L'embolic postelectoral espanyol té l'avantatge que pot permetre a Catalunya, si les converses entre Junts pel Sí i la CUP (i la imprevisible assemblea dels darrers) acaben fructificant, recuperar el temps perdut durant aquests tres mesos en què la majoria independentista ha viscut entre parèntesis. El mateix avantatge, això no obstant, genera un cert inconvenient en forma dels cants de sirena que comencen a arribar de Madrid i també des de Catalunya mateix respecte a una inversemblant possibilitat de fer un referèndum d'independència. L'esquer del referèndum ha convençut molts catalans que han cregut, legítimament, que un partit com Podem pot convertir en realitat una promesa electoral que, especialment ara que hi ha els resultats de les eleccions sobre la taula, no només no té cap base aritmètica per poder pensar que té possibilitats, sinó que és radicalment impossible.
Per celebrar un referèndum a Catalunya acordat amb l'Estat espanyol –la qual cosa és, això sí, constitucionalment possible–, caldria, en primer lloc, que Iglesias resistís tota la pressió negociadora per formar una majoria parlamentària sense cedir en aquest punt.
En segon lloc, caldria convèncer el PSOE de canviar una posició estratègica que ataca directament els fonaments del jacobinisme que ha deixat clar el socialisme espanyol en els últims anys. I per acabar, si aquesta carambola d'interessos confluents fos possible, queda una majoria del PP al Senat que podria bloquejar-ho tot. La realitat espanyola és prou tossuda perquè no n'hi hagi prou amb bones intencions per atraure un sobiranisme que té com a objectiu fer valer el mandat democràtic del 27-S.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada