dissabte, 5 de novembre del 2016

Pere Pugès: «El procés: fase final»

"O fem un referèndum la segona quinzena de setembre de l’any vinent o fem una Declaració d’independència abans"

Aquests dies, repassant l’hemeroteca he trobat diversos articles de fa dos i tres anys que, en llegir-los, semblen escrits ahir mateix i tens la sensació que som on érem llavors, que hem perdut ben bé dos anys donant voltes inútils...potser per l’espai sideral.

En un article del Toni Soler, del 13/10/2013, diu textualment: “Cal que la voluntat democràtica del poble català es porti a la pràctica de manera dialogada. Per això cal que el govern català i els partits compromesos amb el procés es preparin per jugar fort, en la mesura que puguin. I cal que el principal actiu del sobiranisme català, que es la gent, entengui que s’acosta una nova fase en què la simple mobilització a la catalana (“cívica, festiva, familiar”) potser no serà suficient”. Uns paràgrafs abans deia: “I ho hem fet tan bé, que el sobiranisme s’ha ensenyorit del carrer, l’opinió pública i el Parament en un temps rècord..per arrodonir-ho, davant nostre hi ha un estat autoritari i en crisi, que no només no sap dialogar, sinó que està executant de manera implacable una ofensiva recentralitzadora amanida per l’asfixia financera i pel joc brut del CNI”. Però més endavant, parlant del com, avisava dels riscos d’una declaració unilateral d’independència recordant que l’efímera República Catalana proclamada el 14/04/1931 pel President Macià no va estendre la seva sobirania més enllà de la plaça de Sant Jaume, però aquest gest va servir per negociar un nou estatus per a Catalunya en una negociació bilateral.

Han passat més de mil dies i, realment, en moltes coses som on érem (i algun dia ens tocarà parlar dels errors comesos), però hem consolidat les nostres posicions (9N, Junts pel Sí per evitar els enfrontaments fratricides, majoria i govern independentista, relleu a la Presidència, reconstruir una majoria molt àmplia entorn del dret a decidir,...) l’adversari s’ha desgastat encara més (corrupció, desprestigi internacional, dues eleccions consecutives amb el resultat d’un govern feble i d’una oposició fragmentada i enfrontada, un sistema polític en caiguda lliure,...). Hem recuperat la nostra capacitat de maniobra i hem tornat a prendre la iniciativa, factor essencial per completar amb èxit el procés que vam iniciar ja fa set anys, quan a Arenys de Munt van celebrar aquella consulta que va ser el detonant de tot plegat.

Al davant tenim 11 mesos per a preparar la celebració d’un referèndum que volem pactat amb l’Estat però que estem disposats a fer-lo encara que l’Estat espanyol no vulgui. Estem fent acció internacional amb la discreció que cal per aconseguir la validació d’un més que possible referèndum unilateral i, sobretot, ens estem preparant per disposar de les estructures d’estat que ens garanteixin allò que l’any 1931 no va ser possible: que la nostra sobirania es noti de forma efectiva molt més enllà de la plaça de Sant Jaume i arribi a tots els racons del país. I això dependrà de la feina que els nostres polítics estan fent i dependrà de la força de la gent quan arribi l’hora de la veritat.

Una hora de la veritat que pot arribar abans del que podem pensar. Amb el govern espanyol presidit per l’hieràtic Rajoy i ja no en funcions, sinó amb tot el poder a les seves mans i el suport incondicional de la major part del Congrés i del Senat per a solucionar a la seva manera el”problema catalán”, ja ens podem preparar per aprofitar algun dels grans excessos que cometran durant els propers mesos. No siguem ingenus i preparem-nos sobretot per allò que creiem que no gosaran de fer...perquè legalment no poden (recordem que “ells són la llei”!). Faran el que calgui per salvaguardar la “sagrada unidad de la pàtria”.

Per això me n’alegro molt de la decisió de l’AMI d’impulsar la creació de l’Assemblea de Càrrecs electes, un òrgan que ha de permetre reunir la majoria dels nostres representants democràtics per prendre les decisions que calgui si, per qualsevol raó, no les poden prendre el nostre govern o el Parlament. De fet, serà la primera estructura política provisional fora de la legalitat espanyola i, per tant, si s’ha de reunir serà el primer senyal de la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol. Qualsevol acord d’aquesta Assemblea pot tenir els mateixos efectes que el gest de Macià si al darrera no hi ha la tossuda voluntat de la ciutadania per demostrar que la veritable força que empeny i suporta aquest procés és la força de la gent i que, com deia en Toni Soler fa tres anys, ja no serà suficient la “simple mobilització a la catalana”.

Estem, realment, en la fase final del procés. O fem un referèndum la segona quinzena de setembre de l’any vinent o fem una Declaració d’independència abans, com a única sortida possible la ingerència intolerable de l’Estat espanyol. En un cas i en l’altre, l’endemà haurem de ser capaços de mantenir l’ordre, de fer vida normal i de convertir la independència en irreversible. El nostre govern ha de tenir a punt tot el que garanteixi aquesta normalitat (l’ordre públic, el control duaner, les telecomunicacions, els serveis públics i el sistema econòmic que permeti el funcionament normal del nou Estat, pagant “normalment” els funcionaris, les pensions i els proveïdors,...). És una feina ingent que s’està fent i que, quan arribi el moment, necessitarà del nostre suport i la nostra comprensió i col·laboració si alguna cosa no va del tot bé. Preparem-nos a consciència per tot plegat.

Font: elMon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada