Les tensions sobre Gibraltar entre Espanya i la Gran Bretanya han fet aflorar cert sentiment de solidaritat britànica des d’alguns sectors de Catalunya en un moment complicat pel nostre país. La commemoració del Tricentenari del final de la guerra de successió escalfa motors i, com sempre, la història ens dóna molta perspectiva encara que, com deia aquell, sempre estiguem condemnats a repetir-la.
L’Espanya de l’absolutisme sorgit del triomf de Felip V en la guerra de successió, dibuixa l’arquitectura d’un Estat centralista i centralitzador que, a través dels Decrets de Nova Planta, acaba amb les lleis, els òrgans legislatius i els furs dels territoris de la Corona d’Aragó.
Les constitucions liberals del segle XIX trauran la “sobirania” de mans del Rei i la retornaran a la voluntat popular a través de les Corts, però ja mai més el concepte “sobirania” podrà associar-se a un territori concret i passarà a residir en el “poble espanyol” tal i com també recull del títol preliminar de la Constitució Espanyola de 1978.
El penyal de Gibraltar, territori annexionat per la Gran Bretanya com a conseqüència del Tractat de Pau d’Utrecht és, de fet, el principi de la fi del tràgic destí de la Barcelona del 1714. Quan la Gran Bretanya incorpora a la seva sobirania Gibraltar, Menorca i altres territoris cedits pel Rei de França Lluís XIV, és quan comença a desentendre’s del “cas català”.
El que fins llavors era una guerra dinàstica d’abast continental, passa a ser una guerra entre Felip V i els catalans abandonats a la seva sort tal i com dramàtica i magistralment narra Albert Sánchez Piñol al seu “Victus 1714” que aquests dies suposo haurà acabat de llegir Mariano Rajoy.
“The Case of the Catalans Considered", datat a mitjans de 1714, reflecteix el debat generat a la Gran Bretanya sobre el cas català i, entre d’altres coses, s’afirma, amb remordiment i sobre el tràgic destí que s’intuïa pels catalans: “Els seus avantpassats els van llegar els privilegis que gaudeixen de fa segles. Ara han de renunciar a ells sense honor i han de deixar, rere seu, una raça d’esclaus? No. S’estimen més morir tots, o la mort o la llibertat, aquesta és la seva decidida elecció. Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? El mot catalans no serà sinònim de la nostra deshonra?”
De res van servir aquesta i altres reflexions. El Rei Jordi I de Hannover, successor de la Reina Anna, i el seu govern, malgrat algunes tímides gestions, van arribar a la conclusió que els beneficis obtinguts en el Tractat d’Utrecht eren molt superiors a continuar immersos en una guerra cruel de la qual s’endevinava el final.
Paradoxes de la vida, el penyal que va desencadenar el principi de la fi d’aquella guerra terrible genera ara mostres de comprensió des de Catalunya com si, tres-cents anys després, el destí donés als britànics una altra oportunitat per a netejar-se la mala consciència.
Però no ens enganyem. Tres-cents anys són molts i la Gran Bretanya, com ja va fer llavors, sempre ha seguit fil per randa la màxima del Premier Lord Palmerston que, en política exterior no hi ha aliats sinó interessos.
El primer ministre britànic, David Cameron, que està conduint el referèndum d’Escòcia amb finor i intel·ligència política, és probable que, en el cas català, no vagi massa més enllà d’una apel·lació genèrica al diàleg. També en aplicació d’una altra màxima del seu contemporani Winston Churchill que deia que la política és més perillosa que la guerra perquè en la guerra, només es mor un cop.
Font: elSingularDigital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada