Quan d'aquí a unes quantes dècades s'escrigui la història política de Catalunya d'aquests anys tan intensos que vivim, entendrem molt millor allò que ara se'ns presenta com a incomprensible i veurem com a irrellevant moltes coses que ara semblen importants. Amb això no vull pas dir que tot s'estigui fent de forma immillorable ni que tots obstacles que hem de saltar siguin fruit d'algun fenomen inevitable, però el pas del temps ens ajudarà a donar a cada cosa la importància que té.
El 2015 ens ha servit per prendre consciència de la complexitat d'un procés tan ambiciós com el de fer néixer un nou Estat independent al mateix temps que tenim un Estat poderós, com l'espanyol, que farà tot el que calgui per impedir-ho, fins i tot perjudicant-se a ell mateix si fa falta.
El procés cap a la independència és a la política el que per l'alpinisme és pujar l'Everest. Fer la primera part del camí és una tasca fàcil i poc compromesa; molta gent es veu capaç de pujar tres mil metres i les inclemències del temps acostumen a ser suportables. Quan ens acostem a la meitat del trajecte, alguns comencen a notar la falta d'oxigen, els molesta el fred i troben que a cada jornada s'avancen menys metres. I a mesura que ens acostem al camp base previ a l'ascens final sorgeixen dubtes, les forces estan més mermades i el vent o la neu poden obligar a redefinir l'estratègia per afrontar amb èxit l'intent per fer el cim.
La complexitat no ens ha de fer desdir de l'objectiu, que sabem que és possible mentre la majoria de ciutadans ho vulgui. Renunciar-hi és resignar-se a ser una comunitat autònoma en un Estat que viu la diversitat lingüística i cultural com una anomalia i que troba normal que una part dels ciutadans fem, de forma sistemàtica i infinita, un esforç fiscal que no es correspon amb allò que rebem a canvi.
L'independentisme hauria de fer seu un concepte cada vegada més present en el món de l'educació com és el de la resiliencia, que és la capacitat de fer front a les adversitats i superar-les aconseguint, alhora, una transformació i un aprenentatge en positiu.
Que l'objectiu no sigui fàcil o que es cometin errades que no ens ajuden a avançar no és un motiu per rendir-se ni per desanimar-se ni per renunciar a res. Els que creiem des de fa dècades en un Estat independent com l'eina més útil per la justícia social dels catalans i les catalanes i no hi hem renunciat per sentir-nos en minoria, molt sovint incompresa, menystinguda, tractada amb paternalisme o vista com una peculiaritat folklòrica, ara vivim il·lusionats veient com la independència ocupa l'espai central de la política.
Els problemes de debò sorgeixen quan el procés va seriosament. Mentre és inofensiu, res no és un problema. Per això, si mai no hem tingut la independència tan aprop com ara, voleu dir que ens podem desanimar i tirar la tovallola, conformant-nos a ser una autonomia del regne d'Espanya? De les adversitats i dels errors n'hem d'aprende tot allò que podem fer millor i ens han d'ajudar a saber amb qui podem confiar més per fer possible l'objectiu. Si hem arribat a tocar dels vuit mil metres, ara renunciarem a intentar fer el cim perquè hi hagi un temporal de neu i vent? Jo no. I tu?
Bon 2016!
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada