Als amics espanyols

Sóc dels que aquest estiu he tingut l'ocasió -diria que la sort- de fer uns tombs per les Espanyes i especialment per Andalusia. Un plaer, com sempre. A partir d'aquí, tinc algunes impressions de primera mà, molt subjectives, de com s'hi viu el procés català. En primer lloc, diria que s'hi viu força, tendint a molt. El tema és viu i se'n parla, amb passió. I quan en parles amb amics, a qui suposaries una actitud comprensiva, t'adones que es viu amb tensió i una certa agror, però també amb una enorme desinformació i perplexitat. Es viu malament i amb una incomprensió profunda. Ja sé que la idea de fer pedagogia per les Espanyes està avui del tot desacreditada, però no em sembla gens inútil pensar una estona en aquests amics espanyols i veure com hi podem parlar.

La primera constatació és que, a Espanya, la gestió informativa, argumental i emotiva del procés català és gairebé un monopoli de la dreta, sovint amb un llenguatge i un argumentari predemocràtics. Els amics que deia van a remolc, sense un discurs propi, en el terreny de joc que els han dibuixat els altres. El resum seria dir que és una bestiesa inacceptable i que no se'n pot ni parlar. Això és un desastre per a tots. Per a nosaltres, catalans, perquè fa el procés més tens i més agre, amb la impossibilitat de pactar maneres civilitzades de portar-ho. Però també per a ells: dóna l'hegemonia a una dreta molt extrema en una qüestió que és al centre -tant com la crisi- de l'agenda espanyola.

Amb aquests amics espanyols hi ha un pont clar que hauríem de poder construir: el de la radicalitat democràtica. És comprensible que la independència de Catalunya no els agradi. I que s'hi oposin democràticament tant com puguin. El que no és comprensible és que neguin el problema: hi ha un nombre molt alt de catalans, no sabem si la majoria, que voldrien separar-se d'Espanya. Podem fer veure que això no existeix. Podem negar l'existència del problema. Podem declarar-los il·legals. Però això no és cap solució. La democràcia no està pensada per gestionar el consens, sinó la discrepància. Hi ha un problema. Doncs fem servir la democràcia per resoldre'l. En això ens hauríem de poder posar d'acord, amb els amics. Perquè si no accepten això, si no s'apunten a una manera de gestionar-ho diferent, l'onada se'ls endurà, també a ells.

Aquests amics espanyols tendeixen a parlar de federalisme, d'una Espanya diferent de l'actual en què Catalunya es podria sentir còmoda. Perfecte. Quan la teva parella diu que vol el divorci, tens diverses possibilitats. Una, dir que el matrimoni és indissoluble per malament que s'hi estigui. Una altra, dir-li que si se'n va li faràs la vida impossible. Una altra, mirar si abans de prendre la decisió se'n pot parlar una última vegada i veure si es troba una manera millor de conviure. Per tant, que els amics estiguin per la tercera via és un gran què. Però llavors els que han de fer l'oferta són ells. És Espanya la que ha de dir què ofereix a Catalunya per quedar-s'hi, en què estaria disposada a canviar per mantenir el matrimoni. El referèndum sobre el federalisme de veritat, sobre l'Espanya plural, és a Espanya on l'haurien de guanyar, no a Catalunya. Abans de preguntar si Catalunya acceptaria l'oferta, caldria que es posessin d'acord en quina oferta fan. I de moment d'oferta no n'hi ha cap, al contrari. A més, arribaria tard: el procés de l'Estatut va marcar el límit del que Espanya volia acceptar. I el cop de porta del Constitucional dispara l'independentisme.

Una última consideració, de les converses amb els amics espanyols, i aquesta va per a nosaltres. A Espanya, l'independentisme català es veu com un rebuig i un menyspreu a la identitat espanyola. I ells estan orgullosos de la seva identitat, i hi tenen dret. Els hem de convèncer que no ho és, i no ho ha de ser. L'independentisme no pot ser ni semblar hispanofòbia. Jo no sóc americà, però tinc un gran respecte per la identitat americana. Més encara per l'espanyola, perquè hi tenim llaços de sang. Als amics els hem de dir que el procés no va contra ells, contra el que són, contra la seva identitat. Sobre aquests dos fonaments, la radicalitat democràtica i la negació de qualsevol hispanofòbia, s'haurien de poder bastir ponts amb els amics espanyols. Pel nostre bé i pel seu.

Font: Ara.cat