Cada dia parlo amb molta gent desconeguda. Al tren, al bar, al tramvia, al carrer, al taxi. Com que no tinc carnet, per anar a TV3 i a Catalunya Ràdio haig d’agafar diversos transports públics (la combinació des del meu poble és complicada) i tot sovint em veig obligada a dependre de la bondat dels estranys. L’altre dia, per exemple, com que hi havia vaga de taxis, vaig ser transportada en moto pel Senyor Pla del Super3. “Què, què, què?”, em pregunta tothom aquests dies. I jo també pregunto: “Què, què, què?” El cas és que al transport públic pots copsar de què es parla, de què es fa broma, què emociona o què avorreix. Vaja, que pots saber “allò que de veritat interessa a la gent” (que sol ser el mateix que t’interessa a tu).
I detecto, ja fa dies, la mateixa mena de broma. Algú demana un cafè però amb llet de soja. Llavors el cambrer somriu i fa: “ ¡Uy! ¡Esto es claramente inconstitucional!” Una mare t’explica que el seu fill adolescent ahir va tornar de matinada. I exclama: “Ja m’ho sabràs dir, quan et toqui passar-ho. Estic per aplicar-li l’article 155! Li faré entrar els tancs pel passadís!” És la mena de broma que demostra que tothom, unionistes i separates, ha acceptat, ha integrat, que Espanya és un estat autoritari. Que això és així.
Estic coneixent gent que dubta què votar. Estic coneixent gent que votarà que sí (la majoria dels que se m’acosten). I estic coneixent gent que votarà que no. Però no estic coneixent gent que faci aquest paper avinagrat d’aquests polítics d’esquerres, que juraven que eren revolucionaris i ara es comporten com aquest personal tòxic que surt als llibres d’autoajuda. La revolució era un monocultiu petitet com un hort. És a dir: estic coneixent molts unionistes que fan broma amb l’autoritarisme rònec d’Espanya, perquè fins i tot en això de l’unionisme aquí es dona el famós Fet Diferencial Català.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada