La incapacitat dels 72 diputats independentistes per formar un govern per portar a la pràctica la resolució rupturista i social del 9 de novembre va acaparar tota l'atenció mediàtica. En canvi el moviment per la independència va guanyar les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre perquè l'Onze de Setembre més d'un milió de persones es van aplegar a la Meridiana, en el primer acte de campanya, per reivindicar els 10 problemes de Catalunya que no tenen solució a Espanya: innovació, cultura i educació, justícia social, ordre mundial, igualtat, diversitat, solidaritat, equilibri territorial, sostenibilitat, democràcia. Les formacions independentistes no van saber transmetre als ciutadans de Catalunya que no els partits espanyols no tenen solucions per oferir un horitzó d'esperança al 50% dels joves catalans que no tenen feina, ni es poden emancipar, ni poden realitzar un projecte vital. Tota la campanya va estar dedicada a explicar perquè el matí del 9 de novembre el Parlament de Catalunya havia aprovat el desafiament més important a l'Estat espanyol des de 1714. En canvi a la tarda el procés encallava abans de començar a rodar. El desacord va situar-nos en un marc mental demolidor: en comptes d'atalaiar vers el futur, obligava a recordar el superat i trist passat autonomista de CDC.
Si haguéssim pogut o sabut explicar-nos les eleccions espanyoles eren la millor avinentesa per demostrar que Espanya és incapaç d'oferir plans de futur creïbles. En tota la campanya els partits espanyols no van fer cap proposta articulada de futur. En tots els debats i en tots els formats es van limitar a repetir els retrets mutus, acusant-se els uns als altres de ser els culpables de la crisi, de les retallades, de la corrupció, de la incapacitat de resoldre el "problema catalán".
La manca de propostes creïbles dels partits estatals prové de la incapacitat de la classe dirigent espanyola de fer un diagnòstic correcte sobre la situació que patim des de 2008. Aquesta incapacitat afecta tant els líders polítics com els presidents de les empreses de l'IBEX, els alts càrrecs dels "Cuerpos del Estado" i els directors dels mitjans de comunicació espanyols. L'oligarquia de les portes giratòries continua sostenint que patim una crisi conjuntural resultat, per un costat, d'una crisi mundial i, per l'altre, d'uns desequilibris macroeconòmics espanyols. Segons aquesta tesi Espanya es troba en la fase baixa del cicle econòmic i retornarà a la normalitat quan es reprengui el creixement internacional i es completin les "reformes estructurals", és a dir les retallades dels serveis públics i la devaluació de les condicions laborals. Les classes dirigents espanyoles són incapaces d'explicar perquè la crisi, amb la taxa d'atur com a màxim exponent, és molt més greu que a la resta de països de l'eurozona, al mateix nivell que Grècia.
L'independentisme ha de difondre la tesi contrària entre els electors: la crisi econòmica i social de l'Estat espanyol és estructural a causa de l'entrada a l'euro i de la nova divisió mundial del treball derivada de la globalització. En el nou repartiment mundial del treball els països emergents han acaparat les indústries tradicionals com el tèxtil, el calçat, les joguines, etc, mentre que els països industrialitzats s'han especialitzat en les activitats d'alt contingut tecnològic. L'Estat espanyol es troba sense lloc en el nou concert internacional: les seves manufactures intensives en mà d'obra no poden competir amb les condicions laborals de Bangla Desh; alhora no ha estat capaç de generar empreses de tecnologia innovadora. L'arribada de centenars de milers de milions d'euros en crèdits fins a 2007 va amagar la inadaptació de l'Estat espanyol a la moneda única i la globalització. La bombolla especulativa va ser una situació excepcional i és impossible una recuperació que ens retorni al punt de partida anterior.
Davant aquest canvi radical d'abast planetari no hi ha cap força política, ni entitat empresarial, ni cap corrent d'opinió espanyola que comparteixi la visió de l'independentisme. Un exemple és el "Consejo Empresarial para la Competitividad" que reuneix els presidents de Telefònica, Repsol, Banc de Santader, CaixaBanc, Zara, Mercadona, Iberdrola, etc. En aquest nucli del poder econòmic espanyol no hi ha cap empresa tecnològica, com Bayer, Basf, Siemens, Alsthom, Astra-Zeneca, Airbus, Philips, etc. En canvi s'hi apleguen les empreses energètiques i les entitats financeres que proporcionen les tarifes elèctriques i els crèdits més cars del continent i que fan perdre competitivitat competitivitat. Fins al punt que una empresa com Solvay es planteja deslocalitzar la seva planta de Martorell pel preu de l'electricitat.
A la darrera campanya electoral no hem sabut explicar que la nova divisió mundial del treball ha aguditzat els antagonismes econòmics entre Catalunya i Espanya, que és el fonament més radical de la independència. Catalunya, malgrat la duresa de les deslocalitzacions i de la crisi, conserva una base productiva prou sòlida i les empreses que han sobreviscut han portat a terme una revolució silenciosa que ha multiplicat les exportacions catalanes, que avui superen el 25% del total espanyol. A la vegada el turisme internacional ha continuat afluint a casa nostra i ha convertit Barcelona en un destí turístic de primer nivell. Catalunya conserva la seva estructura de petites i mitjanes empreses, derivada del tradicional repartiment de la terra en petites i mitjanes masies. Aquestes realitats contrasten amb la feble industrialització i la baixa intensitat d'activitats productives a moltes regions de l'Estat espanyol. També contrasten amb la gran concentració del capitalisme espanyol en els oligopolis de l'IBEX 35 i del "Consejo Empresarial para la Competitividad", històricament relacionada amb el latifundisme espanyol.
No hem sabut contrarestar la retòrica buida de "En Comú Podem" que ignora aquests antagonismes estructurals i insta els nostres conciutadans a confiar en una nova esquerra que desconeix la realitat econòmica mundial. El triomf de Syriza a Grècia i la impossibilitat de portar a terme el seu programa per l'absència d'una base productiva i exportadora hauria d'obrir els ulls als nostres conciutadans que han tornat a posar l'esperança en una solució espanyola als problemes de Catalunya. "En Comú Podem" no s'adona que continuar formant part d'Espanya només ofereix una opció: la "recuperació de l'oligarquia espanyola". Aquesta represa ja l'hem patit el bienni 2014 i 2015, i ha significat un atur superior al 20%, que continuarà en aquests nivells fins l'any 2020 segons l'Organització Mundial del Treball; un atur juvenil que supera el 50%, de manera que no es poden formar noves famílies; una devaluació i precarització de les condicions salarials que es tradueix en unes menors cotitzacions socials i provoca el dèficit en les pensions.
En definitiva la diferència entre el moviment independentista i en "En Comú Podem" no és la possibilitat o no d'un referèndum, sinó si continuar formant part d'Espanya pot resoldre o no els gravíssims problemes de la societat catalana. El que realment diferencia l'independentisme de "En Comú Podem" és la impossibilitat estructural del Regne d'Espanya de convertir en realitat un model de societat comparable a la dels petits països del nord d'Europa, que malgrat els seus problemes han trobat el seu lloc en la nova divisió mundial del treball, conservant el seu Estat del Benestar, la millor justícia social i les polítiques mediambientals més respectuoses del planeta.
Font: Tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada