Toni Soler: «No ens agradem»

CATÀLEG. Artur Mas és un obstacle perquè ha retallat serveis públics, i ha fet els ulls grossos amb la corrupció al seu partit, i no representa el gir a l’esquerra de l’electorat català, etcètera. Artur Mas no agrada a la CUP i això -pel que sembla-és motiu suficient per no mantenir-lo en el càrrec. Perquè la política consisteix a fer les coses que a un li agraden, i no fer les que no li agraden. És així? Doncs tinc males notícies: és cert que a Catalunya hi ha milers de persones que odien l’antiga CiU; però hi ha també una pila de gent que detesta la CUP, que troba que la CUP és una agrupació de dogmàtics tardocomunistes, ancorats en la vella lluita de classes. I encara diré més: hi ha moltíssims catalans que detesten ERC perquè carrincloneja, perquè ens posen l’estelada fins a la sopa i perquè, quan tenen poder, no saben què fer-ne. Continuo? A l’Ada Colau molta gent la troba tan populista que la comparen amb l’Eva Perón. Al PSC alguns el consideren un niu d’alcaldes corruptes i escolanets del PSOE. I a Ciutadans li solen penjar la medalla de la fòbia anticatalana més genuïna. Etcètera.

TRANSICIÓ. Els partits no es cauen bé entre ells, la qual cosa, fins a cert punt, és lògica. També és lògic que cadascú pacti -o no pacti- amb qui li sembli millor. Com passa ara mateix a Madrid. Però Espanya no s’hi juga el seu futur estatus polític. Un cop assumit, per la majoria de la població, que Catalunya viu un moment de transició (de desenllaç encara obert) i entenent que els independentistes tenim entre mans un objectiu que està per damunt de les prioritats de cada partit, el més lògic és que els que hi coincideixen es posin d’acord, de forma excepcional i transitòria. El 1977 el PCE de Santiago Carrillo (i amb ell el PSUC) va pactar amb una UCD plena d’exfranquistes la reforma política i un pla d’emergència econòmica (els Pactes de la Moncloa). Per la seva banda, Adolfo Suárez, un home del Movimiento, va enfrontar-se amb la cúpula militar per legalitzar el PCE i restaurar la Generalitat republicana, abans que es redactés la Constitució i tot. Hi ha certs moments, senzillament, en què cal audàcia, cal entendre’s amb el mateix diable si fa falta. Cal alliberar-se de dogmes i prejudicis, cal assumir la possibilitat del risc i de l’error. Cal fer coses que no agraden del tot, amb aliats que potser no agraden gens.

PREMIS. Fa només tres mesos que Junts pel Sí va guanyar les eleccions de forma aclaparadora. Els negociadors han elaborat un document programàtic que va molt més enllà del que qualsevol antic votant de CDC trobaria raonable. La CUP -encara que els seus diputats ho diguin amb la boca petita- hi ha col·laborat activament. I aquest document té una data de caducitat ben clara. Si la CUP decideix que és millor convocar unes noves eleccions hi té tot el dret, però no pot seguir dient que “Mas és l’obstacle”. Sobretot perquè d’obstacles n’hi ha milers, i cadascú té el seu. En això consisteix una nació. No ens agradem, fins i tot sentim cert menyspreu mutu; però coincidim a demanar les eines del veritable govern, les que ens permetran confrontar projectes. Som púgils rivals que fan pinya perquè els donin els guants de boxa i el ring. Ho aconseguirem? Impossible de saber-ho. Per molt bé que ho fem, tocarà parlar. Però si no, tocarà escoltar i prou.

Font: ara.cat