Joan Lladonet: «La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va ser un cop d’estat»

Mentre s’ha entrat en època electoral per a no canviar gaire el Govern actual de l’Estat, el meu interès continua centrat en el procés constituent d’un nou Estat català, procés que em sembla indeturable en el temps, encara que ningú no és capaç de predir els anys que es necessitaran. M’interessa saber per què no fa tants anys els independentistes no arribaven a un 10%, i ara, ja estan sobre el 50. Pens que el comportament dels governants del PP hi tenen molt a veure. Això que passa al Principat, podrà passar a altres territoris, si s’entossudeixen a negar la multinacionalitat i a no respectar les llengües i les cultures existents a l’Estat, que són tan dignes com la castellana.

El denominador comú que observ és que la majoria, per no dir la quasi totalitat d’intel·lectuals, periodistes, escriptors, professors i partits polítics espanyols han tancat files al voltant del pensament del PP i contra la voluntat del poble català. Per això, vaig quedar sorprès quan vaig poder llegir a la revista El Temps, núm. 1.641, una entrevista a Javier Pérez Royo, sevillà, i que té una edat semblant a la meva, que, a més, és catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, i on quedava clar que aquest andalús entenia i comprenia tot el que passava a Catalunya, i que ell ja ho havia previst el febrer de 2007, en un article a El País, que va titular “Golpe de estado”, en el qual es referia a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, i llavors avisava que allò suposava un cop d’estat que tendria conseqüències. Afirma que és el que ha passat a partir de llavors i el que està passant ara.
El catedràtic de dret constitucional explica que la sentència contra l’Estatut ha estat tan letal com la crisi econòmica, ja que aquella sentència suposa la creació d’una crisi territorial, aspecte que m’ha interessat molt aclarir. Diu que ens hem quedat sense constitució territorial, perquè la sentència va eliminar dues garanties que existien a la Constitució:

- Que la integració territorial d’una nacionalitat (nació) o regió és el resultat d’un pacte entre dos parlaments.

- Que aquest pacte és o ha de ser ratificat pels ciutadans (poble).

Per una part, la sentència va ignorar el pacte que existia entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, i per una altra, va menysprear l’última paraula del poble de Catalunya que l’havia ratificat en referèndum. Aquest fet va significar a la pràctica deixar sense Constitució a Catalunya. Com a mínim això ho poden entendre les persones que tenen coneixements suficients sobre dret constitucional. A mi m’ho ha ensenyat el catedràtic Javier Pérez Royo, i ho he entès. N’hi haurà que diran que sí, que tenen constitució, perquè aquesta existeix. Segur que sí, però el poble català que va votar i referendar l’Estatut, no la pot sentir com a seva. No sentir-la com a seva significa no existir. I aquesta, diu el professor, és la principal causa de tot el que ha succeït després.

Gràcies a un dels pocs intel·lectuals espanyols que comprèn la situació política que es viu al Principat, he pogut entendre una mica més el procés en què es troben immersos, aturat per problemes ideològics, que pot tornar a posar-se en marxa en qualsevol moment en què arribin a una entesa; és un procés de formació d’un nou estat, és un procés constituent d’un nou estat, perquè el PP va obligar el TC a deixar el poble català sense constitució. El catedràtic sevillà ens ensenya el camí per saber a qui no hem de votar.

Font: in.directe.cat