SI TENS A CASA algú que t’ha fet saber que vol marxar i no vols que marxi, hi ha dues estratègies possibles. Una, posar molts cadenats a la porta perquè no pugui marxar, encara que vulgui. Una altra, intentar-lo convèncer que dins hi estarà millor que fora. Són estratègies incompatibles: no es poden fer les dues a la vegada, perquè com més cadenats poses més ganes tindrà l’altre d’anar-se’n. Totes dues tenen riscos. Si optes per l’estratègia dels cadenats i et surt bé, és possible que l’altre s’acabi cansant i es quedi, tristament resignat. I si et surt malament, pot ser que se te’n vagi a la primera que pugui encara que sigui fent contorsions per la finestra. Si optes per l’estratègia de deixar la porta oberta i seduir perquè es quedi, si no ho fas prou bé potser acabarà marxant, però si ho fas bé es quedarà voluntàriament. Els riscos de l’estratègia del cadenat són, a llarg termini, més grans. El govern espanyol ha triat, per a Catalunya, l’estratègia de posar molts cadenats, i al mateix temps de fer la vida cada vegada més desagradable dins de la casa. Tots els qui li volen bé des de fora li diuen que s’equivoca. El sorprenent és que no li diguin el mateix els seus amics d’aquí, sinó que es dediquin a aplaudir els cadenats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada