És un fracàs més, que se suma a una llarga llista, i que explica que en l'actual debat sobre el futur de Catalunya els defensors de mantenir la sobirania espanyola siguin incapaços de posar sobre la taula cap argument. Ni un. La gran majoria dintre d'aquest camp calla discretament, esperant algun miracle o cercant de recol•locar-se el dia després, mentre una minoria dintre de la minoria opta pel discurs de la por i la calúmnia. No deixa de ser ben significatiu, però, que la majoria de lleialistes no estiguin disposats a lluitar per Espanya. Això els espanyols ho saben, ho saben perfectament, per això no se'n refien.
El darrer fracàs de la minoria pro-espanyola a Catalunya és l'acord al que han arribat Madrid i Buenos Aires sobre l'expropiació de la participació de Repsol a YPF. L'acord deixa oberts molts dubtes sobre l'import que la petroliera acabarà rebent, i certifica que els seus somnis d'expansió internacional no eren res més que això: un somni.
El problema de fons no és la nacionalització. El sector energètic és arriscat, i les tensions entre governs i empreses constants. No és cap novetat que una empresa perdi uns actius i no sigui compensada, o ho sigui solament parcialment. El problema de fons és que Repsol no és una empresa privada que es regeixi per criteris de mercat. És senzillament un peó més al servei del nacionalisme espanyol. Nacionalisme que ha demostrat repetidament que no constitueix un camí cap a la modernitat. Ni política, ni econòmica. El nacionalisme espanyol no duu a la modernitat política perquè es basa en la força, i no en la democràcia, atès que si es democratitzés perdria ràpidament les darreres colònies. El nacionalisme espanyol tampoc és un agent de modernització econòmica, doncs la seva raó de ser és forçar el trasllat de la indústria a Castellà, i ofegar Catalunya, com demostra el seu bloqueig al Corredor Mediterrani.
Aquest nacionalisme caduc, obsolet, i impropi d'Occident, va arrabassar a Catalunya una de les seves empreses cabdals, la Catalana de Gas i Electricitat, que després de diverses ziga-zagues va desembocar en Gas Natural. Un Gas Natural descatalanitzat, controlat per Repsol (30%), amb la presència en teoria majoritària però a la pràctica simbòlica de La Caixa (36%). A canvi de què? Segons es va dir en el seu moment, la jugada era un canvi de cromos on la principal entitat financera catalana passava a tenir un paper determinant a un gegant energètic espanyol com era Repsol. Ara, quan va arribar l'hora de traçar l'estratègia internacional d'aquest suposat gegant, en lloc d'invertir amb criteris de racionalitat econòmica, a Madrid van voler recuperar el seu imperi a Sud-Amèrica. El món és molt gran, però per als nacionalistes espanyols té unes dimensions més aviat reduïdes. Hi ha Europa, per als subsidis, i Sud-Amèrica, per a la nostàlgia imperial. I poca cosa més.
L'expropiació de YPF no fou cap sorpresa per a qualsevol persona mínimament coneixedora de la història argentina. Sembla ser però que va enxampar als defensors de la utopia per sorpresa. Un cop més, un suposat tracte (de fet fou una imposició) amb Espanya es mostrava buit de contingut per a Catalunya. Com sempre, el negoci d'en Robert i les cabres.
És més, l'episodi posa de manifest un altre cop l'escàs pes espanyol al món. Madrid no té gens d'influència. Parlem d'un estat fallit a tots els nivells, i d'un règim radical especialitzat en crear-se enemics per totes bandes. Amenaça Gibraltar, inicia un contenciós territorial marítim amb Portugal, paga rescats a pirates i terroristes, subvenciona organitzacions declarades terroristes per la Unió Europea, critica constantment Israel, quan l'OTAN es desplega fora d'àrea la seva aportació és simbòlica i gairebé una càrrega, i quan les democràcies marítimes envien la flota a les Filipines en missió humanitària mira cap a l'altra banda.
Ha quedat doncs certificat, un cop més, que amb Espanya no anem enlloc. Les empreses catalanes han de cercar el seu lloc al món, sense passar per Madrid. Han d'invertir a Sud-Amèrica, sí, però com una regió més i amb el necessari grau de diversificació. Han d'invertir també a altres zones, com el Pacífic.
Ara toca preparar les negociacions per a, un cop declarada la independència, arribar a un acord d'intercanvi d'actius i de passius amb Madrid. Aquest acord ha d'incloure, entre d'altres, la sortida de Repsol de l'accionariat de Gas Natural, i la sortida de La Caixa de Repsol. Ha arribat l'hora dels adéus i ens hem de dir adéu siau, de manera civilitzada si és possible. El món ens espera, s'ha acabat mirar-se el melic. Podem i tenim l'obligació d'esdevenir una de les economies més avançades del món.
Font: tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada