Pere Torres: «Les renúncies econòmiques de les terceres vies»

Les eleccions al Parlament de Catalunya van deixar les terceres vies en una posició molt marginal, tot i que els seus defensors intenten revifar-les en les espanyoles del 20 de desembre. Vista la història dels últims segles i, en especial, dels últims decennis, qualsevol aproximació racional al tema obliga a adoptar una actitud escèptica davant les propostes que volen trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. L'empírica els va en contra: no n'hi ha cap que hagi funcionat.

A banda d'aquest hàndicap bàsic, els detecto un problema addicional encara major: el seu contingut propositiu. En general, hi ha quatre punts de coincidència: algun tipus de reconeixement simbòlic de la personalitat diferenciada de Catalunya, algun mecanisme per a reduir el dèficit fiscal, alguna fórmula per a evitar interferències en l'àmbit lingüístic i cultural i algun sistema de delimitació nítida de les competències de cadascú.

Ni tan sols si aquests quatre punts fossin adoptats en els termes més favorables a Catalunya, cap encaix d'aquesta mena podria considerar-se prou satisfactori per al nostre país. Li mancaria un element essencial: la capacitat d'autogovern en un ventall ampli de matèries que incideixen en la nostra economia productiva.

Ja hem vist aquests últims temps les dificultats per a disposar d'unes infraestructures essencials com el corredor mediterrani; per a gestionar de manera competitiva els ports i els aeroports; per a establir un marc administratiu i fiscal favorable a autònoms i pimes; per a construir un sistema d'innovació amb les capacitats i els recursos necessaris a la dimensió industrial de Catalunya; per a ordenar el comerç de manera que hi hagi unes regles equitatives de competència; per a aplicar un model energètic que sigui més segur i sostenible i alhora més barat; per a dissenyar un entorn realment estimulador de l'emprenedoria; per deslliurar-nos de les traves que limiten les nostres potencialitats formatives, sobretot a nivell mitjà i superior; per a oferir uns serveis de control fronterer de mercaderies que no siguin una dificultat afegida a importadors i exportadors...

No són temes nous. Fa desenes d'anys que s'intenten reformar sense èxit i res no permet augurar canvis significatius en el futur: la concepció de l'economia a la capital espanyola difereix de la realitat econòmica catalana en 180 graus. Per això, qualsevol solució que deixi en mans de les institucions estatals els aspectes fonamentals de l'economia productiva és un mal negoci per a Catalunya. La sistemàtica ignorància d'aquest element en les propostes de terceres vies que circulen és una deficiència tan flagrant que les invalida.

Mirant d'entendre-ho, només hi trobo tres possibles explicacions. La primera és que no li atorguin al tema la importància que té, la qual cosa indicaria un profund desconeixement per part seva dels problemes reals de Catalunya. Una segona possibilitat seria que ja els estigui bé que l'economia catalana estigui supeditada als interessos de les grans oligarquies espanyoles, que són les que influeixen en la definició de la política econòmica en funció d'allò que més els convé. La tercera opció és que comprenguin aquesta necessitat però que es resignin a aparcar-la perquè saben que l'Estat mai no deixarà que Catalunya desenvolupi el seu propi marc econòmic i, en conseqüència, prioritzin la unitat d'Espanya a la prosperitat econòmica dels catalans.

Cap d'elles no és prou convincent. Per això, les renúncies econòmiques de les terceres vies són un acte de subordinació a interessos aliens al país, un acte que esdevé incompatible de facto amb la defensa de l'empresa catalana i del benestar col·lectiu.

Font: Mon.cat