Oriol Junqueras: «Canviem les tornes i avant a tota màquina!»

Les eleccions espanyoles del 20 de desembre han deixat un incert panorama polític a Espanya. Sense la benedicció del PSOE, ni que sigui amb una hipotètica abstenció, el PP no podrà formar govern per molt bé que s'hi posi Ciutadans. Si l'escenari d'ingovernabilitat és una hipòtesi plausible, la benedicció del Congrés a un hipotètic referèndum d'autodeterminació a Catalunya és senzillament un camí amb el pas barrat, barrat per una majoria del 72 per cent dels diputats electes, pel cap baix, una majoria granítica. I en això, no hi ha la més mínima fissura entre el PSOE, el PP i C's. Tal vegada arribin a un acord per fer govern a Madrid o acabi tot amb unes noves eleccions al maig, opció que sembla tenir més pes si és que el PSOE manté la seva negativa. Aquest, en tot cas, és un escenari a hores d'ara obert. Per contra, coincideixen tots ells (amb una contundència que fa feredat) que mai votaran al Congrés a favor que els catalans puguem decidir lliurement el nostre futur en un referèndum, mai. Ras i curt, si mai algun govern espanyol es compromet amb la democràcia a Catalunya ja ens ho farà saber. Mentre no sigui així, fem via. Aquest país no es mereix esperar indefinidament que es produeixi un miracle i fer-nos passar amb raons ensenyant-nos una pastanaga.

L'únic camí és la ferma voluntat dels catalans d'avançar. És un camí que no ens l'aplanaran, amb revolts i alguns clots. Però és l'únic camí que depèn de la majoria democràtica a Catalunya i l'únic que dibuixa, a la pràctica, Catalunya com un subjecte de drets. Les incerteses que planteja l'escenari català són immensament més esperançadores que les certeses que planteja l'escenari del Congrés. La incògnita que planteja el resultat del 20-D obre, paradoxalment, una finestra d'oportunitat perquè permet que la societat catalana pugui recuperar la iniciativa i el tremp. I aquesta iniciativa passa avui, necessàriament, per fer un govern que implementi, amb determinació i tota l'audàcia necessària, el mandat del 27-S. L'altre presumpte camí, Congrés dels Diputats, és una entabanada de proporcions còsmiques.

Imaginem ara, ni que sigui per un instant, que canvien les tornes. I que tot allò que ha estat un motiu de desencís general els darrers dos mesos, per les complexes negociacions per fer govern a Catalunya (rebut amb gaubança per tots aquells que no volen que Catalunya se'n surti) transmuta en la formació de govern a Catalunya i un pacte d'estabilitat parlamentària; un govern que té com a missió inequívoca ser lleial al mandat del poble de Catalunya. Si posem fil a l'agulla aquí –mentre a les corts espanyoles s'entretenen en la investidura del president espanyol– desbloquegem l'actual escenari i el cop d'efecte és innegable. Som imparables quan ens posem en marxa. De fet, l'única paràlisi neix de la nostra indecisió. Ningú ens ha aturat quan hem decidit avançar sabedors que ens hi juguem tant que ens ho juguem tot.

La gent d'aquest país, que ha protagonitzat les mobilitzacions més massives de tot Europa (un fet que encara no hem valorat prou), es mereix que els seus anhels es reflecteixin en un govern que assumeixi el mandat popular i que ens condueixi fins al referèndum previst en el full de ruta. I és en aquest tram del procés que seguim allargant una mà fraternal a tots aquells que s'hi vulguin sumar, per participar d'aquest nou país que volem construir entre tots, procés que –recordem-ho– ha tingut com a motor i protagonista l'activa participació i impuls de la societat catalana, no s'ha forjat en platós de televisió. I aquest sí que és un referèndum a l'horitzó, que té la majoria política necessària i que ofereix, aquest sí, que la gent pugui votar i decidir, sigui en el sentit que sigui.

La revolta democràtica és la que han viscut els carrers de Barcelona i de tot el país, una insubordinació cívica que té com a artífex i protagonista la ciutadania. Pretendre substituir o condicionar aquest protagonisme ciutadà a la voluntat del PSOE, el PP i C's, amb la complicitat de les estructures d'un estat hereves directes del franquisme, és avortar el canvi social. La tria és entre monarquia borbònica i república catalana, i en aquesta tria esperem que tots els que de debò aspiren a un canvi social, de baix a dalt, no tinguin ni el més mínim dubte. El contrari seria tan decebedor que qüestionaria la integritat i les veritables intencions dels que el pregonen.

És obvi, també, que ens en sortirem si som capaços de sumar des de la discrepància, de concentrar totes les nostres energies a fer que això surti bé, amb immensa generositat –exigible a tots, del primer a l'últim sense excepció– i acceptant de bon grat la pluralitat d'actors que participen d'aquest procés i que el fan tan transversal i tan de país. I alhora aquest procés també demana pulcritud i exigeix ser implacable amb tot allò que el llasta, com la corrupció. Però de la mateixa manera que no admetem que el procés tapi la corrupció, tampoc permetrem que un govern espanyol que instrumentalitza la corrupció (amb dos partits centrals que han protagonitzat centenars d'episodis de corrupció i que utilitzen a conveniència els ressorts de l'Estat contra els anhels de la ciutadania catalana) tapi el procés amb la corrupció.

Tenim la possibilitat de girar el mitjó, d'espolsar-nos el desconcert dels darrers tres mesos, de convertir l'actual atzucac en un renovat impuls i de copsar, sense dramatismes, que vivim en una societat complexa. No només a Catalunya ens toca conviure amb les dificultats de formar un govern. Ni de bon tros. La diferència, substancial però, és que no tenim un estat darrere, ans al contrari, i que les nostres febleses s'aguditzen en un escenari en què l'Estat espanyol tensa la seva legalitat i utilitza tota la seva força per perjudicar la societat catalana i fer claudicar els anhels d'esperança i de futur.

Cadascú al seu lloc i Catalunya i la república al cor de tots!

Font: elPuntAvui.cat