Quan es munta un sopar, hi ha el que sempre hi va, el que mai s’apunta a res i el que sempre diu que no sap si hi anirà. El que no sap si hi anirà és el que opina que el lloc escollit és molt car, molt allunyat del centre; es queixa que allà no es pot aparcar i sempre troba que l’hora és massa d’hora o massa tard. Fins a última hora, els organitzadors del sopar procuren solucionar o aclarir els entrebancs que hi troba. Tot i que sempre està a la llista inicial d’assistents, mai se sap del cert si acabarà venint. I la meitat de les vegades, quan s’ha canviat de restaurant i s’ha citat a tothom a les deu de la nit enlloc de les nou, -aquell que mai tindríem clar que vindria- acaba dient que no ve. I ho fa després de posar una excusa o altra. Normalment n’escull alguna de contundent perquè no se’l pugui amonestar i fins i tot fer-te sentir malament: “tinc el nano amb febre”. Clar, res a dir.
L’espai polític dels comuns no va ser creat per resoldre la qüestió de la independència. Es van agrupar, fills de les protestes del 15M del 2011, per fer fora la dreta de tots els llocs que fos possible: ajuntaments, comunitats autònomes i govern de l’estat. Per fer-ho, calia absorbir Iniciativa i/o Esquerra Unida, liderar l’espectre i desbancar els socialistes d’aquesta alternativa al PP o a CiU. Punt. No hi ha més objectiu i estratègia que aquesta. No és que estiguessin a favor o en contra d’un referèndum d’àmbit català, és que els hi era absolutament aliè. Dit d’una altra manera: el procés català els hi ha esclatat enmig del seu propi procés i els seus líders han anat intentant gestionar-ho de la manera més airosa possible, entre altres coses perquè entre els seus votants hi ha persones que votarien sí, persones que votarien no i persones que no votarien. I segons les enquestes, en proporcions similars. Enemistar-se amb algun d’aquests terços suposa un fre a aquella aspiració inicial d’assaltar la plaça Sant Jaume banda mar, la plaça Sant Jaume banda muntanya i la Moncloa. I per això el contorsionisme: res més.
Per això, intentar fer decantar els comuns a favor d’un objectiu polític del qual no se n’han sentit partícips és estèril i a voltes frustrant. Igual d’estèril i frustrant que un espanyolista de pedra picada tindria en intentar-los fer portar al seu hort. I ara, vist amb la perspectiva de cinc Diades i un 9N descomunals, començo a arribar a la conclusió que l’error d’aquest esforç inútil no és culpa dels comuns sinó dels independentistes. No hi ha pitjor sensació que intentar convèncer el qui no vol ser convençut. Doncs ja està. Prou. Es tracta, simplement, de no comptar amb ells. I si per càlculs sociològics cal ubicar-los a l’eix del no al referèndum es fa i punt. Si algú ha de desmentir aquesta etiqueta, que la desmenteixin ells mateixos: a partir d’avui hauran de ser ells els que hauran de fer l’esforç de desmarcar-se del PP, del PSOE i de Ciutadans en el boicot a aquella jornada.
Davant de l’1 d’octubre només hi ha tres opcions: promoure’l, combatre’l o abstenir-se’n. Dir que t’abstens és molt lícit. Però després (com tant s’ha reclamat a l’independentisme) cal acreditar aquesta posició amb garanties. Garanties polítiques i jurídiques que realment és així, que la neutralitat és absoluta. Si tant s’ha preguntat a Puigdemont què farà per fer el referèndum, caldrà preguntar-li a Colau què farà per no mullar-se. Perquè ens entenguem: no facilitar locals per posar urnes és una manera de combatre el referèndum. O també enviar la Guàrdia Urbana a aixecar actes administratives. És més dòcil que activar el 155 o que inhabilitar el president de la Generalitat, però és boicot al capdavall. I si això passa, no haurà estat l’independentisme el que haurà posat els comuns al mateix sac de Rajoy: hauran estat ells mateixos.
I ja està. Que l’independentisme els deixi tranquils. És més: de tant assenyalar-los amb el dit, es pot córrer en el risc de fer un pressing antipàtic als votants d’aquest col·lectiu que, de bona fe, estan dubtant entre anar a votar o no anar-hi. Perquè una altra cosa: tractar els votants de Catalunya en Comú amb to paternalista genera anticossos: són perfectament conscients de què suposa pertànyer a aquesta Espanya que té un sistema territorial que priva a Catalunya de, precisament, poder aplicar la majoria de les seves pròpies propostes electorals. Una Catalunya independent hauria tancat ja el CIE (no és una manera de parlar: la majoria del Parlament va votar en aquest sentit però no té poder polític real per executar-ho. Igual amb la pobresa energètica, el fre als desnonaments o fins i tot les polítiques d’igualtat home-dona). I per resoldre aquesta situació (fre social a canvi d’unitat territorial) només hi ha dues opcions: esperar que les coses canviïn a Madrid o agafar la drecera de la independència. Ja valoraran ells què és més fàcil per viure en una república (o fins i tot arribar-la a governar), si esperar una transformació acordada i pactada de la monarquia espanyola o crear-ne una de catalana unilateralment.
Això sí, el que no pot fer l’independentisme és dipositar en Catalunya en Comú el ritme o fins i tot la consecució dels seus objectius. Insisteixo: Catalunya en Comú no va ser creada per resoldre la santíssima trinitat de la independència. Que no es dipositi en ella, doncs, l’esperança o la frustració de tan preuada meta. És més: que no s’hi compti amb ells ni tan sols per fer el referèndum i ja decidiran ells com resolen dubtes, contradiccions i ambigüitats. Ja en el seu temps Iniciativa per Catalunya es caracteritzava per defensar l’autodeterminació efectiva de tots els pobles del món a excepció de la de... Catalunya. No se’ls ha pogut seduir perquè no han volgut ser seduïts. Fi de la història, s’ha acabat el temps de la seducció. Això no vol dir que s’hagi d’entrar en el de la repulsió.Ja decidiran ells si a última hora se sumen a la revolució democràtica o opten per blanquejar l’status quo. La última paraula la tenen ells perquè l’independentisme l’únic que ha de fer és mantenir la porta oberta, però això sí, deixar d’anar a picar a la seva. I més tard ja serà la Història, la seva pròpia consciència o la dels seus votants (que sempre poden escollir ERC, la CUP o l’abstenció) que conclourà si estaven equivocats o encertats.
L’1 d’octubre hi ha muntat un sopar on els seus organitzadors donen la benvinguda a tothom que hi vulgui anar. No es tracta de tancar la porta a ningú. El plat a taula sempre hi serà. Ni tan sols cal criticar aquells que, a última hora, decideixen no anar-hi. Simplement es tracta de no esperar-los més i començar a sopar.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada