Ferran Sáez Mateu: «El que no canviarà després del 20-D»

Suposo que a aquestes altures de la setmana les anàlisis electorals ja els surten per les orelles. ¿Els 40 diputats de C’s aniran a parar al PP? ¿Els 69 de Pablo Iglesias permetran articular una coalició d’esquerres amb el PSOE i altres? ¿Rodaran caps a causa dels resultats? ¿Tot això representa la fi del bipartidisme, o només una ensopegada provocada per circumstàncies excepcionals, com ara la crisi econòmica? Les preguntes serien infinites, i gairebé totes les respostes apunten a canvis d’envergadura, que van més enllà —molt més enllà— de l’aritmètica parlamentària. Com que de tot això ja se n’ha parlat molt des de diumenge, en aquest article em referiré a aquelles coses que no canviaran passi el que passi, si més no a curt o a mitjà termini. Vull dir que tant si el PP pacta amb aquest o aquell altre, com si Pedro Sánchez deixa la política i es fa monjo, o Pablo Iglesias es talla la cueta, aquestes coses seguiran exactament igual. Hi ha, si més no, tres problemes que no podrà canviar el resultat del 20-D, ni de qualsevol altra elecció. Es tracta de qüestions estructurals d’Espanya que requeririen un consens social molt especial i una entesa política de primer ordre.

El primer i més important dels problemes estructurals d’Espanya és de caràcter territorial, i no es pot restringir a la pulsió independentista catalana. La qüestió és molt més profunda i, a aquestes altures, ja gairebé impossible de corregir. Al segle XVIII, i amb la intenció de reproduir el model francès, la monarquia borbònica va apostar per una estructura radial on el centre purament geogràfic, Madrid, creava l’artifici d’un centre econòmic i cultural. Era una quimera, però encara dura: Madrid estava i està lluny de qualsevol via natural europea. Agustí Calvet, Gaziel, s’hi va referir amb una comparació que no pretenia ser cruel o despectiva —Madrid li agradava, i a Pla també— sinó reflectir aquesta evidència geogràfica. Comparava Madrid amb el Tibet, un altiplà remot, lluny de tot arreu. Es tracta d’un cas insòlit dins de la península Ibèrica. Lisboa, per exemple, sempre ha estat connectada amb Londres a través de l’Atlàntic. El despropòsit radial va continuar al segle XIX. Al segle XX va arribar a extrems irracionals durant el franquisme. L’estat de les autonomies, per descomptat, no va corregir el problema. Fa només uns dies es va inaugurar un tram d’AVE entre Zamora i Madrid. Hi van anar 30 viatgers. La broma va costar 750 milions d’euros. Suposo que no calen més il·lustracions addicionals. Aquesta inèrcia manicomial no la corregirà cap pacte parlamentari ni res per l’estil; és impossible.

El segon problema estructural d’Espanya està relacionat amb la mandra i una por atàvica als canvis. L’assumpte a què farem referència ara es va anar postergant any rere any, dècada rere dècada, segle rere segle. Es diu reforma agrària i afecta ben bé al 35 o al 40 per cent del territori espanyol: Andalusia, Extremadura, bona part de Castella-la Manxa, així com altres territoris. Qui cregui que es tracta d’una qüestió puntual s’equivoca: les grans onades migratòries de sud a nord que va viure Espanya entre finals de la dècada del XIX i els anys 70, per exemple, són el resultat directe —no col·lateral— d’aquest problema. L’any 1979, la UCD va fer la llei més agosarada i progressista de la història de la democràcia espanyola, i no exagero. Es deia ley de fincas manifiestamente mejorables i, en cas d’haver estat aplicada, hauria transformat el sud d’Espanya en alguna cosa semblant a Europa. Però no va ser així. Resultats? Recordem un cas a títol d’exemple: a Extremadura, el 27% dels llocs de treball corresponen a places de funcionari, especialment municipals, sovint de dubtosa justificació.

Seguim parlant de treball —o de manca de treball—, i que consti que aquesta tesi la manllevo del també col·laborador d’aquesta secció Miquel Puig. ¿Com pot ser que Espanya, fins i tot en moments de gran bonança econòmica, tingui un atur crònic preocupant? Per respondre-ho, faig una altra pregunta: ¿com pot ser que Espanya sigui sovint receptora neta d’immigrants i també generadora neta d’emigrants (en el mateix període!). Resposta: perquè en un país que viu del turisme cal gent que faci llits i serveixi esmorzars, però nosaltres volem que els nostres fills siguin enginyers, metges o periodistes. Heus aquí l’origen de l’atur crònic: un treball estacional poc especialitzat que és, a la vegada, la solució i el problema de l’economia espanyola. Facin el que facin Rajoy, Iglesias o Sánchez tot això no canviarà en absolut, perquè no depèn de cap joc d’escons.

Font: ara.cat