diumenge, 29 de desembre del 2013

Toni Soler: "El dret a la història"

EL PASSAT. És als historiadors a qui pertoca defensar la bondat del Tricentenari dels fets de 1714. Molts ja ho fan, i amb prou contundència per deixar en ridícul aquells que des de l'espanyolisme més furibund reclamen, de manera oportunista, que la política no es dediqui a parlar del passat, que es deixi la història en pau -volent dir, suposo, que es limiti el seu exercici i la seva difusió a l'àmbit acadèmic-. Però m'agradaria dir-hi la meva, com a ciutadà i com a consumidor d'història. El coneixement del nostre passat col·lectiu no és un caprici, sinó un dret. I, en el cas de Catalunya, és un dret que ha estat conculcat, com tants d'altres, durant la major part dels últims dos segles. Per cert: aquesta conculcació està a punt de tornar a entrar en vigor gràcies a la llei Wert. I són els defensors d'aquesta legislació perversa els mateixos que neguen a les institucions catalanes el dret de commemorar un dels fets més determinants de la nostra història moderna, exercint -ells sí- d'historiadors aficionats, reduint 1714 a un episodi menor d'un conflicte dinàstic, amagant les seves dramàtiques conseqüències per a la ciutat de Barcelona i per a l'estructura jurídico-política del país. Tot plegat, en nom de certa idea d'Espanya i de l'espanyolitat. La mateixa idea que va fer que els seus pares ideològics ens robessin el dret a saber qui som, d'on venim i per què aquesta ciutat va patir la pitjor desgràcia de la seva història.

L'ESTAT. Voldria recordar que el govern de l'Estat, també amb els nostres diners, va contribuir generosament a la celebració del bicentenari del Dos de Mayo a Madrid, el 2008; al bicentenari de les Corts de Cadis, el 2012, i enguany al mil·lenari del Regne de Granada. I si anéssim un xic més enrere podríem parlar del Quinto Centenario de 1992, presentat al món com " un encuentro entre dos mundos " en un exercici de maquillatge històric mai superat. Aquest mateix govern no només no ha invertit ni un euro -dels nostres diners- en el Tricentenari, sinó que utilitza els seus peons per atacar-ne les activitats sense ni tan sols tenir-ne un coneixement real. No ens hauria de sorprendre, perquè molts dels que ara s'exclamen no van moure un dit mentre diverses generacions de catalans passaven per l'escola i per la vida sense saber res del seu passat col·lectiu (res que no fos la batalla de Lepant i el repic del timbaler del Bruc). De la resta no en volen saber res, perquè el passat de Catalunya els molesta tant com el seu present. Però el passat és ben present a les ruïnes del Born, a la defensa tenaç de les constitucions catalanes, a la sagrada llei del pacte entre el rei i els seus súbdits, a la defensa "de la llibertat de la pàtria, i la de tot Espanya", que reivindicava Rafael Casanova. Catalunya és de tots, i el seu futur, si hi ha justícia, el decidirem entre tots. Però el que va ser aquest poble, i el que se li va intentar fer amb una contumàcia digna dels pitjors botxins, no es pot esborrar. Tenim dret a saber i a no haver de mirar el nostre passat amb ulls ignorants o indiferents. No ens incomoda res del que va passar fa tres-cents anys, ni tenim ganes d'enterrar-ne el record. I si no ho va aconseguir l'aparell franquista, tampoc no ho aconseguiran els seus epígons.

Font: ara.cat

dissabte, 28 de desembre del 2013

El govern espanyol troba la manera de trencar l'Eix Mediterrani

Obligat per Europa a construir-lo, fa que el tram entre Castelló i Vandellòs només sigui d'ample europeu · Així força els trens de mercaderies a passar per Madrid

La Unió Europea ha obligat l'estat espanyol a completar el corredor mediterrani però el govern de Madrid ha trobat la manera de seguir-lo inutilitzant. En una decisió absurda la setmana passada l'executiu espanyol va licitar el tram Vandellòs-Castelló només amb ample de via europeu.

Aquest tram ha estat paralitzat durant dècades, amb una sola via en un bon tros però ara, de sobte, el faran tot nou, només amb ample de via europeu. Així els trens que vinguin del sud s'hauran de desviar per València cap a Madrid abans d'anar a Europa. Un cop baix, especialment a l'empressariat valencià.

La decisió és més que sorprenent. Hi havia tres alternatives. La primera era crear un traçat amb ample de via europeu paral·lel a l'actual traçat amb ample de via ibèric. La segona era crear una via d'ample europeu al costat de l'actual via ibèrica, compartint infrastructures i la tercera era desmuntar tot el traçat actual per a fer-ne un d'exclusivament europeu. Aquesta era la més cara i la que els empresaris valencians i catalans desaconsellaven. I és la que ha triat Madrid.

El motiu és obvi. L'efecte que s'havia aconseguit mantenint paralitzat el tram Castelló-Vandellòs durant dècades havia estat el de dificutar la via directa a Europa pels empresaris de l'Arc Mediterrani. Com que la Unió Europea va obligar Espanya finalment a fer l'obra el mateix efecte es pot aconseguir ara al revés, evitant la sanció europea. Amb l'ample de via només europeu tots els trens de mercaderies amb eixida de Castelló cap al sud hauran de fer la volta per Madrid si volen anar a Europa. Amb la qual cosa Madrid recupera part del corredor central que la Unió Europea va desestimar però la Unió Europea no podrà acusar-lo de no complir amb les obligacions que li va imposar.

Els empresaris valencians i catalans es van mostrar ahir perplexos davant la proposta del ministeri de Foment.

Font: VilaWeb

divendres, 27 de desembre del 2013

La pressió internacional sobre Rajoy ha començat

Quina importància té la concreció de la data i la pregunta pel referèndum? Significa, en essència, passar de les paraules als fets. Del terreny boirós dels desitjos al de la plasmació d'una intencionalitat política definida.

Per entendre'ns: vol dir passar de ser la carpeta de sota de tot a ser el protagonista d'un editorial del Financial Times. Fa uns dies vaig escriure aquí que Europa exigia a Catalunya que, fes el que fes, ho fes bé.

A ulls del món, els catalans estem obligats a demostrar que el mandat democràtic dels nostres governants és sòlid, fruit d'allò que els reclama la majoria social del país i de la manca de contraofertes per part de l'estat espanyol.

Per això, la fotografia al Palau de la Generalitat, encapçalada pel president Mas i acompanyada pels principals líders polítics, té una força simbòlica enorme a Berlín, a París, a Brussel·les, a la city londinenca. Els recorda que el camí és irreversible, fins al punt que el transiten plegats persones de dretes i d'esquerra, conscients de l'hora històrica que els toca liderar.

Josep Maria Loste: "El procés i la premsa internacional"

El prestigiós setmanari britànic The Economist ho ha dit recentment d'una manera clara i palmària: l'anunci d'un acord entre les cinc forces polítiques catalanes sobre la data i la pregunta de la consulta catalana ha provocat un retorn a la Inquisició de la Espanya furibunda de matriu castellana. No hi ha dubte, el fons i la forma de l'actuació (de la reacció) de la superestructura espanyolista cada dia s'assembla més a una mena de nova Inquisició en què, en nom d'una sagrada Constitució es pretén esclafar la democràcia, és a dir, el dret a l'autodeterminació del pobles, un dret que el poble català ha de poder exercir lliurement, pacíficament i democràticament.

D'aquesta manera, potser perquè vivim aquests moments històrics tan tensos i, alhora, tan interessants, la premsa anglosaxona censura d'una manera diàfana l'actitud dogmàtica i carrinclona del govern espanyol de Madrid. En aquest sentit, el passat 16-12-2013, un cosí germà de The Economist –el també prestigiós rotatiu diari londinenc Financial Times– publicava un editorial contundent en què es legitimava –d'una manera radiant– el procés català i la consulta. És que no hi ha dubte: el procés sobiranista no és un problema jurídic sinó que és una qüestió política i, com a tal, requereix una solució política; en aquest sentit, la pregunta de la consulta és quelcom sofisticat però inequívocament transparent; perquè, és clar, el que la comunitat internacional –principalment Europa– no entén és que els grans partits polítics espanyols no moguin fitxa. El món resta esmaperdut davant de la resposta espanyola a una petició catalana, exquisidament democràtica i cívica. Així doncs, la qüestió catalana, el fet nacional/diferencial català, ja ha entrat definitivament en l'agenda europea: el procés es va internacionalitzant a marxes forçades. Un exemple d'això el tenim en el fet que, recentment, una portaveu de la Comissió Europea –la danesa Pia Arenkilde– va haver de “fer mans i mànigues” per respondre fins a dotze preguntes sobre Catalunya. És més, abans he parlat de la premsa anglosaxona, però és que la premsa francòfona també està canviant el xip en relació amb casa nostra; el 08-12-2013 passat, un article de Liberation sobre Sant Vicens dels Horts (població en què el batlle és l'Oriol Junqueres) feia un relat molt positiu del moment polític català. És indubtable que el problema de debò no és el “problema catalán”; la qüestió de fons és que l'Espanya castellana no vol canviar ni adaptar-se al segle XXI.

dijous, 26 de desembre del 2013

Què ens toca fer, ara?



Després de les darreres mobilitzacions, hem aconseguit situar el clam per la independència en el centre del debat polític, i ja tenim data i pregunta per a convocar la consulta. Però ara què ens toca fer ?

V O T A R !


I ho podrem fer?

Sí, si continuem treballant plegats per tal de garantir que, si totes les portes es tanquen, el Signa un vot sigui l’eina de pressió, clara i contundent, que ens permeti demostrar novament al món la voluntat de decidir el nostre futur col·lectiu, aquesta vegada per la via de l’exercici del dret de petició.

Per tant, la campanya engegada el juny passat adquireix ara tota la seva rellevància, i requerirà molta presència al carrer i molta visibilitat als mitjans de comunicació.

El cap de setmana de l’11 i 12 de gener farem una JORNADA NACIONAL DE RECOLLIDA MASSIVA DE VOTS, amb la presència d’observadors internacionals que avalaran la nostra campanya, que et permetrà VOTAR si encara no ho has fet.

Junts ho farem possible.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI



Paradetes informatives, diumenge 29 i dilluns 30 de desembre amb la selecció catalana

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Aquest cap de setmana, només muntem una parada el diumenge a l'Av. Gaudí perquè el dilluns anem a col·laborar amb l'AT Sants-Montjuïc, amb motiu del partit de seleccions Catalunya - Cap Verd.

L'horari del diumenge a les 10:45 és per quedar al magatzem i que la parada pugui estar muntada a les 11 h.

Diumenge, 29: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Dilluns, 30: Av. Estadi (quedem al magatzem a les 16:30 o a les torres venecianes, a les 17:15)

Junts podem!

dimecres, 25 de desembre del 2013

Salvador Cardús: 'Si ens arronsem abans d'hora no hi haurà consulta'

Entrevista al sociòleg i membre del CATN, que ha teoritzat sobre l'eclosió independentista: 'Prendre consciència de la humiliació va desvetllar l'independentisme'

No fa pas gaires anys que l'independentisme era un moviment minoritari i perseguit. Era impossible d'imaginar centenars de municipis desafiant la legalitat i fent un referèndum, desenes de milers de ciutadans exigint la independència al centre de Barcelona i més d'un milió i mig donant-se la mà en una filera de 400 quilòmetres amb el mateix objectiu. La força creixent de l'independentisme ha empès els principals partits a comprometre's a fer possible una consulta perquè els ciutadans es poguessin pronunciar, i segons les últimes enquestes votarien majoritàriament a favor de la independència. Què l'ha desencadenat, aquest moviment popular? El sociòleg Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, ho ha teoritzat i sosté que la humiliació a què Espanya ha sotmès els catalans arran de la derrota de la reforma de l'estatut ha originat l'eclosió independentista. En parlem detalladament en aquesta entrevista, en què també valora la pregunta de la consulta i què podria passar aquests mesos vinents.

Cardús reflexiona sobre les teories de la humiliació: 'Perquè hi hagi un desencadenant en un canvi tan significatiu com el que hi ha hagut al nostre país, hi ha d'haver algun element nou que produeixi aquest canvi d'orientació. I la novetat és que a la derrota que va representar la reforma de l'estatut s'hi va afegir una mena d'animadversió per part d'alguns dirigents espanyols, que després es va anar estenent tant en mitjans de comunicació com en actituds una mica més generalitzades. Hi havia una voluntat d'humiliació davant la derrota que havia representat aquella reforma.'

dimarts, 24 de desembre del 2013

L'ANC us desitja unes bones festes

L’Assemblea Nacional Catalana us desitja unes bones festes nadalenques i un excel·lent any 2014, que de ben segur serà l'anydel SÍ i SÍ

ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA



Alfonso Gonzàlez Bondia: "Catalunya i la Unió Europea: possibles escenaris de futur"

Aspectes jurídics del procés cap a la independència (5/6)

El debat sobre les conseqüències que tindria per a la Unió Europea una possible declaració d'independència d'una part del territori d'un estat membre es troba, ara mateix, molt polaritzat. Bona part de les aportacions que s'hi han fet plantegen que es produiria una exclusió sine die del nou estat, sobre la base d'un conjunt de consideracions que convé analitzar amb un cert detall. Això ens permetrà posar una mica de llum a un debat que s'ha polaritzat excessivament, influït pel desig d'uns i d'altres de donar arguments en contra o a favor de la independència.

Cal dir, primer, que no existeix cap norma general de dret internacional ni cap norma de la Unió Europea que reguli expressament aquesta situació concreta. Per tant, cap norma no impedeix que un estat sorgit d'un procés d'independència d'un estat membre de la Unió Europea en pugui esdevenir un nou membre, sense haver de superar un procés d'adhesió com si es tractés d'un tercer estat del tot aliè al procés de construcció europea. Ara bé, els qui no ho veuen així es basen en els dos arguments següents.

En primer lloc, el govern espanyol ha invocat l’article 4.2 del Tractat de la Unió Europea (TUE) per afirmar que és contrària al dret de la Unió Europea qualsevol declaració unilateral d'independència d'un territori d'un estat membre si no s'ha fet de manera pactada. Afirma que aquest article funciona com una norma de remissió, de tal manera que tot allò relatiu a la identitat nacional —incloent-hi les estructures fonamentals polítiques i constitucionals dels estats membres i tot allò que tingui a veure amb les funcions essencials dels estats, especialment el manteniment de la integritat territorial, de l'ordre públic i la salvaguarda de la seguretat nacional— s'incorpora a l'ordenament jurídic de la Unió Europea com a principis fonamentals que impedirien acceptar declaracions unilaterals d'independència que els violin. Aquesta interpretació de l'article 4.2 del TUE no és l'adequada perquè en realitat aquest precepte únicament estableix una reserva absoluta de la competència sobre aquestes qüestions en favor dels estats membres, de tal manera que la Unió Europea no podrà fer cap tipus d'acció que afecti aquestes qüestions. Ara bé, si el nou estat ja s'ha constituït res no impedeix a la Unió adoptar una decisió sobre les seves relacions mútues.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Resposta dels Economistes per la Independència a les declaracions del governador del Banc d’Espanya sobre les conseqüències de la independència de Catalunya

Recentment, el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, en un sopar amb economistes, banquers i empresaris, va dir que una Catalunya independent faria fallida i que, alhora, Espanya patiria un greu impacte econòmic.

Tota l’argumentació del senyor Linde es basa en la hipòtesi que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de la Unió Europea i hauria d’abandonar l’euro com a moneda oficial; els bancs catalans no tindrien accés a la liquiditat del Banc Central Europeu i l’Estat català no podria finançar el seu deute públic.

LA QÜESTIÓ DE L’EURO

El senyor Linde, sense referir-se explícitament a Catalunya, considera que si un territori “petit” d’un estat membre de la UE s’independitzés, quedaria fora de la UE i hauria de crear la seva pròpia moneda, amb una taxa de canvi que seria molt desfavorable respecte de l’euro, la qual cosa faria que no pogués afrontar els seus deutes referenciats en euros, situant-lo en l’escenari que porta a la fallida, la suspensió de pagaments o a una gravíssima situació financera.

Els arguments (un discurs de la por) del governador del Banc d’Espanya no resulten creïbles en el context econòmic i polític real de Catalunya.


dissabte, 21 de desembre del 2013

Catalunya prepara una independència amistosa amb Espanya

El Consell Assessor per a la Transició Nacional proposa la creació d’un consell catalano-espanyol semblant al del Benelux o al Bristish-Irish Council

Catalunya està preparant una independència amistosa amb Espanya. Així ho ha anunciat el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Carles Viver Pi-Sunyer, qui ha presentat avui els quatre informes realitzats per l’organisme: un sobre la hisenda catalana, un altre sobre les relacions de cooperació entre Catalunya i l’Estat espanyol, un més sobre la internacionalització de la consulta i, finalment, un sobre les tecnologies de la Informació i la Comunicació.

Aquest segon informe, el relatiu a la cooperació entre Espanya i Catalunya, té com a objectiu evitar “la ruptura i l’aïllament de Catalunya respecte d’Espanya”. Segons ha explicat el president del CATN, “el procés de transició nacional ha de ser una magnífica oportunitat per establir unes relacions estretes i constructives amb l’Estat espanyol”. Així, es preveu la creació d’un Consell catalano-espanyol a l’estil del Benelux o del British-Irish Council. L’informe també fa referència a la creació d’un Consell Ibèric, format per Espanya, Andorra, Portugal i Catalunya.

El referèndum i la Catalunya exterior: la importància de garantir el dret a vot

L'anunci del contingut i data del referèndum ha despertat una onada d'il·lusió, i ha tingut una gran transcendència mediàtica arreu del món, tornant a posar el dossier de Catalunya a la taula de les cancelleries. Els diversos partits polítics no solament han fet un esforç notable ans han pres la iniciativa, situant al règim espanyol en una difícil posició: explicar per què no vol deixar votar un poble.

A Catalunya hi ha un ampli consens a favor de dret de vot, a favor de la democràcia, a favor de l'autodeterminació, termes tots ells sinònims.

Ara toca però concretar aquest dret de vot, tant a nivell territorial com personal. A nivell territorial és evident que el procés de descolonització no s'aturarà al Principat, però no cal forçar la màquina, cal que cada territori segueixi el seu ritme. Ara no toca, ja tocarà. A nivell personal, és necessari garantir que tant els catalans del Principat residents al seu territori, com aquells residents a l'exterior, puguin exercitar efectivament el seu dret de vot.

Precisament, en conèixer-se la notícia de l'acord sobre el referèndum, foren molts els catalans de l'exterior qui expressaren públicament llur joia a les xarxes socials. Ara, molts també feren referència als possibles problemes a l'hora de votar, o més en general la incertesa sobre exactament qui podria i com es podria votar en cas de residir fora.

divendres, 20 de desembre del 2013

Antoni Castells: 'El federalisme és un projecte fracassat'

L'ex-conseller d'Economia diu que ara votaria sí a la independència

'A mi em resulta dolorós reconèixer el fracàs d'aquest projecte. Ho sento com un cert fracàs d'un projecte en què hem cregut, que és transformar Espanya en un país federal'. Així s'expressa l'ex-conseller d'Economia català, el socialista Antoni Castells, en una entrevista al projecte Amb Independència. 'Després de més de vint anys de lluitar per aquesta causa, crec que és una causa fracassada. L'últim intent de fer això va ser l'estatut', ha afegit.



Castells ha declarat: 'El projecte del federalisme s'esgota amb la sentència del TC, i per moltes raons. Primera, perquè Espanya no té cap interès en ser un país federal; Espanya està satisfeta de ser un país unitari, profundament impregnada de nacionalisme espanyol, centralista'.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Vols saber com ha anat LA MARATÓ al nostre barri?


Per segon any consecutiu hem pogut participar en aquesta activitat solidària que diu tant del nostre país. Enguany hem aconseguit apadrinar amb escreix les 1.080 espelmes de l’estelada de colors que, entre tots, vàrem encendre al peu del temple de la Sagrada Família.

La quantitat recaptada (1.335,- €) ha triplicat la de l’edició anterior, i ja ha estat ingressada íntegrament al compte de LA MARATÓ.

Moltes gràcies a tots els qui ho heu fet possible amb la vostra assistència i aportació, a l’escola de ball Swing Maniacs, als Castellers de la Sagrada Família, als Serveis del Districte de l’Eixample i a la trentena de voluntaris de la nostra territorial que van intervenir en l’organització de l’acte.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI







Sala i Martín: "Si Espanya no negocia, Catalunya marxarà sense assumir deute espanyol"

L’economista dóna suport a l’associació ‘Súmate’ i recorda que la viabilitat d'una Catalunya independent és del tot factible

L'economista Xavier Sala i Martín va fer un repàs aquest cap de setmana durant la presentació de l’associació ‘Súmate’ a Sant Cugat de la situació en la qual es troba Catalunya per la viabilitat de la independència. L'economista va assegurar que "tots els països són viables econòmicament, el què es discuteix és si el país serà més ric o més pobre". Sala i Martín va contradir alguns dels arguments contra la independència de Catalunya que posen sobre la taula els anomenats unionistes. Per exemple, sobre si Catalunya no podrà assumir el cost de les pensions, l'economista ha explicat que "no existeix cap guardiola que tingui Rajoy per pagar les pensions. Les pensions es paguen amb les cotitzacions dels joves, quan aquests les paguen, s'ingressen als avis. Una Catalunya independent tindria pensions un 10% més elevades, ja que hi ha més joves que a la resta de l'Estat, treballen més i hi ha menys pensionistes", va afirmar l'expert.

En referència a una possible expulsió de Catalunya de la Unió Europea, Sala i Martín va argumentar en la mateixa direcció. En aquest sentit, l'economista ha dit que les empreses europees instal•lades a Catalunya són les primeres que faran pressió perquè Catalunya no hagi d'abandonar la Unió. En segona posició, també va assegurar que els bancs acreditors d'Espanya tampoc tenen interès en què Catalunya abandoni la comunitat europea, ja que "si Espanya no negocia amb Catalunya la independència, Catalunya se n'anirà sense assumir part del deute espanyol, i aquest deute passaria a ser del 125% del PIB d'Espanya, una quantitat impossible d'assumir per part de l''Estat sense Catalunya". D'aquesta manera, va acabar dient que qui més interès tindrà en què Catalunya continuï dins la Unió Europea serà Espanya, per la connexió física i d'infraestructures cap a Europa.

Mas a Rajoy: "La consulta no la podreu evitar"

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha advertit aquesta nit al president espanyol, Mariano Rajoy, que no podrà prohibir que els catalans s'expressin a les urnes sobre la independència de Catalunya. Mas ha deixat clar en una entrevista a TV3 que pensa tirar endavant el procés sense cap marxa enrera, i ha promès que no s'arronsarà. Ha quedat clar que el discurs de les institucions de l'Estat i del PSOE no l'estan frenant. "La consulta no la podreu evitar. Potser sí una data concreta, però no pas la consulta. Tard o d'hora a més hi haurà eleccions, i allà s'hi podrà pronunciar el poble igualment", ha afegit a preguntes dels periodistes Carles Prats i Lídia Heredia.

Mas ha insistit que, al marge de l'actitud del govern espanyol, quan li toqui fer el decret de convocatòria de la consulta, l'estiu vinent, el pensa signar igualment. I ha afegit que no li fan por les represàlies que puguin venir de l'Estat, des de la suspensió de l'autonomia a la hipotètica presó. Només hi ha posat un condició: "Que vegi una forta pinya al voltant que demana poder votar".

El president ha precisat que ell pretén una consulta legal, però no necessàriament pactada amb l'Estat. I ha apuntat en aquest sentit que una sortida podria ser que el govern espanyol simplement la tolerés. "Seria que no s'hi fiquin", ha explicat. No ha volgut parlar en canvi d'un hipotètic conflicte entre Mossos i Policies Nacionals si aquests intentessin retirar les urnes. "Jo no vull crear una tensió innecessària ni sortir de la normalitat del país", ha afegit.

dimarts, 17 de desembre del 2013

La Via Catalana des de l'aire

Aquest Onze de Setembre 24 avionetes van sobrevolar tot el recorregut de la Via Catalana cap a la Indpendència de punta a punta per poder enregistrar les imatges aèries de la cadena humana des de l'aire i resseguir tota la Via des d'Alcanar i fins El Pertús.

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 21 i 22 de desembre

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 21: Al matí, d'11 a 2, davant del Claror (Rosselló/Sardenya)

Diumenge, 22: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Junts podem!

Pere Cardús: "No us emboliqueu més: lliures (sí+sí) o morts (no/sí+no)"

Ja la tenim. Volíem una pregunta que, tot i ser inclusiva, no quedés descafeïnada. Jo no estava disposat a acceptar una pregunta que, per incloure els federalistes, no preguntés sobre la independència. Ja m'estava bé la inclusivitat, però no a costa del contingut. I tenim una pregunta sobre la independència i plenament inclusiva. És una pregunta molt enginyosa, acceptada per CDC, ERC, ICV, UDC, CUP i EUiA. També tenim una data marcada al calendari --el 9 de novembre de 2014-- que ens obliga a no perdre ni un minut més amb debats eterns sobre el sexe dels àngels. El bloc democràtic ha triat data i pregunta i, en conseqüència, ha disparat el tret de sortida del conflicte de sobiranies i legitimitats amb l'estat espanyol. Deixeu-me fer unes quantes reflexions sobre la situació de partença i els mesos que vénen per contribuir modestament a fer del camí cap a la independència una aventura reeixida.

1. És important que l'acord democràtic (el de la consulta) tingui el màxim de suport i marqui netament la separació entre els qui volen donar la veu al poble (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP, SI, RCat… i ANC, Òmnium, AMI, CCN, UGT, CCOO, Intersindical, CECOT, Wilson, etc.) i els qui cedeixen tot el poder de decisió a Mariano Rajoy (PSC, PP, Ciutadans, la Falange… i la Caixa, Lara, Foment, Pont Aeri, Eqüestre, etc.). Ara tots sabem qui són els nostres companys de viatge --dels més conservadors als més innovadors-- i qui s'ha situat en el bàndol contrari per impedir que ens expressem en llibertat.

2. L'independentisme, positiu com sempre, té l'oportunitat de dir que sí al futur de Catalunya dues vegades. Com deia algú aquests dies, hem estat tants anys esperant de poder votar que ara amb un sol sí no en tenim prou i podrem votar dues vegades. He llegit algunes reaccions que calculen que la pregunta doble perjudica el vot independentista. I no ho comparteixo. Si volíem guanyar amb una sola pregunta sobre 'l'estat independent', havíem de presentar a les urnes un 50%+1 de vots independentistes. Si volem guanyar amb la pregunta doble, continuem havent de presentar-nos a les urnes amb un 50%+1 de vots independentistes. Tota la resta són excuses. A més, anem pel mal camí si pensem en el 50+1. L'objectiu és el 75% o més. Tan sols hi ha dues opcions: votar sí+sí és llibertat; votar no o sí+no és dissolució. Lliures (sí+sí) o morts (no/sí+no).

dilluns, 16 de desembre del 2013

Marta Espasa: "El finançament autonòmic: algunes precisions"

Quan es parla del finançament de la Generalitat, moltes vegades es cometen algunes imprecisions importants que val la pena clarificar. Alguns polítics comenten que la Generalitat ja disposa de molts ingressos perquè té el 50% de la recaptació de l'IRPF, el 50% de l'IVA i el 58% dels impostos especials (alcohol, tabac i hidrocarburs), a més del 100% dels següents impostos: successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, electricitat, matriculació de vehicles i vendes minoristes sobre determinats hidrocarburs i taxa del joc.

D'entrada, aquest argumentari pot fer pensar que Déu n'hi do la quantitat d'impostos que té la Generalitat i els recursos que se'n deriven. Però això no és ben bé així. De tots aquests recursos, la Generalitat, igual que la resta de comunitats autònomes, només es queda de manera directa el 25%. És a dir, tan sols el 25% dels ingressos de la Generalitat provenen de la seva capacitat fiscal. El 75% restant, més una aportació que fa l'Estat, va a finançar un fons comú que s'anomena Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals. Aquest es distribueix entre totes les comunitats a partir d'una sèrie de variables com la població de dret, la població protegida pel sistema sanitari ponderada segons franges d'edat, la població més gran de 65 anys, la menor de 16 anys, densitat, superfície, etc. Però a més d'aquest fons, n'hi ha tres més creats per assegurar la viabilitat del model. Dit d'una altra manera, són fons creats per assegurar un determinat nivell de redistribució entre comunitats i, a la vegada, garantir que cap comunitat autònoma hi surti perdent amb el nou model.

Esteve Vilanova Vila: "The game is over"

El resultat fallit del projecte d'Eurovegas España, que s'havia de fer a Madrid i que s'ha fet públic aquesta setmana, fa mesos que ja s'esperava. Per a ningú no ha estat una sorpresa, encara que, ara ens ho hagin embolcallat amb el paper especial que ha estat el govern espanyol qui ha dit que no. Fa mesos que la gènesi del no s'estava covant i la gran sorpresa hauria estat que aquest macroprojecte hagués continuat a Madrid. És clar que una negativa amb tant de ressò mediàtic mundial necessitava una justificació elegant del govern de Rajoy i, fins i tot, de Sheldon Adelson, ja que el focus de tota la premsa econòmica hi estava a l'aguait.

Els primers informes més negatius sobre aquesta inversió es van produir quan Madrid va perdre les olimpíades. Aquest moment va ser una oportunitat per les empreses de qualificació de riscos, per fer els seus informes desfavorables sobre el fet que Eurovegas es fes a Madrid o, com deien ells, a Espanya, i es van decantar cap al Japó, precisament també amb l'excusa que Tòquio va ser escollida ciutat olímpica.

Els mercats, que són molt fins en les seves apreciacions, a mesura que anaven veient que la inversió a Espanya s'esvaïa premiaven les accions de Sheldon Adelson a Wall Street i, quan la notícia de la negativa s'ha fet oficial, les accions han pujat.

Toni Soler: "Estat en pràctiques"

CAPITAL ACUMULAT. Potser és veritat que la consulta no s'arribarà a fer, la qual cosa, diu Manuel Delgado, aplanaria el camí de la independència. Si més no, el que ha passat aquesta setmana haurà servit perquè el sobiranisme acumuli capital polític, en paraules de Josep Ramoneda. Això és especialment rellevant; s'ha blindat el suport d'ICV i Unió Democràtica a la consulta i a l'estat propi, i CDC ha explicitat el suport al "doble sí", com ERC i la CUP. Una passa més. No ha d'estranyar l'enrabiada i el desconcert de l'unionisme. Mentre bona part de l'arc ideològic català (dos terços del Parlament) es feia la foto de grup entre somriures, les diverses cavernes continuaven parlant del " desvarío de Artur Mas " amb la mateixa vehemència que els investigadors de la mort de Kennedy construïen la teoria del "boig solitari". Però nosaltres sabem què va passar dijous al matí. Hem vist de costat Fernàndez i Espadaler: el noi de la sabata a la mà i el cap polític dels Mossos, fent-se junts la foto de família. Hem vist CiU, ERC i ICV mostrant unitat, habilitat i discreció, mentre a Madrid ningú no era capaç d'anar més enllà de l'estúpid (políticament) " No se puede ". Hem vist com emmudien, desarmats, els apòstols de la por i l'amenaça. Catalunya no ha canviat d'un dia per l'altre, però potser ha començat a creure que pot canviar. De la mateixa manera que el moviment es demostra caminant, la sobirania es demostra amb sentit d'estat. ¿I si resulta que no som tan negats per a la política? ¿I si Mas, Junqueras, Espadaler, Herrera i Fernàndez s'han convençut que, a mitjà termini, els tocarà administrar un estat?

diumenge, 15 de desembre del 2013

Comunicat del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana

El Secretariat Nacional (SN) de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), reunit en sessió ordinària a Sant Feliu de Guíxols el 14 de desembre de 2013, davant la nova situació que s’obre en el país arran de l’anunci fet públic pel President de la Generalitat aquest 12 de desembre, sobre la data i la pregunta de la Consulta per a decidir el futur polític de Catalunya, acorda per unanimitat:

VALORAR POSITIVAMENT

- La unitat assolida per la majoria de les forces polítiques representades al Parlament de Catalunya i el fet que hagin arribat a un acord sobre la data i la pregunta per fer la Consulta.

- Que aquest acord s’hagi produït abans d’exhaurir el termini fixat.

- Que s’hagi consolidat la majoria que va votar a favor de la Declaració de Sobirania del passat 23 de gener, que esperem que s’ampliï encara més.

- Que la data anunciada per la consulta sigui durant l’any 2014, d’acord amb l’objectiu irrenunciable establert en la Declaració de Novembre de l’ANC.

- Que es pugui votar, i es pugui votar per la independència.

The catalan project

Les claus del procés, el gran viratge en sis temps

Com s'ha produït el canvi social que ha portat Catalunya on es troba ara? Hi ha 6 moments fonamentals que ho expliquen

Primera escena
Artur Mas el 2 de novembre del 2005, al Congrés

Un representant polític català puja a la tribuna d'oradors del Congrés de Diputats i pronuncia les paraules següents: "Les cartes estan sobre la taula, de cara amunt, no hi ha per part nostra ni cartes amagades ni marcades, hem parlat amb veu clara i ferma, pacíficament, democràticament, respectant les lleis. Ara els toca parlar a vostès, i els convido a fer-ho amb sentit d'estat amb majúscules, sense politiqueries de curt recorregut". Els sona? Aquesta escena la va protagonitzar Artur Mas el 2 de novembre del 2005.

És molt important, per entendre el que passa avui, situar-se en aquella jornada de fa gairebé una dècada. I recordar l'ambient d'eufòria i d'orgull legítim que sentia la població catalana pel fet que la seva classe política havia estat capaç de posar-se d'acord en la redacció d'un nou Estatut que en aquell moment iniciava el tràmit al Congrés de Diputats amb tres discursos brillants, el de Mas, el de Josep Lluís Carod-Rovira i el de Manuela de Madre, tots amb un missatge de mà estesa.

dissabte, 14 de desembre del 2013

El Comitè Permanent de l’ANC valora positivament la pregunta i aposta per treballar pel “sí i el sí”

Carme Forcadell: “El 9 de novembre del 2014 serà el símbol de la nostra llibertat”.

El Comitè Permanent (CP) de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) valoren molt positivament l'acord presentat avui pel conjunt de forces parlamentàries favorables a l'exercici del dret a decidir. Les tres entitats reafirmen el seu compromís per defensar la votació de la consulta sobre la independència fixada per al 9 de novembre del 2014 i portar fins al final el procés democràtic d'autodeterminació català.

La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, ha dit que el CP de l’entitat ha valorat “positivament” la pregunta i la data de la consulta, especialment perquè pregunta explícitament per la independència i se celebra el 2014, fets que l’ANC considerava “irrenunciables”. Forcadell ha destacat també que “les forces polítiques hagin arribat a un acord, i que s’hagi produït abans d’exhaurir el termini fixat”.

La presidenta de l’Assemblea també ha destacat que amb l’acord consolida i amplia la majoria que va votar a favor de la Declaració de Sobirania del passat 23 de gener. Malgrat tot, Forcadell també ha dit que “hauríem preferit una pregunta més senzilla i més clara”, i que l’anunci es valorarà definitivament al Secretariat Nacional que se celebrarà aquest dissabte.

Forcadell ha destacat que el 9 de novembre del 2014 serà el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlin, i ha dit que aquesta data serà “el símbol de la nostra llibertat”. Finalment, ha destacat que l’Assemblea sempre treballa pel sí, positivament, i que a partir d’ara ho farà pel “sí i el sí”.

dijous, 12 de desembre del 2013

El referèndum serà el 9 de novembre i es preguntarà sobre la independència

Mas, Junqueras, Herrera i la CUP acorden una doble pregunta: la primera: 'Vol que Catalunya esdevingui un estat?'; la segona: 'Vol que aquest estat sigui un estat independent?'


La consulta ja té data i pregunta acordada per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Serà el 9 de novembre de 2014 i es demanarà als ciutadans sobre la independència de Catalunya. Hi haurà una doble pregunta: la primera demanarà: 'Vol que Catalunya esdevingui un estat? Amb dues respostes: sí o no. I aquells que votin que sí en aquesta primera pregunta podran respondre a aquesta altra: 'En cas afirmatiu, voleu que aquest estat sigui independent?'. Ho han acordat els dirigents de totes les formacions en una reunió avui al matí al Palau de la Generalitat. Artur Mas, acompanyat dels dirigents de totes les forces polítiques que han rubricat l'acord, ho ha anunciat amb solemnitat al Palau de la Generalitat.

'Tothom qui vulgui un canvi d'estatus polític el podrà votar i tothom qui vulgui que sigui un estat independent ho podrà votar', ha dit Artur Mas, que ha qualificat la pregunta de molt inclusiva i molt majoritària.

Mas ha agraït la 'comprensió, generositat, col·laboració i sentit de país' de totes les formacions que han signat l'acord. 'Sabem que això que tenim a les mans té una transcendència històrica molt gran i de futur molt important. Havíem d'estar a l'altura de les circumstàncies.'

Font: VilaWeb

dimecres, 11 de desembre del 2013

Sagrada Família per la Independència amb La Marató de TV3 el 15 de desembre. Estelada d'espelmes, ball i castellers. T'hi esperem!

Les malalties neurodegeneratives sovint són, a més d’un drama personal i familiar, un problema social molt important. Com a territorial de l'ANC, ens adherim a la campanya de La Marató de TV3 i convidem tots els veïns del barri a participar-hi apadrinant una espelma de la gran estelada que encendrem com a signe de solidaritat i compromís amb els afectats i les seves famílies. La recapta es destinarà íntegrament a aquesta finalitat.

T’hi esperem!

Equip de Coordinació
ANC-SFxI


Amb la col·laboració solidària de


Carme Forcadell: "La pregunta que volem"

Un dels temes de conversa més recurrents i transversals d'aquests dies és el text de la pregunta de la consulta. Serà una pregunta clara que es podrà contestar sense dubtes ni confusions o serà una pregunta que, un cop contestada, no ens servirà per iniciar el procés?

Fa un any, les forces polítiques catalanes partidàries del dret d'autodeterminació, quan se'ls preguntava, deien que posar-se d'acord en el text de la pregunta no seria cap problema, consideraven que, fàcilment, arribarien a un acord. La realitat ens està demostrant que no és així.

És evident que no ens podem permetre una pregunta que afavoreixi interpretacions diverses, no pot ser que l'endemà de la consulta cada partit interpreti el resultat d'acord amb els seus interessos, això ja ens ha passat i no ho volem tornar a repetir. Estem parlant del País, d'aquest País que estem construint entre tots i la societat civil: sindicats, patronals i entitats hi tenim molt a dir, tenim dret a opinar i a ser escoltats.

Els partits polítics amb representació parlamentària són els nostres representants legals, els representants del poble de Catalunya, però no han de perdre de vista que els consensos i les majories canvien constantment. Cal saber interpretar aquests canvis i buscar consensos possibles, no consensos que afebleixin la voluntat majoritària, perquè en democràcia cal fer allò que millor representa la voluntat de la majoria.

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 14 i 15 de desembre


Per a les parades d'aquesta setmana, necessitarem molta gent:

D’una banda, dissabte al matí volem ser presents al barri, aprofitant que hi ha la fira de pessebres. A més, si és possible, també volem col·laborar amb la resta de territorials que aniran a donar un cop de mà als companys del pont del Besòs.

D’altra banda, diumenge, com segurament ja sabeu, hi ha La Marató de TV3, en la qual col·laborarem. Al matí farem la parada habitual de cada diumenge, però la mantindrem oberta tot el dia, perquè a la tarda farem l'estelada d'espelmes. Així, doncs, ens caldrà gent per a estar a la parada tot el dia (a la tarda voldríem tenir dues parades obertes: una a Mallorca/Marina i l'altra a Provença/Marina), a més de 20 persones per a preparar l'estelada.

Dissabte, 14: Al matí, d'11 a 2, Mallorca cantonada Sardenya.

Dissabte, 14: Al matí de 10 a 2, al pont del Besòs.

Diumenge, 15: D'11 del matí a 8 del vespre, La Marató de TV3 a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Us esperem a tots (que l'esforç paga la pena!)

Vicent Partal: "És igual preguntar per estat propi, lliure, sobirà o independent?"

La discussió sobre la pregunta a fer en la consulta, que encara ningú no ha convocat, va enverinant el debat polític català. Entre els partits. Al carrer el debat és clar. Tothom recorda que va anar a la Via Catalana per la independència. I si preguntes sobre què va el referèndum l'única resposta és 'sobre la independència'. Ara, al parlament la cosa no és tan clara. Unió i ICV pincen els altres grups per a evitar que la paraula 'independència' o 'independent' apareguen en l'enunciat. El dilema que creen els contraris a la paraula és si paga la pena de preguntar per la independència amb el risc que ICV-EUiA i potser Unió es despengen de la proposta. Però votar una cosa o una altra no és pas igual.

Què és un estat?

El debat té dues cares. En primer lloc cal preguntar-se si és lògic que precisament els partits que no van participar en la Via Catalana acaben aconseguint que no es pregunte sobre allò que tothom reclamava en la més gran manifestació de la història de Catalunya. És un contrasentit evident que les negociacions poden fer real. En segon lloc, però, hi ha el debat sobre la significació de les diverses opcions proposades.

Bàsicament s'ha parlat de preguntar sobre la creació d'un estat independent, sobirà, lliure o propi. Què significaria en cada cas la pregunta? En primer lloc, com definim un estat?

La definició més habitual i popular d'estat apareix en l'article primer de la Convenció de Montevideo sobre els drets i els deures dels estats (1933). S'hi diu simplement que un estat és un subjecte jurídic que té quatre qualificacions: una població permanent, un territori definit, un govern i la capacitat de mantenir relacions amb altres estats del món.

Jofre Llombart: "La trampa de la pregunta inclusiva"

En l’últim CEO, es va preguntar directament als enquestats què farien si hi hagués un referèndum sobre la independència de Catalunya. (Sí, a la pregunta del CEO la paraula independència hi era). Un 54% dels enquestats van contestar que anirien a votar SÍ. Un 22% van contestar que anirien a votar NO. Un 15% va contestar que tenia molt clar que... no aniria a votar. Només un 9% restant o no contestava a la pregunta o no tenia clar què faria. Per tant, segons el CEO un 91% de la població tenia clar què fer el dia de la consulta.

Això vol dir que, en el pitjor dels casos, 9 de cada 10 catalans se sent inclòs amb la paraula independència: per suport o per oposició. 9 de cada 10 catalans saben com reaccionaran davant d’una eventual pregunta que es formuli sobre si dóna suport o no a la independència de Catalunya. Hi ha una part que la desitja. Una altra part que s’hi oposa. I una altra part que tant li és o ja li està bé el que voti la majoria. És científicament demostrable que tota la població de Catalunya se sent inclosa en qualsevol d’aquests tres grups. De fet, això passa amb qualsevol pregunta en què la resposta sigui a Sí o No. “És vostè militant d’Unió Democràtica?”. “Va votar vostè Iniciativa per Catalunya a les últimes eleccions?” “Creu que els comerços haurien d’obrir els diumenges?”. Preguntes, totes elles inclusives. Inclusives perquè TOTA la població cap dins del SÍ o del NO.

Tothom té una opinió formada sobre si vol o no vol la independència. Ah, i sí, incloc els abstencionistes. Abstenir-se en una votació, la que sigui, és una opció democràtica més, i és evident que no es pot preparar un referèndum esperant que hi participi un 100% de la població: un 85%, segons apunta aquesta enquesta del CEO, sembla més que raonable. El problema no és doncs si la pregunta és inclusiva o no. El problema, i aquí està la trampa, és si és clara o no. També la pregunta del Quebec era inclusiva: “Està vostè d'acord amb que el Quebec esdevingui sobirà després d'haver fet una oferta formal a Canadà per a una nova associació econòmica i política en l'àmbit d'aplicació del projecte de llei sobre el futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de juny, 1995?” Qualsevol ciutadà es pot sentir inclòs en aquesta pregunta. El que no és inclusiva és l’actitud que va degenerar en aquesta pregunta. És el que ara cal evitar.

Acte d'acció de gràcies i de pregària per Catalunya el 18 de desembre


Contra l’avinguda Samaranch

El novembre de 2012, la Fundació Sport Cultura Barcelona va proposar-li que es dediqués una avinguda a Juan Antonio Samaranch, proposta que ens consta que continua en estudi, a instància del Partit Popular. Els ajuntaments democràtics de Barcelona han elegit sempre els noms de les seves vies públiques pel mèrit i el valor de la persona, no pas per l’efímer èxit
social. Per això les entitats que signem aquesta carta li demanem que l’Ajuntament s’oposi a honorar Samaranch. La nostra memòria ens diu que no mereixen aquest reconeixement públic els qui van aprofitar les dècades de govern il·legal del general Franco per fer una carrera política fonamentada en l’adhesió incondicional a les atrocitats del feixisme.

Emparat per l’oblit pactat en la transició, sense qüestionar les seves conviccions anteriors, Samaranch va continuar exercint càrrecs públics, cada vegada més importants, en representació d’aquest Estat espanyol sempre connivent –gairebé per naturalesa– amb tota mena de persones i manifestacions contràries a la llibertat. Honorar-lo per Barcelona’92, pel cim de la seva escalada al poder, és oblidar que va triar el camí de la immoralitat per arribar-hi; és reconèixer el màxim representant del que a la transició es va considerar la tercera via (un pacte innoble per crear una alternativa política a mig camí del franquisme i la democràcia); és ignorar la seva pugna permanent, incívica, per silenciar la nostra reivindicació nacional.

Pere Cardús: "President, ara que decidireu la pregunta, mireu què deia Xammar"

President, us escric aquesta carta oberta perquè sembla que hem arribat a un punt important d'això que anomenem 'procés' i volia fer-vos avinents alguns pensaments que no em deixen tranquil. Això del 'procés', sempre que puc, ho concreto i en dic 'procés d'independència', perquè si no, ja se sap, tots els processos duen a Roma. I no és a Roma on havíem quedat que ens havia de portar aquest, sinó a Ítaca. Amb el vostre permís i el de tots els qui la llegeixin, començo a desgranar aquestes quatre idees.

Aquest mes de desembre teniu el compromís --vós i els partits parlamentaris favorables a exercir l'autodeterminació-- d'acordar una pregunta per a la consulta, una data i una via 'legal' per a convocar-la. Penso que és bo que ho feu tot alhora, perquè si aquest espectacle que s'ha organitzat per la pregunta s'hagués d'allargar gaire temps n'hi hauria per a arrencar a córrer. Tal com dèiem, abans d'acabar aquest mes teniu el deure d'anunciar-nos aquests tres elements tan determinants. De tots tres, sembla que el que porta més entrebancs és la pregunta. I, si us sembla bé, em centraré en aquesta qüestió.

Vós ja ho sabeu, i adesiara ho heu reconegut públicament, però deixeu-me recordar que som on som per dues raons innegables: per una banda, perquè les corts i els tribunals espanyols van avortar dràsticament i rotunda --sense anestèsia-- un camí d'encaix i entesa que s'havia mirat de teixir des de la mort horitzontal del dictador feixista. Per una altra banda, perquè el poble català no va restar de braços plegats esperant la solució, sinó que va reaccionar amb iniciativa i amb voluntat de construir un futur propi i lliure. La liquidació d'una manera de cercar l'entesa amb Espanya, per una banda, i el desvetllament d'un projecte de llibertat, per una altra, expliquen que aquest mes de desembre alguns partits polítics que havien perseguit aquest moment i alguns altres que els hauria agradat d'evitar-lo tinguin l'obligació d'entendre's.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Carme Forcadell: "No pot ser que en nom de la unitat no hi hagi procés"

Ramon Tremosa: "Catalunya expulsada de la UE?"

EL PERIÓDICO destacava dimarts passat una resposta de la Comissió Europea (CE) a una pregunta parlamentària meva. La CE ara finalment contesta com el PP i el PSOE fa temps que li demanen: «Si una part d’un país esdevé un nou Estat independent passaria a ser un tercer país i els tractats hi deixarien de ser d’aplicació». Anem a pams.

La CE m’ha donat respostes diferents a preguntes meves sobre això. El 12 de novembre del 2012: «No li correspon a la CE manifestar posició sobre qüestions d’organització interna dels seus estats membres». El 23 de febrer del 2013: «Les condicions dels tractats de la UE són decidides pels estats membres». ¿La recent resposta té relació amb creixents pressions polítiques i al fet que alguns comissaris acaben el seu mandat després de les properes eleccions europees?

És EL TRIBUNAL de Justícia de Luxemburg, i no la CE, qui interpreta els tractats de la UE i és el Tribunal internacional de l’Haia qui té la darrera paraula en cas de separació unilateral d’una Catalunya que fos expulsada de la UE. La seva recent sentència sobre Kosovo, però, no és precisament favorable a Espanya. Al Parlament Europeu (PE), a més, PP i PSOE s’han quedat sols i han perdut diferents votacions de manera molt rotunda quan miraven de frenar l’accés de Kosovo a la UE. També s’han quedat sols votant sobre la patent única europea, la travessia central del Pirineu aragonès i la doctrina Parot.

Salvador Cot: "El sector negocis de la transició"

La Constitució del 78 és l'Espanya eterna: Furiosa i visigòtica. D'acord. Però també és la base d'un dels negocis més fabulosos que s'han fet a Europa els últims trenta anys. Aquella bastida jurídica va aconseguir muntar un estat formalment pluralista, classificable entre les democràcies occidentals però, alhora, opac i fonamentat en les estructures jeràrquiques dels partits. PSOE i PP, per torns, han parasitat no només l'estat, sinó també les grans corporacions i les entitats financeres, amb un resultat de plusvàlues fabuloses. Tant, que la majoria dels exministres han ascendit verticalment en l'escalafó social gràcies a un munt de consells d'administració enormement generosos amb els partits.

Bona part de les grans fortunes actuals tenen origen en la transició i se senten protegides per un sistema polític fàcilment influenciable que, a més, té perfectament controlat el poder judicial. El sistema dóna moltes oportunitats de negoci ràpid per a qui tingui clares les tecles que ha de tocar en cada cas i molt pocs riscos. Ni tan sols en cas que es descobreixin els fils de la corrupció.

Per això el règim és del tot irreformable. Caurà, seguríssim, però no canviarà, encara que s'adoni perfectament que cada cada cop té menys base popular. PSOE i PP continuaran tocant mentre s'enfonsa aquell transatlàntic de la transició que encara ens volen fer creure que és del tot insubmergible.


dilluns, 9 de desembre del 2013

El simposi 'Espanya contra Catalunya', quan la veritat cou (dies 12, 13 i 14 de desembre)

Prestigiosos historiadors participen aquesta setmana en la més gran conferència acadèmica sobre el conflicte

Prestigiosos historiadors participaran aquesta setmana a Barcelona en el simposi 'Espanya contra Catalunya', que serà la trobada acadèmica més important que s'haurà celebrat per analitzar aquesta qüestió. El simposi, que durarà del 12 al 14 de desembre i se celebrarà a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme, 47), ha estat acollit amb irritació pel PP i la premsa de la denominada caverna, ja que analitza el conflicte sense caure en la visió edulcorada espanyola.

El simposi dirigit per Jaume Sobrequés, està organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i s'emmarca en el Tricentenari del 1714. Diversos ponents analitzaran amb criteris històrics, des del segle XVIII fins als nostres dies, les conseqüències que ha tingut per al país l’acció política, gairebé sempre de caire repressiu, de l’Estat espanyol en relació amb Catalunya. L’anàlisi té un caràcter transversal des del punt de vista temàtic, cronològic i disciplinari, amb participació d’historiadors, economistes, juristes, sociòlegs i lingüistes.

Entre els participants n'hi ha de les diverses escoles i sensibilitats. L'historiador Josep Fontana farà una lliçó inaugural el dia 12 sobre els 300 anys de conflicte polític d'Espanya amb Catalunya. Després el mateix Sobrequés exposarà com al segle XVIII Espanya va centralitzar-se. Agustí Colomines seguirà amb el model d'Estat liberal espanyol del segle XIX, mentre que Josep Maria Solé i Sabaté repassarà els intents catalans d'autonomia als segles XX i XXI, des de la Mancomunitat al segon Estatut. El també historiador Lluís Roura analitzarà la repressió militar a Catalunya. El politòleg Ferran Requejo presidirà aquesta sessió matinal.

diumenge, 8 de desembre del 2013

Josep M. Torrent: "L’agonia constitucional"

"Per captar l’esperit de la nova Espanya que volia fer saber als catalans que enterrava un passat ple de fracassos i deslleialtats, solament cal remuntar-se a dues dates"

El 6 de desembre del 1978, el 88,54% dels ciutadans d’Espanya van votar si a la Constitució. La Llei de lleis, com s’ha volgut denominar, representava un trencament amb la dictadura del general Franco i l’homologació internacional d’un estat que vivia acomplexat i turmentat per la seva nul•la tradició democràtica. A Catalunya, hi van votar a favor el 90,46% dels catalans; gairebé un 2% més.

Fa 35 anys, la Constitució representava una porta que s’obria cap al futur; un alè d’aire nou, fresc i modern que podia permetre que aquelles comunitats d’Espanya que havien estat perseguides pel franquisme poguessin sentir-se còmodes i reconegudes en el nou Estat. L’esperit de la Constitució del 1978 dibuixava clarament un estat asimètric on es reconeixia Catalunya com a nació (el text en diu nacionalitat i ho contraposava al concepte de regió) i s’acceptava que pogués tenir personalitat pròpia tant en l’aspecte polític, com l’econòmic.

És evident que ni històricament, ni políticament Catalunya va néixer amb la Constitució del 1978. No cal mirar molt lluny; no cal remuntar-se a la Marca Hispànica, ni als comptats catalans, ni a la Confederació Catalano-Aragonesa, ni a la Catalunya del 1700; ni tan sols cal anar a regirar la tradició de les Bases de Manresa, de la Mancomunitat de Catalunya, o de la Generalitat Republicana... Per captar l’esperit de la nova Espanya que volia fer saber als catalans que enterrava un passat ple de fracassos i deslleialtats, solament cal remuntar-se a dues dates: el 29 de setembre del 1977, el dia que el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, restableix la Generalitat de Catalunya; i el 23 d’octubre del mateix any, quan Josep Tarradellas torna de l’exili com a president de la Generalitat provisional. Solament dos anys després de la mort del dictador Francisco Franco i de 40 anys de dictadura, l’Espanya del 1977 era capaç d’acceptar restablir una institució republicana (la Generalitat) i el president que havia mantingut viva la institució a l’exili (Josep Tarradellas). I tot això passava un any abans que s’aprovés la Carta Magna. És lògic, doncs, que Catalunya votés massivament a favor d’aquella Constitució.

dissabte, 7 de desembre del 2013

Forcadell: "Hem perdut la por"

Una sala plena a vessar. Centenars de catalans, d'arreu del món, seguint-ho en directe per internet. Eren molts els que dijous dia 5 van voler escoltar què explicava la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, a Brussel·les. A tocar de la seu de les institucions europees, la principal veu de la societat civil independentista va enviar un misstge doble: desacomplexament i confiança.

Brussel·les. "La societat catalana ha perdut la por", va emfatitzar. El país es mou i ho fa sense les restriccions que pesaven sobre els que van haver de votar, ara fa 35 anys, la Constitució espanyola.

L'alè nauseabund del franquisme i l'amenaça de l'exèrcit que lligaven de peus i mans els qui havien de prendre aquella decisió avui ja no espanten les noves generacions de catalans que volen un estat propi. L'Assemblea, que "recull una llavor sembrada des de fa temps", és l'expressió d'aquest coratge: l'element imprescindible, segons Forcadell, per assegurar que el procés cap a la plena sobirania és "irreversible".

I ho és, entre d'altres coses, perquè no hi ha oferta alternativa de l'estat, va recordar. Gran diferència amb Escòcia. Els únics vents que bufen des de Madrid són per allunyar el moment de la consulta amb l'esperança que el temps --i una certa recuperació de l'economia-- debilitin la sòlida convicció catalana a favor del dret a decidir. "Pretenen que les classes mitjanes es revoltin contra el Govern i el procés", va alertar. La tàctica de collar fins a l'extrem les finances públiques de la Generalitat busca aquest objectiu. Però la Moncloa oblida que, des de l'11 de Setembre del 2012, el Principat viu "el seu projecte més il·lusionant i inclusiu", aquell que permetrà als catalans poder seguint sent qui som.

Eugeni Casanova: "Madrid, Ciutat Sol, ciutat paràsit, forat negre"

La història oficial diu que Castella va engendrar Espanya, però qui domina Espanya és Madrid i la regió que l’envolta n’ha estat més aviat una víctima. Madrid és el poder en se i per se, un magma cortesà, polític, funcionarial i financer que actua per inèrcia i es malfia del progrés o la innovació per por que li alterin l’estatus o els comptes de beneficis.

Aquest microcosmos endogàmic no s’ha preocupat mai per generar cap mena de riquesa productiva i s’ha alimentat històricament dels recursos dels altres. Al principi, els de la Castella circumdant i aviat els d’un imperi on no es ponia el sol, però, passats els segles, s’ha acabat refugiant en el drenatge sistemàtic i gairebé exclusiu dels Països Catalans, amb una extensió quan Espanya es va incorporar a l’Europa unida, el 1986.

Madrid és una ciutat-concepte, sense intel·ligència evolutiva, que actua des de l’arrogància i té al·lèrgia al consens i a la crítica. Es nodreix de l’Estat que ella mateixa genera i no analitza, dialoga o raona perquè controla tots els ressorts polítics i administratius, una criatura cega que imposa l’ordeno y mando' com a contracte social. Aquesta manera de fer li ha funcionat durant segles gràcies a l’absolutisme, però la democràcia la va posar en qüestió i la mundialització l’ha esquerdada. Ara, la societat en xarxa i les noves tecnologies amenacen de donar-li un cop definitiu. Madrid, convertida en raó d’Estat, ha fet fallida de nou, com una vintena de vegades des que Felip II se la va inventar, i reacciona furiosa perquè la rebel·lió dels catalans l’aboca a l’abisme, i més quan la UE li tancarà l’aixeta el 2015.

El geògraf i periodista Gonzalo de Reparaz (1860-1939), un regeneracionista nascut a Porto i establert a Madrid que pretenia refundar Espanya sota els principis de l’iberisme i la descentralització, ai!, va denunciar ja al segle XIX 'el model de depredació mesetaria', 'que arruïna les regions costaneres de la península'.

divendres, 6 de desembre del 2013

Empar Moliner: "La Constitució"

Avui, que és el dia de la Constitució espanyola i que, per tant, els súbdits fan festa, és un bon moment per pensar què passarà si al final tot queda en res. Al principi de tot plegat, a la mani de l'11 de setembre de l'any abans de la Via Catalana, quan els principals polítics catalans encara no havien dit ni ase ni bèstia, jo em pensava que d'això se'n podria parlar amb normalitat. Com es parla d'altres coses importants que ens afecten. Han passat dos anys més llargs que un dia sense baguet. Tinc la sensació que a Espanya ja va bé que passi molt de temps, com més millor, per fatigar tothom, perquè hi hagi qui, cansat, ho engegui tot a dida. Ahir, l'humorista conegut com El Gran Wyoming, que és tan ponderat en tot, deia: "El secessionisme sempre es produeix per part dels rics". Home, no pas a Escòcia. Però mirem-nos-ho un moment al revés. Podríem pensar, seguint aquesta lògica, que l'unionisme sempre es produeix per part dels que volen seguir cobrant. Ni el ministre Montoro s'atreviria a dir, em sembla, que Espanya vulgui mantenir Catalunya dins del Regne per amor. Si Catalunya se'n vol anar del Regne, entre altres coses per pasta, Espanya vol mantenir Catalunya dins del Regne per pasta.

La qüestió és què passaria si ara ens quedéssim. Aquesta és la qüestió que hauria de fer trontollar les idees de Pere Navarro, dels d'Iniciativa que no ho veuen clar, dels d'Unió. Com ens quedaríem a Espanya? Abans-d'ahir van dir que filetejarien el Síndic de Greuges, el Meteocat i que -és textual- hauríem de demanar permís per les fotocòpies. ¿Algú creu que s'aturarien aquí, que no voldrien venjar-se, que no voldrien garantir-se que no tornaria a passar? ¿Algú dubta que el pròxim carpaccio que faran serà a l'escola en català o a la nostra economia, perquè pobre sempre ets més submís? Què estan disposats a aguantar exactament els polítics catalans unionistes?

Font: ara.cat