El saqueig ahir de matinada al Museu de Lleida de més de quaranta obres d’art de Sixena és la culminació -almenys fins ara- de tota una colla d’esdeveniments que han posat en evidència la gran fal·làcia que sustentava l’anomenat estat de les autonomies. És a dir, per si algú encara en tenia dubtes, ara ha quedat clar que l’autonomia política derivada de la Constitució de 1978 no suposava pas el reconeixement de cap dret fonamental dels catalans a tenir el seu propi autogovern. En realitat, era una mera concessió graciosa que ens havia fet l’estat espanyol -a contracor- per poder culminar la seva transició a la democràcia sense ruptures significatives amb el règim anterior. Ara paguem haver-hi contribuït tan dòcilment.
AIXÍ DONCS, si bé és cert que l’aplicació arbitrària de l’article 155 de la Constitució espanyola ha facilitat aquesta ràtzia feta de matinada i amb la protecció de les forces de seguretat, entendre-la només com un càstig als catalans per no haver fet prou bondat seria minimitzar-ne la gravetat. El saqueig és consistent amb els fonaments precaris d’una autonomia, ara es veu ben clar, que no ens pertanyia sinó que només ens la permetien. L’entossudiment a no reconèixer Catalunya com a nació no ha estat mai resultat d’una voluntat capriciosa, ni una qüestió merament nominal. L’Estatut és una llei orgànica de l’Estat i és per això que es van poder permetre passar el ribot sobre el projecte que havia aprovat el 89 per cent del nostre Parlament; que el Tribunal Constitucional encara el va poder esporgar arbitràriament i, finalment, que se l’han acabat passant pel clatell quan els ha convingut, convocant unes eleccions sense tenir la competència per fer-ho.
