Toni Soler: "El dret a la història"

EL PASSAT. És als historiadors a qui pertoca defensar la bondat del Tricentenari dels fets de 1714. Molts ja ho fan, i amb prou contundència per deixar en ridícul aquells que des de l'espanyolisme més furibund reclamen, de manera oportunista, que la política no es dediqui a parlar del passat, que es deixi la història en pau -volent dir, suposo, que es limiti el seu exercici i la seva difusió a l'àmbit acadèmic-. Però m'agradaria dir-hi la meva, com a ciutadà i com a consumidor d'història. El coneixement del nostre passat col·lectiu no és un caprici, sinó un dret. I, en el cas de Catalunya, és un dret que ha estat conculcat, com tants d'altres, durant la major part dels últims dos segles. Per cert: aquesta conculcació està a punt de tornar a entrar en vigor gràcies a la llei Wert. I són els defensors d'aquesta legislació perversa els mateixos que neguen a les institucions catalanes el dret de commemorar un dels fets més determinants de la nostra història moderna, exercint -ells sí- d'historiadors aficionats, reduint 1714 a un episodi menor d'un conflicte dinàstic, amagant les seves dramàtiques conseqüències per a la ciutat de Barcelona i per a l'estructura jurídico-política del país. Tot plegat, en nom de certa idea d'Espanya i de l'espanyolitat. La mateixa idea que va fer que els seus pares ideològics ens robessin el dret a saber qui som, d'on venim i per què aquesta ciutat va patir la pitjor desgràcia de la seva història.

L'ESTAT. Voldria recordar que el govern de l'Estat, també amb els nostres diners, va contribuir generosament a la celebració del bicentenari del Dos de Mayo a Madrid, el 2008; al bicentenari de les Corts de Cadis, el 2012, i enguany al mil·lenari del Regne de Granada. I si anéssim un xic més enrere podríem parlar del Quinto Centenario de 1992, presentat al món com " un encuentro entre dos mundos " en un exercici de maquillatge històric mai superat. Aquest mateix govern no només no ha invertit ni un euro -dels nostres diners- en el Tricentenari, sinó que utilitza els seus peons per atacar-ne les activitats sense ni tan sols tenir-ne un coneixement real. No ens hauria de sorprendre, perquè molts dels que ara s'exclamen no van moure un dit mentre diverses generacions de catalans passaven per l'escola i per la vida sense saber res del seu passat col·lectiu (res que no fos la batalla de Lepant i el repic del timbaler del Bruc). De la resta no en volen saber res, perquè el passat de Catalunya els molesta tant com el seu present. Però el passat és ben present a les ruïnes del Born, a la defensa tenaç de les constitucions catalanes, a la sagrada llei del pacte entre el rei i els seus súbdits, a la defensa "de la llibertat de la pàtria, i la de tot Espanya", que reivindicava Rafael Casanova. Catalunya és de tots, i el seu futur, si hi ha justícia, el decidirem entre tots. Però el que va ser aquest poble, i el que se li va intentar fer amb una contumàcia digna dels pitjors botxins, no es pot esborrar. Tenim dret a saber i a no haver de mirar el nostre passat amb ulls ignorants o indiferents. No ens incomoda res del que va passar fa tres-cents anys, ni tenim ganes d'enterrar-ne el record. I si no ho va aconseguir l'aparell franquista, tampoc no ho aconseguiran els seus epígons.

Font: ara.cat