que no funciona.

El president català, Carles Puigdemont, ha decidit no assistir, així com tampoc liderar cap reivindicació en un nou model, ja que considera que seria contraproduent amb les actuals relacions amb l’Estat. En canvi sí que participarà en les negociacions i farà front comú amb altres governs amb problemes similars, ja que encara afecta a la contribució, inversió i pressupost dels catalans.

El front comú de les comunitats autònomes perjudicades pel sistema de finançament, que són Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià (i teòricament Madrid) ja fa temps que s’està gestant. La presidenta balear, Francina Armengol i el president valencià, Ximo Puig van signar aquest any l’Acord de Consolat de Mar, amb l’objectiu de trencar l’actual situació de finançament. Aquest setembre Puigdemont i Ximo Puig es va reunir per a fer també front comú per a la millora del finançament. Abans Puigdemont s’havia reunit amb Armengol a Palma i havien acordat posar en marxa un grup de treball sobre el model de finançament sota el lideratge de l’economista menorquí, Guillem López Casasnovas.

dijous, 17 de novembre del 2016

Jofre Llombart: «I tot això com es farà?»

"El govern actual (i també bona part de la CUP) vol que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català"

Respostes a algunes preguntes sobre el dia D

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un estat. El govern actual (i també bona part de la CUP) vol que el pas d’un estadi a l’altre estigui marcat per una divisa que obsessiona als responsables d’executar aquest trencament: que no hi hagi sensació de trencament. És a dir, que el pas d’una situació a l’altre estigui marcat per la normalitat. O dit d’una altra manera, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució paulatina. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de “copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou estat català que tindrà la última paraula amb tot. I a mida que el nou Parlament vagi legislant ja farà el codi penal que estimi oportú. I així amb tot.

Vicent Partal: «La batalla és a Brussel·les i a Nova York?»

«Els nervis a Madrid són tan indissimulables que ahir va córrer l'alarma quan es va saber que un possible candidat a secretari d'estat dels Estats Units és un dels més ferms defensors del dret d’autodeterminació de Catalunya al congrés nord-americà»

Ho havíem dit i comença a passar: quan les dates fossen definitives i clares passarien coses. A Madrid –ja en parlava fa un parell de dies– hi ha unes fissures cada dia més evidents. I mentrestant comencen a sonar veus a Europa que avisen que això no pot continuar així gaire temps més.

Continuem amb Margallo. En la seua venjança contra Rajoy, ahir va travessar una ratlla més: declarà que la solució del problema català ja es juga a Brussel·les i Nova York, en referència a la UE i l’ONU. Déu n’hi do quina xarrera que té l’ex-ministre i quines coses que diu. No és que no se sabés, això, és que no ho volien reconèixer de cap manera. Per això és tan xocant que ho diga precisament ell.

A la diplomàcia catalana fa temps que li arriben insinuacions en el sentit que la jugada de Margallo consistia a obligar Catalunya a fer la DUI per poder anar al Consell Europeu i exigir una declaració unànime contra el trencament de la legalitat estatal. És a dir, volia convertir la DUI en un colp d’estat antidemocràtic. Si és així, cada dia ho tenen més malament.

dimecres, 16 de novembre del 2016

Acció contra el dèficit d'infraestructures ferroviàries a que ens sotmet l'estat espanyol, divendres 18 de novembre


Enric Casulleras: «L'ombra dels franquisme»

El “procés” fa pensar en el vell mite de Sísif, condemnat a pujar una i altra vegada un enorme roc fins al cim de la muntanya, per llavors veure com rodola pendent avall i tornar a començar. Els passos que fan el govern i el Parlament, seguint el full de ruta, topen un cop i un altre amb la impugnació del govern d'Espanya i el bloqueig sistemàtic del Tribunal Constitucional. La Constitució lliga de mans i peus la Generalitat. Els polítics unionistes no paren de distingir entre els partits constitucionalistes i els altres, els bons i els dolents. Doncs bé: sobre la legitimitat de la Constitució, convé recordar cinc detalls:

1. La Generalitat és anterior a la Constitució. Les competències de la Generalitat es van establir a l'Estatut de Núria el 1931, Estatut que va ser derogat per les lleis franquistes. Després, la reinstauració de la Generalitat va ser el 1977, quan la Constitució encara estava per escriure.

2. La Constitució no va ser fruit d'un pacte com els unionistes repeteixen tan sovint. Els articles realment importants de la Constitució, que al·ludeixen a la indissoluble unitat de la nació espanyola i defineixen l'exèrcit com el garant d'aquesta unitat, van ser una imposició dels militars. Els testimonis escrits dels ponents constitucionals Solé Tura i Herrero de Miñón, el primer de manera clara, el segon, amb subterfugis, ho donen a entendre clarament.

3. La imposició anava acompanyada d'amenaces: si els ponents s'haguessin atrevit a retocar l'article 2 de la Constitució, l'Estat Major de l'exèrcit hauria intervingut, com indicava la carta que el senyor Herrero va rebre en ple debat de la ponència constitucional –detall sabut de fa temps i mai desmentit.

Quim Torra: «La millor opció per l'unionisme»

«L’estat espanyol només té un camí que podria donar-li una opció per a evitar l’inevitable, de seguir en aquesta direcció: jugar la carta del pacte»

Acostumats a veure el procés des de la perspectiva de l’èxit de l’independentisme, oblidem la perspectiva contrària: què li convé a l’unionisme?

Domina la idea que l’estratègia de l’estat espanyol –confirmada dilluns pel propi exministre Margallo- es basa en 3 grans eixos: l’inevitable trencament a la llarga de les forces que donen suport a la independència; l’anell preventiu a les aspiracions catalanes treballat des de la diplomàcia espanyola per a impedir i ofegar la comunicació a nivell internacional; i la judicialització estricta i acèrrima de qualsevol “il·legalitat” comesa en qualsevol moment i per qualsevol càrrec públic. Amb aquesta combinació de factors, l’Estat espanyol aspira a una victòria total, sense rendició.

I tanmateix, una darrera l’altra, aquestes tres grans línies d’actuació han esdevingut impotents per frenar la secessió inevitable.

Després de les proves superades pels partits polítics independentistes, queda fora de qualsevol dubte que es mantindrà el gran consens per a arribar l’estiu vinent al moment de l’aprovació de la nova legalitat catalana (via la Llei de Transitorietat) i convocatòria del referèndum unilateral. A 8 mesos, cap dels partits no es separarà del gran objectiu que persegueix històricament la nació catalana en segles. Seria, senzillament, injustificable.

Francesc de Dalmases: «La ideologia de la independència»

"El fons de la qüestió, la línia que separa i defineix els posicionaments polítics a la Catalunya del 2016 és aquesta: o s’està per la República Catalana o s’està per la monarquia espanyola"

Un dels valors principals del procés independentista és la capacitat d’aplegar al si d’una causa comuna sectors polítics i socials diversos. De fet, és el valor essencial de l’independentisme perquè és el que ens costa més a l’ideal republicà. Una república independent no és, per definició, ni de dretes ni d’esquerres, sinó que evoluciona políticament, i de forma cíclica, en funció d’allò que tria la seva població a través de mecanismes democràtics establerts.

L’antropòleg Jordi Fexas es refereix sovint a la feina pendent que tenim a Catalunya per desideologitzar el concepte de república. Fexas assumeix que l’èxit del projecte republicà s’assegura, precisament, deslligant-lo de sigles i ideologies concretes, i obrint-lo a totes les opcions i col·lectius polítics que fan de la lluita per la República Catalana una lluita compartida.

És des d’aquesta perspectiva que cal entendre i analitzar el valor de l’acord entre posicions polítiques diferents, sovint oposades, per bastir els fonaments de la nova república.

Ramón Cotarelo: «Velocitat de creuer»

"Abans de resoldre els esmentats centenars de causes pendents, ja se li tiren a sobre diversos centenars més"

La confrontació Espanya-Catalunya va agafant embranzida. La manifestació del passat dia 13 de novembre no va ser només un acte de suport a les persones, càrrecs públics i institucions processats, sinó també un reafirmació d'una voluntat col·lectiva de tirar endavant el procés independentista. Una voluntat de no acatar, ahir, avui ni demà.

L'actitud del govern espanyol no varia gens ni mica. El seu és el recurs al pal i la pastanaga. Encara que, com sempre amb la dreta, el pal és ben visible, però la pastanaga no acaba de materialitzar-se. El pal és una bateria preparada per respondre per via repressiva, judicial i penitenciària si arriba el cas a les iniciatives independentistes. Perquè el govern sosté, contra tota evidència, que la qüestió catalana és una qüestió d'ordre públic. I per això hi ha els policies, els jutges i les presons. La justificació és que la llei ha de complir-se i és obligació del govern fer-la complir. Si la llei és injusta o tirànica no fa al cas. No més preguntes i menys sobre la llei. Circulin.

La pastanaga és un ens de ficció. Fins ara s'ha limitat a una sol·licitud expressa de Rajoy a Puigdemont perquè assisteixi a la conferència de presidents autonòmics, constant-li la negativa del català. L'argument és: "No es perd res assistint-hi", típic de la indolència mental del personatge. No és segur que Rajoy entengui la resposta de Puigdemont complint la seva paraula de no assistirperquè això de complir la paraula donada no té sentit per a ell.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Xerrades, activitats infantils i cercavila a la Pl. Virrei Amat «Nou País, informa't» el 20 de novembre


Un sondatge de l’ICPS pronostica la victòria independentista en un referèndum, independentment de què facin els indecisos

El sí obtindria el 52,6% dels vots, pel cap baix

El sí s’imposa amb claredat en un referèndum sobre la independència de Catalunya, segons el sondatge que ha publicat avui l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. La pregunta de la mostra és: ‘Si demà es fes un referèndum per decidir la independència, vostè què faria?’ El 43,8% dels enquestats responen que sí i només el 33,6,% que no. Un 16,7% ha dit que s’abstindria.

Si projectem els resultats a una votació real i, per tant, en descartem l’abstenció, el sí a la independència obtindria, pel cap baix, el 52,6% dels vots i el no, el 46,8%. Diem pel cap baix, perquè comptabilitzem els ‘no contesta’ i ‘no sap’ com a vots en contra. Conjuntament, són el 6,7% dels electors.

El sondatge de l’ICPS va ser fet amb una mostra de 1.200 censats, entre el 26 de setembre i el 17 d’octubre.


Empar Moliner: «Ei, Javi...!»

Javi López, del PSC, ha dit unes paraules molt senzilles, lògiques i transparents sobre el problema que té el seu partit per -ves per on- no haver volgut fer president un senyor de dretes. “Si no cabem dins del projecte federal, es fa difícil defensar que Catalunya cap dins d’Espanya”.

Amb els braços oberts li dic: “Benvingut”. Perquè jo tampoc no era independentista (els còmodes mai no ho som). No he sigut ni tan sols catalanista. Vaig començar a escriure en la meva llengua, l’any 99, donant-ho tot per descomptat i volent-ho tot, com els americans (el meu mirall pel que fa a l’escriptura). No sentia que hagués de reivindicar res; no hi havia crisi (ni fatxes a Twitter, perquè no hi havia Twitter). ¿Recordeu el Fòrum? ¿La pasta que ens vam deixar en la mandala gegant i en els bitllets d’avió perquè vingués en Gorbatxov a dialogar?

Mai he plorat quan he sentit El virolai però sí quan he sentit Leonard Cohen. Em fa vergonya cantar l’himne de Catalunya (i també el del Barça) però canto alegrement cançons dels Beatles i de Brassens. No m’agraden els vestits folklòrics, excepte si els ha dissenyat Isabel de Pedro. L’única cosa que em fa catalana és l’incomprensible amor que, com els meus compatriotes, professo a aquestes cebes recremades que es diuen calçots. Vaig fer-me independentista empesa per la revolta. La crisi et fa veure molt de prop el patiment dels compatriotes i veus que no pots seguir així, rebent les molles que algú espolsa de taula on han fet un festival que has pagat tu.

Vicenç Villatoro: «La derrota de l’unionisme»

SI FÉSSIM UNA ANTOLOGIA de textos publicats des de fa temps des de l’unionisme, veuríem un fet remarcable. S’han dedicat molts fulls, força enginy i una gran quantitat de finestres a subratllar el que els sembla ridícul o negatiu de l’opció independentista. Alguns en to burleta, altres indignats, molts amb una gran arrogància. Molta literatura també per dir que complir la Constitució és infinitament més democràtic que preguntar als ciutadans què pensen. Però no han dedicat gairebé cap línia a dir quina és la seva oferta als catalans, per què la cultura o els interessos dels catalans estaran més ben defensats dintre d’Espanya, com les infraestructures o les polítiques responen a aquests interessos... Mirem les reaccions a la manifestació de diumenge. L’unionisme s’ha instal·lat en un argumentari reactiu. Parla tan poc del que proposa que acaben estant en un mateix sac federalistes, autonomistes i recentralitzadors, que figura que tenen ofertes contradictòries per als catalans, però com que no les diuen poden fer front comú sense manies. Se’n foten, insulten o combaten la proposta dels independentistes, però no expliquen la seva, més enllà de quedar-nos com estem. Aquesta és a hores d’ara la seva major derrota.

Font: ara.cat

Òmnium «II Jornada de memòria històrica de l'Eixample» el 19 de novembre


Germà Capdevila: «La via turca»

«És possible imaginar que Espanya –per resoldre el problema català– agafi una deriva autoritària com la de Turquia? Sí, és possible. És possible que Europa s'ho miri sense fer-hi res. Sí, també és possible »

És una gran notícia que el múscul de la mobilització popular segueixi en tensió. La manifestació de diumenge, convocada amb molt poc marge i amb una publicitat més aviat escassa, ha tornat a demostrar que el poble respon, sense dubtes i sense por, a l'assetjament judicial de l'Estat.

Centenars de causes judicials contra ajuntaments, regidors, alcaldes, exconsellers i un expresident ens mostren que l'Estat vol resoldre un conflicte polític fent servir la Justícia de braç executor. És l'inici d'un espiral que en els propers mesos anirà a més, sense cap dubte. Les noves atribucions del TC el converteixen en un escamot d'acció directa, i no dubtaran a actuar amb contundència.

És forassenyat imaginar que Espanya entri en una deriva autoritària similar a la turca, suspenent, detenint i àdhuc empresonant càrrecs electes, periodistes, funcionaris, professors. sindicalistes, etcètera, acusant-los d'anar contra la Constitució? Sí, és possible. És possible que –com en el cas turc– Europa s'ho miri de reüll i no mogui un dit? Sí, també és possible.

Josep Ginesta: «El dret a decidir sobre el nostre benestar»

«El prat verd que definim per al futur de la nostra República només és possible perquè gaudirem de la sobirania, recursos i competències plenes per desenvolupar-ho»

L'economia catalana es recupera. De fet, es recupera molt millor que el conjunt del sud d'Europa, i diferents indicadors així ens ho demostren. Si bé els poders polítics i fàctics de l'Estat Espanyol ens advertien que la nostra deriva sobiranista comportaria una recessió econòmica sense precedents, el cert és que com altres vaticinàvem, la major inestabilitat i dificultats se situen just de la seva banda.

Les dades de reducció de l'atur, la millora de la conjuntura, la millora dels indicadors en general, doncs, ens diuen que recuperem, més o menys, la meitat d'algunes coses que hem anat perdent al llarg d'aquesta crua crisi econòmica. Però el cert és que no podem fer triomfalismes de cap tipus. I no només perquè ens queda molt per fer i molt per consolidar, i encara avui, algunes empreses decideixen marxar de casa nostra o tancar les portes. No podem fer triomfalismes perquè el cert és que la recuperació no acaba d'arribar al conjunt de les persones en forma de millora qualitat del treball que recuperen, de condicions laborals, de millora de les prestacions. De fet s'estén la convicció que la recuperació no la socialitzem prou.

Vicent Partal: «La fissura es fa més visible a la Moncloa»

«Ara la notícia és que a Madrid els qui no ho veuen gens clar comencen a parlar i a manifestar-se»

Són importants les declaracions d’ahir de l’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, que evidencien una fissura oberta en la cúpula del govern espanyol sobre la qüestió catalana.’

La via d’aplicar la norma i portar totes les qüestions als tribunals és judicialitzar la vida política i això ens porta a un xoc de trens, a un conflicte, que és el que cal evitar.’ La frase, de Margallo mateix, és ben significativa. No es presta a cap equívoc. Per aquest camí, diu el qui fins la setmana passada era ministre d’Afers Estrangers, no van bé.

Margallo està ressentit perquè ja no és ministre i aquest malestar personal pot ajudar a exagerar les diferències entre ell i els altres membres del govern espanyol sobre Catalunya. Però aquest matís no pot emmascarar la discrepància de fons, especialment venint d’un ministre que ha hagut de barallar-se amb molts estats per Catalunya i que sap perfectament això que sabem tots: que la posició catalana és discutida, però l’espanyola no l’entén ningú.