Que les autoritats de Sixena només hagin reclamat les obres dipositades en museus catalans demostra que la reclamació és política
El saqueig ahir de matinada al Museu de Lleida de més de quaranta obres d’art de Sixena és la culminació -almenys fins ara- de tota una colla d’esdeveniments que han posat en evidència la gran fal·làcia que sustentava l’anomenat estat de les autonomies. És a dir, per si algú encara en tenia dubtes, ara ha quedat clar que l’autonomia política derivada de la Constitució de 1978 no suposava pas el reconeixement de cap dret fonamental dels catalans a tenir el seu propi autogovern. En realitat, era una mera concessió graciosa que ens havia fet l’estat espanyol -a contracor- per poder culminar la seva transició a la democràcia sense ruptures significatives amb el règim anterior. Ara paguem haver-hi contribuït tan dòcilment.
AIXÍ DONCS, si bé és cert que l’aplicació arbitrària de l’article 155 de la Constitució espanyola ha facilitat aquesta ràtzia feta de matinada i amb la protecció de les forces de seguretat, entendre-la només com un càstig als catalans per no haver fet prou bondat seria minimitzar-ne la gravetat. El saqueig és consistent amb els fonaments precaris d’una autonomia, ara es veu ben clar, que no ens pertanyia sinó que només ens la permetien. L’entossudiment a no reconèixer Catalunya com a nació no ha estat mai resultat d’una voluntat capriciosa, ni una qüestió merament nominal. L’Estatut és una llei orgànica de l’Estat i és per això que es van poder permetre passar el ribot sobre el projecte que havia aprovat el 89 per cent del nostre Parlament; que el Tribunal Constitucional encara el va poder esporgar arbitràriament i, finalment, que se l’han acabat passant pel clatell quan els ha convingut, convocant unes eleccions sense tenir la competència per fer-ho.
- Inici
- Qui som
- Com participar-hi
- El barri
- Actualitat
- Arguments
- Arguments/Dubtes (vídeos)
- Arguments/Dubtes (textos)
- Especial Indults
- Especial Finançament D+1
- Especial Estat centralitzat
- Especial Català perseguit
- Especial Dèficit fiscal
- Especial Atur a Espanya
- Especial Catalunya i Europa
- Especial Aranzels
- Especial Estafa del FLA
- Especial Prima de Risc
- Especial Espanya
- Especial Espoli fiscal
- Especial Pensions
- Especial Atur
- Especial Sostre dèficit
- Especial Impostos
- Fons documental
- Recomanem
dijous, 14 de desembre del 2017
Ferran Mascarell: «Sixena: una metàfora del nacionalisme espanyol»
Socialistes i populars són responsables de les polítiques d’odi envers tot allò que han fet i fan els catalans
El cas de les obres d’art de Sixena és una metàfora feridora del que és l’estat espanyol i del que suposa per als catalans. Les obres finalment van sortir del Museu de Lleida protegides per la Guàrdia Civil. Per la força. Al darrere hi ha la decisió d’un jutge de primera instància, l’article 155 i una història cuinada a foc lent en què s’entrecreuen les idees de sectors profundament reaccionaris de la jerarquia eclesiàstica espanyola i la reconfiguració de l’espanyolisme més recalcitrant i autoritari que el PP, amb l’ajuda indispensable del PSOE, han conreat els darrers 20 anys.
Aquesta història va començar quan un sector de l’Església vinculat a l’Opus va aconseguir dividir la diòcesi de Lleida i va crear una diòcesi amb jurisdicció a la zona de la Franja aragonesa. Va ser aleshores que va prendre cos l’exigència de devolució immediata de les obres robades. El nou bisbat va exercir influència davant del Vaticà i dels nuncis de Roma a Espanya. L’any 2006, essent conseller de Cultura en el govern de Pasqual Maragall, vaig tenir ocasió de participar en diverses trobades amb el nunci. No volíem un conflicte amb els aragonesos i tampoc amb l’Església. Volíem un acord civil, amb una jerarquia i un Vaticà neutral, que donés satisfacció a tothom.
El cas de les obres d’art de Sixena és una metàfora feridora del que és l’estat espanyol i del que suposa per als catalans. Les obres finalment van sortir del Museu de Lleida protegides per la Guàrdia Civil. Per la força. Al darrere hi ha la decisió d’un jutge de primera instància, l’article 155 i una història cuinada a foc lent en què s’entrecreuen les idees de sectors profundament reaccionaris de la jerarquia eclesiàstica espanyola i la reconfiguració de l’espanyolisme més recalcitrant i autoritari que el PP, amb l’ajuda indispensable del PSOE, han conreat els darrers 20 anys.
Aquesta història va començar quan un sector de l’Església vinculat a l’Opus va aconseguir dividir la diòcesi de Lleida i va crear una diòcesi amb jurisdicció a la zona de la Franja aragonesa. Va ser aleshores que va prendre cos l’exigència de devolució immediata de les obres robades. El nou bisbat va exercir influència davant del Vaticà i dels nuncis de Roma a Espanya. L’any 2006, essent conseller de Cultura en el govern de Pasqual Maragall, vaig tenir ocasió de participar en diverses trobades amb el nunci. No volíem un conflicte amb els aragonesos i tampoc amb l’Església. Volíem un acord civil, amb una jerarquia i un Vaticà neutral, que donés satisfacció a tothom.
dijous, 13 de juliol del 2017
Agustí Alcoberro: «Per la República de la cultura»
Una cultura singular en un món globalAgustí Alcoberro, historiador, professor de la UB i exdirector del MHCat
El principal repte al qual s’enfronten totes les cultures del món és la globalització. Aquesta mundialització pot tenir efectes perversos, com la tendència a la uniformització i a la pèrdua de riquesa cultural, però també en pot tenir de positius, com la capacitat d’obrir els nostres creadors i la nostra indústria cultural al món. Tot depèn de la fortalesa del sistema cultural al qual es pertany. Per això la República Catalana resulta del tot imprescindible per a la projecció, i per a la pervivència, del nostre teixit cultural.
L’Estat espanyol sorgit de la Transició ha remat sempre contra la diversitat cultural. Els seus instruments de projecció internacional, com l’Instituto Cervantes, han promocionat exclusivament la cultura feta en castellà. L’objectiu reiterat del Ministerio de Cultura ha estat convertir Madrid en una gran capital cultural, finançant les grans institucions culturals d’estat i les seves empreses culturals. Això ha anat acompanyat de la uniformització de l’oferta a les capitals provincials, tot tendint a marginar les grans institucions culturals catalanes.
dimarts, 23 de maig del 2017
Marta Rojals: «Fora els vostres nassos dels llibres dels nostres xiquets!»
«Els mites sobre l’adoctrinament de nens i televidents a Catalunya s’han difós a l’ample, impunement, temeràriament, a l’estat espanyol»
Perquè el govern espanyol ‘convidés’ un president català a ser escoltat al congrés han hagut de passar, com a mínim, cinc anys de manifestacions massives al carrer; una majoria ‘indepe’ al Parlament; tres etapes gandhianes del ‘primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen…’, i, potser més que tot això, una trucada en conferència d’algú amb prou poder per a fer-los desdir, en vint-i-quatre hores, d’un lustre de ‘no vull ni puc’. De la mateixa manera, perquè el govern espanyol investigués els llibres de text catalans ‘per adoctrinament’ només ha calgut, com a màxim, un ‘informe’ d’un ‘sindicat’ sense seu física coneguda, sense representació a les juntes, sense delegats entre el professorat i que ni tan sols es presenta a les eleccions. Un ‘sindicat’ que, com a tal, la USTEC l’ha definit de ‘gairebé inexistent’. Enhorabona als premiats.
Perquè el govern espanyol ‘convidés’ un president català a ser escoltat al congrés han hagut de passar, com a mínim, cinc anys de manifestacions massives al carrer; una majoria ‘indepe’ al Parlament; tres etapes gandhianes del ‘primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen…’, i, potser més que tot això, una trucada en conferència d’algú amb prou poder per a fer-los desdir, en vint-i-quatre hores, d’un lustre de ‘no vull ni puc’. De la mateixa manera, perquè el govern espanyol investigués els llibres de text catalans ‘per adoctrinament’ només ha calgut, com a màxim, un ‘informe’ d’un ‘sindicat’ sense seu física coneguda, sense representació a les juntes, sense delegats entre el professorat i que ni tan sols es presenta a les eleccions. Un ‘sindicat’ que, com a tal, la USTEC l’ha definit de ‘gairebé inexistent’. Enhorabona als premiats.
dissabte, 20 de maig del 2017
Xevi Xirgo: «Torna Wert»
Ha tornat Wert. I aquest cop es diu Marcial Marín, que és el secretari d'estat d'Educació. Wert, segur que se'n recorden, era aquell ministre que es va fer famós per haver dit allò que els alumnes catalans s'havien d'“espanyolitzar”. I que va acabar com va acabar. Doncs ja el tornem a tenir aquí. Allò que ell representa, és clar. Perquè ahir el secretari d'estat d'Educació, Marcial Marín, que ve a ser el número dos del ministre Íñigo Méndez de Vigo, va anunciar que l'Alta Inspecció de l'Estat, que és un organisme depenent del Ministeri d'Educació, revisarà urgentment els llibres de text que fan servir les escoles catalanes per si vulneren la llei i adoctrinen ideològicament els seus alumnes. Mare de déu quin déjà-vu. Això és la cançó de l'enfadós. I la prova més clara que hem de marxar. L'anunci de Marín ressuscita, un cop més, la teoria aquesta de l'adoctrinament dels alumnes catalans i reobre, un cop més, una discussió ben estúpida que no té ni cap ni peus. Marín s'excusarà, segur, explicant que ell actua d'ofici, perquè hi ha hagut un sindicat (el sindicat Ames, que no deu conèixer cap de vostès) que ha denunciat aquest adoctrinament dels alumnes catalans. Cert. Hi ha un sindicat minoritari, molt minoritari, que deu tenir poca feina i es dedica a fer aquests informes, però com que llavors la premsa espanyola se'n fa ressò (potser un dia ens hauríem de preguntar allò de qui va ser primer, si l'ou o la gallina), el govern espanyol actua. I això encara és més greu. Perquè fa que tots plegats ens preguntem qui mana de veritat a Espanya, si el govern de Rajoy o la premsa madrilenya. No em facin respondre. Perquè, mani qui mani, al final la conclusió és sempre la mateixa: tornar a treure cíclicament el tòpic aquest que a Catalunya s'adoctrinen els alumnes. Mare de déu. Ja m'agradaria a mi que el ministre Méndez de Vigo o aquest tal Marín encarreguessin un estudi per veure si els llibres de text espanyol adoctrinen o no els seus alumnes. Riuríem, quan veiéssim com expliquen allò de la unidad de España. Fa riure, aquesta fixació. El secretari d'estat sap perfectament que a Catalunya no s'adoctrina els alumnes. Però hi dona corda. No se n'adonen, però al final sempre juguen a favor nostre. Carregant-nos, un dia i un altre, d'arguments. Ja s'ho faran.
Font: elPuntAvui.cat
dijous, 16 de març del 2017
Assumpció Castellví Auví: «Posem-hi atenció»
Si Catalunya gaudís de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la seva riquesa, tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiuAssumpció Castellví Auví, professora, psicopedagoga i pedagoga
Com la majoria de la població, estic convençuda que l’educació i la cultura són cabdals per tal que les persones i les comunitats puguin desenvolupar-se. Són dos drets bàsics que cal protegir, perquè la vitalitat cultural i educativa d’una societat són el termòmetre del nivell participatiu i lliure dels ciutadans.
L’escola catalana ha tingut i té un paper clau a l’hora d’educar. Tot el professorat i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat ens hem esforçat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògiques i també hem treballat molt per estar en constant evolució i aconseguir que els nostres alumnes i, per tant, la nostra societat cada cop estigui més cohesionada i que aposti per la igualtat en tots els àmbits.
Malgrat tots aquests esforços, l’Estat saboteja tots els intents de millorar el sistema, i sotmet a un setge permanent les lleis catalanes d’educació. Per què? Perquè potser no asseguren la millora dels sistemes d’aprenentatge? No, perquè l’Estat s’ha fixat com a únic objectiu a Catalunya acabar amb la immersió lingüística, una política que té el suport d’una gran majoria en aquest país. Però a l’Estat li és igual la democràcia i li són iguals els relativament bons resultats educatius catalans a l’informe PISA, perquè l’Estat actua mogut pel nacionalisme espanyol.
divendres, 24 de febrer del 2017
Imma Tubella: «Educació: una prioritat nacional»
Catalunya té totes les condicions per ser un espai de coneixement i de talent de referència al sud d’Europa excepte la sobirania que li cal
Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya
Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle xxi. Avui, les nacions fortes i d’avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en què treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per esmentar alguns exemples, i això només s'aconsegueix amb una educació capaç d’oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l’educació, de la plena integració del conjunt de la població al sistema educatiu i de la fluïdesa en la relació entre les institucions de la societat i el sistema educatiu i de recerca, no sempre evident.
Des de fa vint anys, el món s’està transformant a marxes forçades i, amb ell, tots els sistemes educatius, mentre nosaltres, subjectes a un Estat espanyol que no té l’educació com a prioritat, estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d’un ministre o de la immobilitat d’un altre, de llei d’educació a llei d’educació, a quina més retrògrada.
Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya
Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle xxi. Avui, les nacions fortes i d’avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en què treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per esmentar alguns exemples, i això només s'aconsegueix amb una educació capaç d’oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l’educació, de la plena integració del conjunt de la població al sistema educatiu i de la fluïdesa en la relació entre les institucions de la societat i el sistema educatiu i de recerca, no sempre evident.
Des de fa vint anys, el món s’està transformant a marxes forçades i, amb ell, tots els sistemes educatius, mentre nosaltres, subjectes a un Estat espanyol que no té l’educació com a prioritat, estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d’un ministre o de la immobilitat d’un altre, de llei d’educació a llei d’educació, a quina més retrògrada.
dimecres, 21 de desembre del 2016
Rajoy va aprovar 52 normatives que imposen el castellà quan governava en funcions
El castellà es va establir com a obligatori en sectors com l’empresa, l’esport i l’ensenyament
La Plataforma per la Llengua constata que ni tan sols estant en funcions, el govern de l’Estat no ha parat d’aprovar normatives i disposicions que imposen el castellà i deixen de banda qualsevol altra llengua, fins i tot en aquells territoris en les quals són pròpies, com és el cas del català a Catalunya o al País Valencià. Aquesta conclusió s’extreu de l’informe "Novetats legislatives del BOE en matèria lingüística durant el govern en funcions de Mariano Rajoy", elaborat per l’ONG del català, i que mostra l’actitud impositiva del castellà en detriment del català fins i tot en un període de govern en funcions, moment en què s’entén que l’administració ha d’evitar prendre decisions d’importància ideològica.
L’informe exposa que l’Estat espanyol ha assumit la imposició única del nacionalisme castellà tan plenament que pren decisions polítiques de caire discriminatori com a mers tràmits de caràcter tècnic i burocràtic. El document, fonamentat en la legislació publicada al BOE durant el govern en funcions des del desembre de 2015 fins a l’octubre de 2016, estudia els àmbits de la documentació, la imatge, el dret d'informació, l'ensenyament, l'etiquetatge i els requisits en la normativa i detecta fins a 52 decisions que imposen el castellà, cosa que demostra que aquesta llengua s’imposa com a requisit en tràmits i gestions quotidianes dels ciutadans i deixa de banda qualsevol tracte similar amb el català, que queda com a opcional o traduït.
Més de 100 normes que imposen el castellà en un any
La Plataforma per la Llengua constata que ni tan sols estant en funcions, el govern de l’Estat no ha parat d’aprovar normatives i disposicions que imposen el castellà i deixen de banda qualsevol altra llengua, fins i tot en aquells territoris en les quals són pròpies, com és el cas del català a Catalunya o al País Valencià. Aquesta conclusió s’extreu de l’informe "Novetats legislatives del BOE en matèria lingüística durant el govern en funcions de Mariano Rajoy", elaborat per l’ONG del català, i que mostra l’actitud impositiva del castellà en detriment del català fins i tot en un període de govern en funcions, moment en què s’entén que l’administració ha d’evitar prendre decisions d’importància ideològica.
L’informe exposa que l’Estat espanyol ha assumit la imposició única del nacionalisme castellà tan plenament que pren decisions polítiques de caire discriminatori com a mers tràmits de caràcter tècnic i burocràtic. El document, fonamentat en la legislació publicada al BOE durant el govern en funcions des del desembre de 2015 fins a l’octubre de 2016, estudia els àmbits de la documentació, la imatge, el dret d'informació, l'ensenyament, l'etiquetatge i els requisits en la normativa i detecta fins a 52 decisions que imposen el castellà, cosa que demostra que aquesta llengua s’imposa com a requisit en tràmits i gestions quotidianes dels ciutadans i deixa de banda qualsevol tracte similar amb el català, que queda com a opcional o traduït.
Més de 100 normes que imposen el castellà en un any
dissabte, 19 de novembre del 2016
Vicent Sanchis: «La llei dels més forts»
Segons l'informe de política lingüística corresponent a l'any passat, el català continua naufragant en dues mars salades i hostils. L'ús de l'idioma propi de Catalunya és residual, com sempre i com sol passar, a l'administració de justícia i al cinema. Trinxeres irreductibles. Els successius governs i consellers de la Generalitat ho han intentat tot en aquestes dues jungles i han fracassat de manera reiterada. Al cinema, contra les grans empreses nord-americanes i contra els exhibidors. A la justícia, contra l'Estat i els seus funcionaris. Només un 8,4% de les sentències que es van perpetrar l'any passat a Catalunya van ser redactades en l'idioma constitucionalment cooficial. Pel que fa al cinema, la xifra destarota encara més: un 3,7% de les pel·lícules es van filmar originàriament, es van doblar o es van subtitular en català. Oscar al residu. Totes les lleis i totes les normes que han intentat pal·liar aquesta desigualtat també aquí s'han estavellat contra una pantalla d'intransigència. Els lectors amb una certa memòria en la selva de la informació actual deuen recordar que els exhibidors catalans fins i tot van fer un dia de vaga “contra la imposició de les quotes”. Com si ells no les imposessin. I què més diu l'informe? Diu que molta gent entén el català i que molta però menys diu que el parla. Això diuen. Però després només cal parar l'orella. I constatar que molts carrers de Catalunya són com els jutjats i els cinemes. Sort de l'escola. I no paren d'envestir-la...
Font: elPuntAvui.cat
divendres, 4 de novembre del 2016
Quim Torra: «La desertització del català»
Fa uns dies, en una compareixença al Parlament, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya deixava anar que “si el catalán fuera un requisito para los jueces, nos llevaría a un desierto judicial”.El que realment volia dir-nos el president del TSJC, Sr. Jesús Barrientos, és que tant se li'n dóna la llengua en què parlen els ciutadans del país del qual el seu Tribunal és el Superior. La llengua de la tribu queda reservada per als actes tribals però no per a administrar justícia.
I quan una cosa és prescindible, se n'acaba prescindint. El miserable 8% de sentències dictades en català suposa, de fet, la pràctica desaparició de la llengua catalana d'un espai tan sensible i tan important com és la justícia.
L'Estatut al qual el Sr. Alfonso Guerra, PP i PSOE –encara no hi havia Ciutadans– va passar el ribot imperial sí que preveia que el català fos un requisit per a jutges i personal de justícia. Va ser eliminat sense cap mena de problema, mantenint els catalans en una justícia de condició estrictament colonial i privant-los de poder ser atesos i compresos en la seva llengua.
Ja aleshores, el que era president del Tribunal Suprem, Francisco José Hernando, va mostrar-se contrari al fet que els jutges a Catalunya tinguessin l'obligació d'entendre el català, tot afegint un comentari memorable de gran valor per entendre per on ens movem: “Si trabajara allí lo aprendería como un enriquecimiento personal, como cuando voy a Andalucía me gustaría bailar sevillanas.”
dissabte, 27 d’agost del 2016
Germà Capdevila: «Això va de debò»
Ens apropem al punt culminant del procés d'independència de Catalunya. Com molts preveien, els terminis s'acceleraran i no pas perquè finalment des de Catalunya decidim fer efectiu el trencament, sinó perquè des d'Espanya ens obligaran a fer-ho. Des del front judicial, els Guardians de la Revolució iranians —perdó, volia dir el Tribunal Constitucional— actuaran amb contundència contra el Parlament de Catalunya i les seves autoritats legítimes. Intentaran ofegar la voluntat popular amb suspensions, amenaces i multes. Des del front polític, les negociacions per formar govern a Madrid entre el PP i Ciudadanos ja ens han mostrat de manera diàfana què ens espera. Les preocupacions del partit d'Albert Rivera no passen pels trens que deixen tirats els passatgers, ni per les beques que l'Estat es nega a transferir des de fa dècades, ni pels ajuts a la dependència que no es paguen. El seu objectiu és destruir el sistema d'immersió lingüística a Catalunya. De fet, no enganyen ningú, van néixer precisament amb aquest objectiu. Per això proposen sense envermellir que un cos d'inspectors de l'Estat vetlli a cada escola, a cada aula, que el català deixi de ser l'eina principal d'integració i cohesió social d'aquest país. Aquest cop, l'embranzida serà contundent i definitiva. Només ens queda una sortida per evitar-ho, i haurem de fer-la efectiva ben aviat.
Font: elPuntAvui.cat
dissabte, 27 de febrer del 2016
Germà Capdevila: «Contra el català»
Seguint amb l'estratègia sistemàtica d'enderrocar l'autogovern català de manera lenta però sostinguda, totxana a totxana, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (organisme que tot i el seu nom enganyós és la màxima instància de la justícia espanyola al nostre país) ha anul·lat unes recomanacions lingüístiques per al sector públic de Catalunya de l'any 2010. Com sempre, l'excusa per fer retrocedir el català és mantenir un suposat equilibri entre les dues llengües cooficials. Segons el TSJC, les recomanacions –que no imposicions– forcen “sense justificació el dret d'opció lingüística de l'usuari”. Senyors jutges del TSJC, us convido a visitar aquesta entrada de la Viquipèdia: goo.gl/tf01zl, en què trobareu una llista no exhaustiva de 501 lleis que forcen “sense justificació el dret d'opció lingüística de l'usuari, a favor de l'espanyol, és clar. El reial decret 973/2009, per exemple, obliga que la llengua comuna, de comunicació i de funcionament entre la tripulació i els comandaments per a vaixells de passatgers, petroliers i vaixells cisterna sigui el castellà, o altrament l'anglès, que no és ni tan sols oficial. Mentrestant, des de Catalunya continuem presentant recursos a la justícia espanyola contra la suspensió de la conselleria d'Exteriors o la comissió parlamentària del Procés Constituent o les sentències contra el català. Deixem-nos de romanços, el que cal és desconnectar.
Font: elPuntAvui.cat
dimarts, 30 de juny del 2015
«Crònica d'una ofensiva premeditada», la Generalitat de Catalunya presenta el seu memorial de greuges
La vice-presidenta del govern i portaveu, Neus Munté, ha presentat avui l'informe 'Crònica d'una ofensiva premeditada: les conseqüències sobre les persones de Catalunya' (pdf). En aquest document l'executiu acusa l'estat espanyol d'ofegar, limitar i laminar l'autogovern de Catalunya, amb greus conseqüències per al benestar dels ciutadans. Entre més qüestions, s'hi denuncia la manca de voluntat de diàleg de l'estat espanyol, l'atac a l'escola catalana, una reducció de la inversió a Catalunya del 71% entre el 2009 i el 2014 i retallades socials, com ara les relacionades amb la llei de dependència. El conseller de la Presidència, Francesc Homs, demanarà de comparèixer al parlament per compartir aquest informe.
L'informe va ser encarregat pel govern en la reunió del 3 de març passat, en vista del degoteig constant de decisions de l'estat espanyol que afectaven l'autonomia de Catalunya. Amb un centenar de pàgines, el document analitza el procés de recentralització de competències que el govern espanyol ha fet en els terrenys econòmic i normatiu. I contraposa la 'inacció' de l'estat en els processos de negociació amb Catalunya (traspassos, pacte fiscal, dret a decidir) o a l'hora de complir sentències desfavorables amb la 'hiperactivitat' quan es tracta de recentralitzar i limitar l'autogovern català en tots els àmbits d'actuació, ja siguin polítiques socials, econòmiques o institucionals. El document també analitza la falta de voluntat de diàleg que ha mostrat davant la petició del govern de cercar una solució negociada i pactada per satisfer els desigs d'una gran majoria de la població catalana per decidir el futur polític del país.
Heus ací el resum que n'ha fet el govern:
dijous, 25 de juny del 2015
Per cada normativa a favor del català se n’aproven 32 que imposen el castellà a Catalunya
La Plataforma per la llengua ha palesat que s'han aprovat 64 noves disposicions que obliguen l'ús del castellà a Catalunya i 2 que obliguen a usar el català.
La Plataforma per la Llengua ha fet públic un estudi de novetats legislatives en matèria lingüística a Catalunya corresponent al 2014. L'entitat ha comprovat que, com a mínim, s'han incorporat a l'ordenament jurídic 64 noves disposicions que imposen el castellà a Catalunya i només 2 que imposen el català. També s'ha aprovat una normativa estatal que obliga a usar la llengua de signes espanyola en un cicle formatiu a Catalunya i una altra, autonòmica, que obliga les administracions catalanes a atendre a qui se'ls adreça en la llengua de signes catalana.
A més de les normatives que s'incorporen a l'ordenament jurídic, l'Administració central espanyola ha aprovat 6 bases de convocatòries que exigeixen algun ús del castellà. L'Administració catalana ha aprovat 14 bases de convocatòries que exigeixen algun ús del català i 1 que exigeix usar el castellà. Sumades a les normatives de caràcter permanent computem 71 disposicions en favor del castellà i 16 en favor del català.
L'obligació d'usar el castellà es manifesta principalment en àmbits com ara el requisit a les empreses i ciutadans de presentar la documentació i les sol·licituds en aquesta llengua (amb 23 disposicions aprovades per l'Administració espanyola el 2014), en l'etiquetatge i instruccions d'ús de productes (amb 14) i el requisit de coneixement de la llengua per exercir una professió o optar a un títol o ensenyament (amb 11). Destaquen en aquest àmbit la normativa que obliga a acreditar el castellà per accedir a determinades places en el món sanitari o la que obliga les administracions a posar un telèfon d'atenció a les víctimes d'accidents aeris només en castellà i anglès.
La Plataforma per la Llengua ha fet públic un estudi de novetats legislatives en matèria lingüística a Catalunya corresponent al 2014. L'entitat ha comprovat que, com a mínim, s'han incorporat a l'ordenament jurídic 64 noves disposicions que imposen el castellà a Catalunya i només 2 que imposen el català. També s'ha aprovat una normativa estatal que obliga a usar la llengua de signes espanyola en un cicle formatiu a Catalunya i una altra, autonòmica, que obliga les administracions catalanes a atendre a qui se'ls adreça en la llengua de signes catalana.
A més de les normatives que s'incorporen a l'ordenament jurídic, l'Administració central espanyola ha aprovat 6 bases de convocatòries que exigeixen algun ús del castellà. L'Administració catalana ha aprovat 14 bases de convocatòries que exigeixen algun ús del català i 1 que exigeix usar el castellà. Sumades a les normatives de caràcter permanent computem 71 disposicions en favor del castellà i 16 en favor del català.
L'obligació d'usar el castellà es manifesta principalment en àmbits com ara el requisit a les empreses i ciutadans de presentar la documentació i les sol·licituds en aquesta llengua (amb 23 disposicions aprovades per l'Administració espanyola el 2014), en l'etiquetatge i instruccions d'ús de productes (amb 14) i el requisit de coneixement de la llengua per exercir una professió o optar a un títol o ensenyament (amb 11). Destaquen en aquest àmbit la normativa que obliga a acreditar el castellà per accedir a determinades places en el món sanitari o la que obliga les administracions a posar un telèfon d'atenció a les víctimes d'accidents aeris només en castellà i anglès.
dimecres, 20 de maig del 2015
L’eina amb què Ciudadanos sembra l’odi contra el català
Les famílies que demanen el castellà a les escoles, teledirigides pel partit d’Albert Rivera a través de l’entitat Assemblea per una Escola Bilingüe
Que la reivindicació per acabar amb la immersió lingüística és una creació de Ciudadanos, més que de la societat civil, és quelcom que molta gent subscriu. Ara bé, que estigui directament darrere de les poques famílies que demanen l’escola també en castellà ja és més difícil de provar. Tanmateix, tots els indicis apunten que el partit d’Albert Rivera teledirigeix les famílies denunciants mitjançant l’entitat Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB). L’objectiu de Ciudadanos de “retornar el català a la situació d’abans de 1978”, tal com va destapar el directe!cat fa tres mesos, necessita eines, i l’AEB és una d’elles.
'Factoria Ciudadanos'
L’Assemblea per una Escola Bilingüe neix l’estiu de 2013 amb un focus a Sant Cugat del Vallès com un moviment de pares que defensen l’ensenyament també en castellà i que donen suport a les famílies que volen denunciar la Generalitat. Sembla una iniciativa de la ‘societat civil’, però darrere hi ha la figura de José Domingo, sorgit de la factoria de Ciudadanos i que va fundar el 2009 l’entitat Impulso Ciudadano, una mena de ‘lobby’ unionista que fa la feina fosca al partit.
El número 4 de C's a Sant Cugat, implicat
Que la reivindicació per acabar amb la immersió lingüística és una creació de Ciudadanos, més que de la societat civil, és quelcom que molta gent subscriu. Ara bé, que estigui directament darrere de les poques famílies que demanen l’escola també en castellà ja és més difícil de provar. Tanmateix, tots els indicis apunten que el partit d’Albert Rivera teledirigeix les famílies denunciants mitjançant l’entitat Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB). L’objectiu de Ciudadanos de “retornar el català a la situació d’abans de 1978”, tal com va destapar el directe!cat fa tres mesos, necessita eines, i l’AEB és una d’elles.
'Factoria Ciudadanos'
L’Assemblea per una Escola Bilingüe neix l’estiu de 2013 amb un focus a Sant Cugat del Vallès com un moviment de pares que defensen l’ensenyament també en castellà i que donen suport a les famílies que volen denunciar la Generalitat. Sembla una iniciativa de la ‘societat civil’, però darrere hi ha la figura de José Domingo, sorgit de la factoria de Ciudadanos i que va fundar el 2009 l’entitat Impulso Ciudadano, una mena de ‘lobby’ unionista que fa la feina fosca al partit.
El número 4 de C's a Sant Cugat, implicat
dijous, 14 de maig del 2015
Vicent Partal: «Sense excuses: la responsabilitat del govern català»
Les últimes actuacions del ministre Wert i les darreres sentències contra el sistema educatiu català han fet créixer la indignació de la societat catalana a un nivell extraordinari. Indignació expressada al carrer visiblement, però també al parlament espanyol, on ahir molt especialment Joan Tardà i Joan Coscubiela van saber transmetre a l'opinió pública l'estat d'ànim que molts tenim avui.
Però no n'hi ha prou d'indignar-nos; ara ja no. Catalunya, en termes polítics, ja ha deixat de ser una simple comunitat autònoma d'Espanya, sotmesa per tant de manera inexcusable a la rigidesa del règim legal espanyol. Catalunya va proclamar la pròpia sobirania amb una històrica declaració del parlament, però sobretot Catalunya va exercir la sobirania el 9-N. El 9-N les institucions i el poble de Catalunya van emprendre de manera rotunda el camí de la construcció d'una legitimitat pròpia, i ara tot allò que fem té un sentit diferent —a dins del país i fins i tot a fora, com tan bé ha entès el parlament de Dinamarca.
Per això, en vista d'aquesta agressió intolerable al sistema educatiu català i a la convivència, l'única posició que no podem adoptar és justament la d'acatar les sentències. La legalitat catalana ens empara i és responsabilitat del govern, del president Mas i de la consellera Rigau trobar ràpidament la millor manera possible, en termes tècnics, de no aplicar les sentències en cap aula del país, en cap ni una.
És responsabilitat seua, és una responsabilitat directa del govern de Catalunya. I no pot haver-hi ni una sola excusa per a no assumir-la. És incomprensible i totalment incongruent que el mateix president i la mateixa consellera que van tenir el coratge polític d'assumir les conseqüències del 9-N ara no encapçalen la resposta en favor del sistema educatiu, per a evitar l'aplicació del manament judicial.
Però no n'hi ha prou d'indignar-nos; ara ja no. Catalunya, en termes polítics, ja ha deixat de ser una simple comunitat autònoma d'Espanya, sotmesa per tant de manera inexcusable a la rigidesa del règim legal espanyol. Catalunya va proclamar la pròpia sobirania amb una històrica declaració del parlament, però sobretot Catalunya va exercir la sobirania el 9-N. El 9-N les institucions i el poble de Catalunya van emprendre de manera rotunda el camí de la construcció d'una legitimitat pròpia, i ara tot allò que fem té un sentit diferent —a dins del país i fins i tot a fora, com tan bé ha entès el parlament de Dinamarca.
Per això, en vista d'aquesta agressió intolerable al sistema educatiu català i a la convivència, l'única posició que no podem adoptar és justament la d'acatar les sentències. La legalitat catalana ens empara i és responsabilitat del govern, del president Mas i de la consellera Rigau trobar ràpidament la millor manera possible, en termes tècnics, de no aplicar les sentències en cap aula del país, en cap ni una.
És responsabilitat seua, és una responsabilitat directa del govern de Catalunya. I no pot haver-hi ni una sola excusa per a no assumir-la. És incomprensible i totalment incongruent que el mateix president i la mateixa consellera que van tenir el coratge polític d'assumir les conseqüències del 9-N ara no encapçalen la resposta en favor del sistema educatiu, per a evitar l'aplicació del manament judicial.
MANIFEST: «Per a una escola lliure en un país lliure»
La Sectorial d’Educació de l’ANC, davant el nou intent d’ingerència del Govern espanyol en les competències educatives de Catalunya, manifestem, una vegada més, que:
- El model d’escola que hem anat construint durant els darrers 35 anys ha demostrat a bastament la seva eficàcia i ha estat una peça clau a l’hora de cohesionar la nostra societat. I el català ha de ser, ara i sempre, la llengua vehicular d’aquesta escola.
- El nostre Parlament és l’únic que reconeixem com a legítim.
- L’Estat espanyol no només no protegeix ni empara la llengua, la cultura i l’escola catalana, sinó que hi és clarament hostil i fa tot el possible per anorrear-la.
- El govern de l’Estat espanyol envaeix constantment les competències educatives de la Generalitat de Catalunya que, sobretot a partir de l’aprovació de la LOMCE, estan en greu perill.
- Totes les limitacions i dèficits del nostre sistema educatiu actual només es podran superar tenint un estat a favor. Sense un estat que protegeixi el nostre sistema educatiu i la nostra llengua no podrem mai garantir una escola del poble i per al poble. És per això que treballem per la independència de Catalunya com a única via per preservar el patrimoni de tot un poble.
- Confiem que el Govern i el Parlament es mantindran ferms i que sabran trobar, en el període de temps més curt possible, el camí democràtic i pacífic per aconseguir l’estat que el nostre país necessita.
dimarts, 12 de maig del 2015
Liz Castro: «La necessitat de la necessitat»
Molt sovint, quan la gent s’assabenta que sóc americana, em diuen: “Ui, m’agradaria aprendre anglès, fa anys que vaig a classe, però encara no el puc parlar”. Em miren amb enveja a mi i als meus fills, que vam aprendre l’anglès naturalment, és a dir, sense classes. Sempre els dic el mateix: per aprendre un idioma, has de passar temps allà on es parla i has de tenir la necessitat de parlar-lo. No hi ha res com tenir una persona davant teu esperant sentir el que tens al cap. És l’única manera. Temps i necessitat. I no ho dic només jo, ho diu tota la sociolingüística.
El contrari també és veritat. Sense la necessitat i el contacte, els idiomes s’obliden. Quant francès recordeu dels vostres anys d’estudiants? I encara més: quan dos idiomes ocupen el mateix registre, i tenen el mateix ús en la mateixa societat, els sociolingüistes expliquen que el més normal és que un d’ells desaparegui.
Per salvaguardar un idioma, doncs, cal que sigui necessari. Necessari. El català ja no és necessari per mirar la tele (el 85% la miren en castellà), ni per anar al cine (el 97% és en castellà), ni per llegir llibres (per cada llibre que es publica en català, n’hi ha 8 més que s’editen en castellà a l’Estat), ni per comunicar-se (el 99,8% de la població catalana entén el castellà) i un llarg etcètera. No em malentengueu. Que puguis viure en castellà no vol dir que vulguis fer-ho, però això és un tema per a un altre article.
De fet, l’únic àmbit on el català és necessari per a tothom és l’escola. Si un nen no aprova les assignatures, no passa de curs. L’ha d’entendre, l’ha de fer servir, l’ha d’escriure, l’ha de llegir. I això és el que fan, amb força èxit i tranquil·lament. Gràcies a l’escolarització en català, el 94,3% de la població a Catalunya el pot entendre, el 80% el pot parlar, el 82% el pot llegir i el 60% el pot escriure.
El contrari també és veritat. Sense la necessitat i el contacte, els idiomes s’obliden. Quant francès recordeu dels vostres anys d’estudiants? I encara més: quan dos idiomes ocupen el mateix registre, i tenen el mateix ús en la mateixa societat, els sociolingüistes expliquen que el més normal és que un d’ells desaparegui.
Per salvaguardar un idioma, doncs, cal que sigui necessari. Necessari. El català ja no és necessari per mirar la tele (el 85% la miren en castellà), ni per anar al cine (el 97% és en castellà), ni per llegir llibres (per cada llibre que es publica en català, n’hi ha 8 més que s’editen en castellà a l’Estat), ni per comunicar-se (el 99,8% de la població catalana entén el castellà) i un llarg etcètera. No em malentengueu. Que puguis viure en castellà no vol dir que vulguis fer-ho, però això és un tema per a un altre article.
De fet, l’únic àmbit on el català és necessari per a tothom és l’escola. Si un nen no aprova les assignatures, no passa de curs. L’ha d’entendre, l’ha de fer servir, l’ha d’escriure, l’ha de llegir. I això és el que fan, amb força èxit i tranquil·lament. Gràcies a l’escolarització en català, el 94,3% de la població a Catalunya el pot entendre, el 80% el pot parlar, el 82% el pot llegir i el 60% el pot escriure.
divendres, 8 de maig del 2015
Vicenç Villatoro: «Com és que Wert ens ajuda (políticament)?»
Primera, en política, qualsevol cosa que passa a tres setmanes d’unes eleccions té lògica electoral. La judicialització absurda i ofensiva que ha fet el ministre Wert contra el model català de llengües a l’escola indigna i mobilitza l’electorat sobiranista. Llavors, per què ho fa? En l’estratègia del PP, a la qual serveix Wert, la mobilització de l’electorat sobiranista en les municipals és un mal menor: en aquest front no hi tenen res a guanyar i consideren que ja està tot el peix venut. Ara el seu front essencial és la confrontació amb Ciutadans. Si no vota la investidura de Susana Díaz, Ciutadans vol combatre pel mateix electorat que el PP: dreta nacionalista antisocialista i antiindependentista. I en aquest combat han de fer mèrits. Ciutadans té més pedigrí com a resistència espanyolista a Catalunya. El PP ha de demostrar que no és tou ni complaent. Si Ciutadans vol prohibir el dret a manifestar-se, el PP porta l’escola catalana als tribunals. Aquesta és la competició de Wert. A veure qui la diu o la fa més grossa per ser la garantia de la unitat espanyola davant l’electorat de fora de Catalunya. En aquesta escalada en faran i en diran de l’alçada d’un campanar. Vaja, ja n’han fet i ja n’han dit.
Font: ara.cat
dijous, 7 de maig del 2015
La llengua necessita un nou estat
El persistent atac judicial contra la immersió lingüística executat amb l'objectiu indissimulat d'arraconar el català al propi país on va néixer torna a posar damunt la taula la imperiosa necessitat de posar fi a la pertinença a un Estat espanyol que ja no és que margini, discrimini o maltracti els catalans com passa amb l'economia, sinó que directament intenta anihilar-nos lingüísticament i culturalment dinamitant per la via judicial –perquè per la política, que és la que passa per les urnes, no hi té cap opció– el sistema que ha permès recuperar el català de l'estat d'inanició en què el van deixar quaranta anys de franquisme. Quaranta anys de franquisme dels quals la democràcia espanyola en matèria lingüística és hereva absoluta i total, perquè l'atac desencadenat per l'Estat controlat pel partit dels hereus polítics del dictador compta amb el silenci còmplice de la resta de forces polítiques amb seu central a Madrid, que ja fa temps que han abandonat la llengua catalana a la seva sort, i que si no fa temps, perquè són noves, segueixen el mateix camí.
L'intent catalanòfob de bloquejar la preinscripció escolar serveix d'exemple pràctic per il·lustrar l'estudi que va presentar ahir la Plataforma per la Llengua, el qual indica que és justament on l'Estat pot fer sentir el seu alè genocida (perquè tres-cents anys d'atac frontal i sostingut contra una llengua no té cap altre nom possible que intent de genocidi lingüístic) que la llengua catalana pateix més. Davant d'aquesta situació de màxima alarma cal que la ciutadania, tingui el català o no com a llengua pròpia, tingui clar que cedir contra les intencions de l'Estat espanyol és permetre la mort irreversible d'una llengua que és patrimoni de tots.
L'intent catalanòfob de bloquejar la preinscripció escolar serveix d'exemple pràctic per il·lustrar l'estudi que va presentar ahir la Plataforma per la Llengua, el qual indica que és justament on l'Estat pot fer sentir el seu alè genocida (perquè tres-cents anys d'atac frontal i sostingut contra una llengua no té cap altre nom possible que intent de genocidi lingüístic) que la llengua catalana pateix més. Davant d'aquesta situació de màxima alarma cal que la ciutadania, tingui el català o no com a llengua pròpia, tingui clar que cedir contra les intencions de l'Estat espanyol és permetre la mort irreversible d'una llengua que és patrimoni de tots.
Font: elPuntAvui.cat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)















