Carles Boix: "El veto de la minoria"

Tothom sap que la tercera via no existeix. Probablement no ha existit mai. L'aventura del segon Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional només van servir per certificar la seva inexistència. Tothom sap també que, durant les setmanes que queden fins a pactar la data i la pregunta de la consulta, la tercera via no es materialitzarà de cap de les maneres. Per molt que ho desitgin, somiïn, imaginin o intentin els periodistes moderats d'aquest país.

Sense tercera via creïble, lògicament la pregunta no pot ser ternària . Haurà de ser binària , de sí o no. I és aquí, a l'hora de concretar-ne el contingut, que es dibuixen dues grans tendències oposades. La primera demana fer, d'acord amb la pràctica internacional, una pregunta clara que inclogui la paraula independència . Al darrere hi ha la CUP, ERC i la majoria de CDC (que, per disciplina de partit, acabarà sent tot CDC): 60 diputats al Parlament de Catalunya.

La segona gran tendència encabeix els que volen evitar la paraula independència . El que no és gaire evident és què hi volen posar al seu lloc. El seu grau d'inconcreció és, ara per ara, notori -potser perquè inclou una bona part dels terceristes orfes de tercera via-. Els més agosarats parlen d'estat lliure o d'estat sobirà. Els més moderats prefereixen la idea d'estat propi, que és un concepte més aviat eteri, vaporós i una mica risible: qui hi voti en contra, estarà votant a favor de l'estat impropi ?

Sigui quina sigui la formulació que facin servir, el que és cert és que els partidaris de la segona tendència són fonamentals per tenir la majoria al Parlament necessària per acordar els termes de la consulta. Tenen, o semblen tenir, poder de veto. Són, sobretot, els 14 parlamentaris d'UDC i, potser, tot i que en un estat de gran fluïdesa, els 13 d'ICV.

Davant d'aquesta minoria democristiana (no entro ara en el cas d'ICV), probablement amb el suport d'alguns prohoms convergents, la temptació és pactar una pregunta que els pugui incloure -d'aquí l'expressió pregunta inclusiva - i que acabi sent, en definitiva, poc clara. Aquest tipus de pregunta planteja dos problemes. El primer és l'oposició d'ERC, un partit necessari per governar, i de l'ANC, que algú fa poc em descrivia com el "batec organitzat del poble". El segon problema és que planteja un dilema de més fondària política. El propòsit de la pregunta inclusiva és evidentment dur tots els partits pro consulta a un acord final -sota el càlcul que, com que la consulta no es podrà realitzar, almenys s'haurà pogut preservar la unitat del catalanisme, s'haurà fet visible la rigidesa del govern espanyol i s'haurà legitimat el següent pas polític-. El problema, però, és que si la consulta s'acaba celebrant, la gestió de la resposta a una pregunta ambigua serà complicadíssima. I si la consulta no es fa i cal convocar unes eleccions plebiscitàries , tampoc se sabrà exactament què significarà la victòria d'aquells que van redactar una pregunta ambigua.

Si pactar una pregunta inclusiva i ambigua genera tants problemes, per què la defensa UDC? La resposta és que Unió és un partit esquizofrènic. En l'àmbit local, on els seus centenars de regidors viuen en contacte directe amb els ciutadans, el partit és independentista. A escala nacional, en canvi, UDC és un partit completament protegit de la brega electoral pel paraigua convergent i controlat pel Sr. Duran a través del sistema de llistes tancades i de la seva funció d'agència de col·locació a la Generalitat. Això el fa viure d'esquena a la majoria social del país, cultivant un paradigma polític mort i administrant una colla de rendes i favors purament personals. Un destí lamentable per al partit hereu de Carrasco i Formiguera.

Segons una enquesta publicada a El País fa un parell de setmanes, si CDC i UDC anessin separades a les eleccions, Unió només recolliria un 10% dels vots de la coalició. Amb la tendència a la baixa de CiU, això es traduiria, com a molt, en tres o quatre escons. UDC es convertiria en un partit irrellevant, incapaç d'obtenir més de mitja conselleria al govern. Ara bé, si això és així, si Unió com a partit nacional no té suport propi a Catalunya (com confessen en privat molts dels seus regidors, desesperats per les ambigüitats de la direcció central, i la part més viva del consell nacional), cal concloure que Unió (i sobretot el seu líder) no té cap poder de veto real sobre els termes de la consulta.

La seva amenaça de bloquejar una pregunta clara és un bluf. Trencar CiU i destruir el procés polític actual equivaldria a oferir als seus militants un futur sense cap mena de substància. Davant d'aquest fet, ¿no és hora de destapar-ho a la llum pública? ¿No és hora d'ajudar, des de la coalició, a tota la gent de bona voluntat d'Unió a coordinar-se perquè ells mateixos puguin forçar un canvi de direcció que permeti fer avançar tot el país cap a una pregunta clara i una consulta real?

Font: ara.cat