Avui, que és el dia de la Constitució espanyola i que, per tant, els súbdits fan festa, és un bon moment per pensar què passarà si al final tot queda en res. Al principi de tot plegat, a la mani de l'11 de setembre de l'any abans de la Via Catalana, quan els principals polítics catalans encara no havien dit ni ase ni bèstia, jo em pensava que d'això se'n podria parlar amb normalitat. Com es parla d'altres coses importants que ens afecten. Han passat dos anys més llargs que un dia sense baguet. Tinc la sensació que a Espanya ja va bé que passi molt de temps, com més millor, per fatigar tothom, perquè hi hagi qui, cansat, ho engegui tot a dida. Ahir, l'humorista conegut com El Gran Wyoming, que és tan ponderat en tot, deia: "El secessionisme sempre es produeix per part dels rics". Home, no pas a Escòcia. Però mirem-nos-ho un moment al revés. Podríem pensar, seguint aquesta lògica, que l'unionisme sempre es produeix per part dels que volen seguir cobrant. Ni el ministre Montoro s'atreviria a dir, em sembla, que Espanya vulgui mantenir Catalunya dins del Regne per amor. Si Catalunya se'n vol anar del Regne, entre altres coses per pasta, Espanya vol mantenir Catalunya dins del Regne per pasta.
La qüestió és què passaria si ara ens quedéssim. Aquesta és la qüestió que hauria de fer trontollar les idees de Pere Navarro, dels d'Iniciativa que no ho veuen clar, dels d'Unió. Com ens quedaríem a Espanya? Abans-d'ahir van dir que filetejarien el Síndic de Greuges, el Meteocat i que -és textual- hauríem de demanar permís per les fotocòpies. ¿Algú creu que s'aturarien aquí, que no voldrien venjar-se, que no voldrien garantir-se que no tornaria a passar? ¿Algú dubta que el pròxim carpaccio que faran serà a l'escola en català o a la nostra economia, perquè pobre sempre ets més submís? Què estan disposats a aguantar exactament els polítics catalans unionistes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada