Josep M. Torrent: "L’agonia constitucional"

"Per captar l’esperit de la nova Espanya que volia fer saber als catalans que enterrava un passat ple de fracassos i deslleialtats, solament cal remuntar-se a dues dates"

El 6 de desembre del 1978, el 88,54% dels ciutadans d’Espanya van votar si a la Constitució. La Llei de lleis, com s’ha volgut denominar, representava un trencament amb la dictadura del general Franco i l’homologació internacional d’un estat que vivia acomplexat i turmentat per la seva nul•la tradició democràtica. A Catalunya, hi van votar a favor el 90,46% dels catalans; gairebé un 2% més.

Fa 35 anys, la Constitució representava una porta que s’obria cap al futur; un alè d’aire nou, fresc i modern que podia permetre que aquelles comunitats d’Espanya que havien estat perseguides pel franquisme poguessin sentir-se còmodes i reconegudes en el nou Estat. L’esperit de la Constitució del 1978 dibuixava clarament un estat asimètric on es reconeixia Catalunya com a nació (el text en diu nacionalitat i ho contraposava al concepte de regió) i s’acceptava que pogués tenir personalitat pròpia tant en l’aspecte polític, com l’econòmic.

És evident que ni històricament, ni políticament Catalunya va néixer amb la Constitució del 1978. No cal mirar molt lluny; no cal remuntar-se a la Marca Hispànica, ni als comptats catalans, ni a la Confederació Catalano-Aragonesa, ni a la Catalunya del 1700; ni tan sols cal anar a regirar la tradició de les Bases de Manresa, de la Mancomunitat de Catalunya, o de la Generalitat Republicana... Per captar l’esperit de la nova Espanya que volia fer saber als catalans que enterrava un passat ple de fracassos i deslleialtats, solament cal remuntar-se a dues dates: el 29 de setembre del 1977, el dia que el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, restableix la Generalitat de Catalunya; i el 23 d’octubre del mateix any, quan Josep Tarradellas torna de l’exili com a president de la Generalitat provisional. Solament dos anys després de la mort del dictador Francisco Franco i de 40 anys de dictadura, l’Espanya del 1977 era capaç d’acceptar restablir una institució republicana (la Generalitat) i el president que havia mantingut viva la institució a l’exili (Josep Tarradellas). I tot això passava un any abans que s’aprovés la Carta Magna. És lògic, doncs, que Catalunya votés massivament a favor d’aquella Constitució.

Els darrers 35 anys no han servit per aprofundir en aquell esperit constitucional, ni tan sols per consolidar-lo. Tot al contrari. A poc a poc, s’ha anat retallant tot el retallable; escanyant l’economia; atacant la llengua; intentant aigualir la diferència... i, fins i tot, s’ha utilitzat un tribunal polític (el Tribunal Constitucional) per esmenar allò que democràticament, via referèndum –és a dir, a les urnes-- els catalans havien votat: l’Estatut del 2006. Tot plegat ha anat creant distància, fredor i insatisfacció entre els catalans fins al punt que una immensa majoria ja ha decidit que vol que se’ls consulti què ha de fer Catalunya amb el seu futur polític.

La diferència entre l’Espanya del 1978 i la del 2013 és de miopia política. Els polítics de la Transició entenien que calia donar resposta als neguits de Catalunya per evitar la seva desafecció (per això van aixecar un Estat on Catalunya podia créixer), mentre que les darreres generacions de polítics espanyols, socialistes i populars, han anat desmuntant aquell Estat sense importar-los el que puguin sentir i pensar els catalans.

El resultat és que 35 anys després del referèndum de la Constitució que va ser votada afirmativament a Catalunya pel 90,46% de la població, un milió i mig de catalans surten al carrer per formar una cadena humana, la Via Catalana, que reclama decidir el mateix futur, mentre que solament 5.000 persones desfilen pels carrers de Barcelona per reivindicar la Constitució. El cert és que 35 anys després del referèndum de la Constitució un 54,7% dels catalans votarien a favor de la independència, segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). I si a aquesta dada hi afegim el sentiment de pertinença (un 33,3% se sent tant català com espanyol; un 31,3% solament català; un 26,6% més català que espanyol; 4,4% només espanyol i un 2,1% més espanyol que català) arribarem a la conclusió que el problema de fons amb Espanya és el de sentir-se maltractat, marginat i explotat, i que això influeix decisivament en el component identitari. La darrera incorporació pública a aquest sentiment és la de l’expresident del Parlament, Joan Rigol, d’Unió Democràtica de Catalunya, que a Catalunya Informació ha reconegut que en un referèndum votaria sí a la independència.

Font: elSingularDigital