Marta Rojals: «Som una humiliació»

«A l'estat espanyol l'atribut de 'nacional' només empara els qui poden presentar uns paperots legalment vigents que certifiquin que la seua és una nació»

M’assabento per aquest article del periodista Enric Borràs que les piulades catalanòfobes que van denunciant els advocats de Drets.cat acaben arxivades per això i allò (resumeixo, ja el llegireu). I que ‘això’ i ‘allò’ només són excuses, segons que explica el president de l’associació, perquè des de la fiscalia ja els han dit i repetit que, ‘com que els catalans no existim com a col·lectiu nacional, la catalanofòbia no està tipificada al codi penal’.

‘Aaah, amigooo!’, que deia aquell. Els catalans no existim com a ‘col·lectiu nacional’. Som una altra cosa, no sé què, una massa de carn susceptible de ser menystinguda, humiliada, deshumanitzada com a conjunt, però ep: nacional, no. I si no, ‘¿qué pone en tu Estatú?’ I a l’Estatut diu, cap allà al cul del preàmbul: ‘El Parlament de Catalunya (…) ha definit [Catalunya com a nació]1 d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola (…) reconeix [la realitat nacional de Catalunya]2 com a nacionalitat’, essent la nota 1 i la nota 2, referides a la cosa entre claudàtors, el correctiu idèntic: ‘Aquesta referència (…) no té eficàcia jurídica interpretativa.’ Jo no en sé res, de lleis, però això de no tenir ‘eficàcia jurídica’ sona a una manera acadèmica de dir paper mullat.

Total, que a l’estat espanyol l’atribut de ‘nacional’ només empara els qui poden presentar uns paperots legalment vigents que certifiquin que la seua és una nació. Per això, a la batalla de l’estatut, l’última que ha perdut el poble català, el botí més preuat per als vencedors va ser poder capturar i engabiar legalment [Catalunya com a nació] i [la realitat nacional de Catalunya] dins d’aquests claudàtors fatals. I amb l’ànima legalment empresonada –què és un hom, sense ànima–, la davallada de la nació catalana cap al pou de la inexistència, si no hi posem remei, només és qüestió de temps. Vegem-ne tres fases d’alerta ben recents:

Alerta groga: Podem, el partit d’obediència espanyola més sensible a la ‘qüestió catalana’, quan ha de passar del poder de les paraules a les paraules del poder, renuncia al referèndum promès i el canvia per un mirallet anomenat Ministerio de la Plurinacionalidad. ‘Pluri-‘, ‘capisci’? Ja coneixem la història: Catalunya reclama tal cosa, per exemple, l’oficialitat de la selecció nacional catalana de futbol, i què n’obté? Doncs no pas l’oficialitat reclamada, sinó que totes les ‘comunidades y regiones’ acabin muntant les respectives seleccions ‘nacionals’, de mala gana, perquè no ho volien, és que ni hi pensaven, i ara fot-te a buscar jugadors, i fot-te a fotocopiar l’himne, i fot-te a jugar, i és que com són els catalans, sempre tocant els collons. Doncs això: saps que entres en alerta groga quan torna a passar que reclames una cosa i te’n munten cinquanta-una que ni tu ni ningú no ha demanat. En aquest cas, un puto fòrum de les cultures.

Alerta taronja: un periodista de RAC1 demana a la cap d’estudis i programes del PSOE, Meritxell Batet, si ‘Catalunya és una nació?’, a la qual cosa ella respon: ‘Seiem i parlem-ne.’ L’alerta taronja salta quan un partit que fa quaranta anys reconeixia no només Catalunya com a nació, sinó el seu dret d’autodeterminació, ha acabat negant aquest dret, renunciant al ‘dret de decidir’ i considerant la ‘nació catalana’ una qüestió negociable. Parlem-ne, diuen els pares comprensius als fills que demanen de sortir fins a les dotze.

Alerta vermella: l’inefable Xavier García Albiol diu a Catalunya Ràdio que ‘la majoria de catalans pensem que Catalunya no és una nació’. L’alerta vermella s’activa quan el partit més votat a l’estat espanyol, el mateix partit que xerrava en català al parlament fins a l’arribada de Ciutadans, fulmina la nació catalana rebaixant-la a una mera qüestió de creences particulars. La majoria de catalans pensen que no hi ha vida més enllà de la mort. La majoria de catalans pensen que Catalunya no és un tomàquet.

Així es desmunta una nació, davant dels nostres ulls. Es comença desposseint-te legalment de la paraula, es continua afirmant que no diu enlloc que siguis un ‘col·lectiu nacional’, i s’acaba posant la teua existència en mans de l’opinió general. ‘Catalunya és una nació? Vota i guanya una magnífica Termomix.’ M’ensumo que per aquí aniria la pregunta d’un referèndum ‘pactat’, si depèn de qui mai no l’ha volgut fer.

Font: VilaWeb.cat