Toni Soler: «Un ‘remake’ massa previsible»

TRAMA. En les últimes setmanes, hem sentit a dir que les giragonses de la vida política catalana semblen obra d’un guionista especialment creatiu. I potser sí, que els girs argumentals i els desenllaços sorpresa han fet que la realitat catalana es disfressi de vodevil o de sainet. Però si tot el que ens ha passat es pogués atribuir al talent d’un únic creador, un guionista de cinema, li hauríem de retreure certa falta d’originalitat en la trama principal del film. Quina és, la trama principal? Més o menys aquesta: Catalunya és un país amb identitat nacional, històricament insatisfet amb la seva pertinença a Espanya, però sense prou força ni energia per bastir un projecte propi. Això ha generat en els últims dos segles un cicle continu d’estira-i-arronsa, amb períodes de revolta a Catalunya, intents de reforma a Espanya i refluxos repressius que ens situen, una vegada i una altra, a la casella de sortida, l’empat etern. The end.

REFERÈNDUM. La vigorosa irrupció de l’independentisme polític -una novetat en termes històrics- semblava que podia canviar l’argument. Puigdemont i Junqueras governen a la Generalitat, però, mentrestant, els greus errors i les limitacions del sobiranisme han donat ales a l’esquerra renovadora d’Ada Colau i Podem, que va guanyar les eleccions del 20-D després d’aconseguir que Pablo Iglesias es comprometés a defensar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Sens dubte és un èxit rellevant. Però només ha passat un mes, el grup d’En Comú Podem ha renunciat a tenir grup propi (a diferència dels diputats valencians de Compromís), i els seus dirigents contemplen amb resignació com la promesa del referèndum s’esvaeix en l’aposta de Pablo Iglesias per un govern de coalició amb el PSOE. Deixant de banda el fet que, en parlar de la consulta, importa el què i no el com, perquè de referèndums n’hi ha de moltes menes; tot depèn de què es pregunti (i si hi ha més de dues respostes possibles, com suggereix Ada Colau).

PRECEDENTS. Han aparegut veus catalanes molt i molt d’esquerres defensant que, davant la possibilitat d’un canvi de govern a Espanya que enviï Rajoy a la paperera de la història, per dir-ho en llenguatge cupaire, el referèndum català no pot ser un entrebanc, perquè hi ha coses més urgents. I en sentir-ho, un no pot deixar de pensar que el nostre guionista, el que escriu la nostra pel·li, ha tornat a repetir el vell argument: les esquerres espanyoles sedueixen els votants catalans amb promeses, capten els seus vots, obtenen una posició de força, s’obliden del que han promès apel·lant a un bé superior (la derrota de les dretes espanyoles) i, si a Catalunya algú intenta reclamar, se l’acusa d’insolidari. Va passar exactament igual el 1873, quan Lostau va proclamar l’Estat Català, i Pi i Margall el va convèncer que no posés en perill la Primera República. I el 1931, quan a Macià li van dir que l’acte de sobirania del 14 d’abril donaria ales als monàrquics. I el 2004, quan el PSOE de Zapatero va arrasar a Catalunya després d’haver fet la promesa -finalment incomplerta- de donar suport a la reforma de l’Estatut que aprovés el Parlament. Ara som al 2016, i un cop més la reivindicació catalana és utilitzada per interessos aliens. Deu ser la nova política, però el guió és el de sempre. Vivim en una pel·lícula dolenta, previsible; un remake de mala qualitat.

Font: ara.cat