A França li convé un estat català

França és el país decisiu de cara al dia D. La caverna espanyola, amb el consell de ministres al capdavant, dóna per descomptada la fraternitat entre jacobins i té fe que vetarà el reconeixement internacional de Catalunya, però la influència del monolingüe Rajoy a l'Elisi és nul·la.

S'ha repetit molt la sentència de Winston Churchill que els estats no tenen amics, sinó interessos. L'hàbit de perdre fa que Catalunya s'apliqui l'axioma en contra, però ara li va clarament a favor. França és monolítica, és cert, però també és democràtica, i seria la primera vegada que negués el reconeixement d'un nou país en els fòrums internacionals. Si ho fes, sorgiria una forta contestació interior contra la qual Hollande no té arguments. No sembla que la rància Espanya del PP hi desperti gaires simpaties. Un diputat nacional acaba de proclamar que Catalunya i Flandes són dues velles nacions d'Europa i que el vent de la història les duu a constituir un estat.

El Principat és el primer client de França a la península Ibèrica, amb més d'un terç del total de les exportacions, i, excepte Madrid, la resta del territori li interessa poc perquè és dispers i llunyà. Michel Noir, ministre de Comerç Exterior d'un dels governs Chirac, va viatjar a Barcelona quan va prendre possessió del càrrec, conscient que és on graviten els interessos francesos. Madrid va posar el crit al cel i només aleshores hi va anar. Catalunya és, doncs, un soci de primer ordre per a França, igual que per a Alemanya, que serien els països més beneficiats amb una economia seriosa al sud d'Europa.

L'opinió que circula pels passadissos de l'Assemblea Nacional és que a Espanya hi governa un partit equivalent al Front Nacional, que presenta sistemàticament comptes apanyats a Europa i que és un niu de corrupció. De no fiar. L'últim que vol París és un incendi a la frontera sud com el que pot provocar Madrid.

França se sent concernida directament pel procés sobiranista actual perquè hi ha catalans en el seu territori, perquè comparteix frontera amb el Principat i perquè hi té interessos molt diversos. No es descarta que no hi posi condicions. Alemanya mana a la Unió Europea en el terreny econòmic, però en el polític és París qui lidera les decisions. Els dos grans aporten, respectivament, el 38% i el 25% del pressupost comunitari. L'Elisi se sent, per tant, afectat pel deute espanyol, perquè li tocarà de pagar si, com és previsible, Madrid no pot fer front als venciments. El temps de les vaques grasses s'ha acabat, fins al punt que el govern d'Hollande vol reduir el seu dèficit en 5.000 milions d'euros, i cada cèntim compta. Per això li interessa un procés pactat, més que no un d'unilateral forçat per les obsessions de Madrid, a fi que Catalunya assumeixi la part proporcional de deute.

París podria mostrar-se en contra de la independència del Principat per temença d'un possible contagi en els seus ciutadans, però en aquest punt està tranquil·la perquè la Catalunya Nord fa dècades que està assimilada. Els vots a partits catalanistes no hi superen l'1,5% i les reivindicacions no passen d'identitàries. L'únic territori metropolità que li pot generar una certa preocupació és Còrsega, però tampoc a l'illa els percentatges de vot no amoïnen. Per contra, França ha celebrat referèndums d'autodeterminació en territoris d'ultramar, per bé que sempre ha estat prou sibil·lina per imposar els seus criteris. També va reconèixer Kossove des del primer moment, malgrat que havia estat aliada principal de Sèrbia.

Els mitjans de la caverna van mostrar com una derrota de Mas que el ministre de Defensa i president de la Conferència de les Regions Marítimes Perifèriques d'Europa, Jean-Yves Le Drian, anul·lés la reunió programada quan va visitar París. Algú pot pensar que un ministre francès no sabia el que es feia quan la va concertar? Una altra cosa és que després se'n desdigués per les pressions de Madrid, però el gest ja s'havia produït. Ara encara no hi ha procés, en el moment en què es fixi la data de la consulta el litigi entrarà en l'agenda internacional i es començaran a posar les cartes reals sobre la taula.

Si Catalunya s'independitza, no serà Eslovènia o Lituània, sinó Bèlgica, Holanda o Noruega, i a França li interessa molt un veí dinàmic. El port de Barcelona esdevindrà, lliure del boicot oficial que ha patit fins ara, el punt d'entrada al cor d'Europa de les mercaderies procedents de l'Orient, en espacial de la Xina, que després travessaran França. Els de Gènova i Marsella no poden fer aquesta funció perquè estan ja totalment construïts i saturats. El centre logístic de Vilamalla (Alt Empordà) capitalitza la distribució regional, i en això va desbancar Sant Carles (Rosselló). L'augment de volum permetria no només revitalitzar Sant Carles, sinó que caldria ampliar-lo. Ara el gruix de les mercaderies fan la volta per desembarcar en ports flamencs i holandesos, i bona part de la transformació dels productes s'efectua en factories pròximes, i França perd aquest flux. També, el Prat destrona Barajas com a primer aeroport espanyol, tot i que hi competeix amb una mà lligada a l'esquena.

Els polítics del migdia francès, ara ja associats al Principat i les Illes en l'Euroregió Mediterrània, es mostren entusiasmats amb la perspectiva d'una Catalunya independent. Un estat pròsper amb capital a Barcelona dinamitzaria tota la zona de Tolosa a Marsella, una de les més estancades de França. El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, i el president de l'Aglomeració Metropolitana, Jean-Paul Alduy, pregonen des de l'octubre passat a tots els fòrums on es presenten les bondats d'un nou estat a les portes de casa. Només cal veure les pàgines de L'Indépendant, reflex de l'oligarquia local, que segueix amb un entusiasme poc dissimulat els passos sobiranistes del Principat. La regió sap que una Catalunya independent podrà pagar, per exemple, la línia de TGV entre Perpinyà i Montpeller, que França ha bandejat perquè les comunicacions amb Espanya no li són prioritàries. Mas es va entrevistar a París amb el president del SNCF, la companyia nacional de ferrocarrils, perquè en un futur pogués gestionar les línies catalanes. Sembla obvi quina Catalunya li convé al SNCF.

La delegació del govern a França, abans Casa de Catalunya a París, funciona avui com una ambaixada, amb francesos en nòmina que no són precisament el conserge o el jardiner. La seu, situada en el VII 'arrondissement', el més 'chic' de la ciutat, presenta la distribució orgànica pròpia d'una legació diplomàtica, amb les àrees d'Economia, Turisme, Administració i Cultura (Institut Ramon Llull). La responsable, Maryse Olivé, explica sense embuts a les reunions que treballen amb la vista posada en el nou estat.

El govern francès, per la seua part, ha fet gestos com destinar 400.000 euros a la Casa dels Països Catalans a la Universitat de Perpinyà. França té una diplomàcia amb voluntat de presència al món i tots els estats mitjans, posem Hongria o Grècia, hi tenen una seu cultural o comercial per fomentar les relacions bilaterals. El professor Joan Becat, de la Universitat de Perpinyà, ha estudiat a fons les oportunitats que s'obren a França amb un estat català, i està convençut que l'Elisi no s'hi posarà travesser, i amb ell coincideixen la majoria d'analistes nord-catalans.

Fa ja temps que Catalunya té vida pròpia nord enllà. Els Jocs del 1992 van capgirar la visió que se'n tenia. El Barça, Kilian Jornet, Dalí, Miró o la mateixa Barcelona han passat d'espanyols a catalans en l'imaginari francès. El que diguin veus com la de Lluís Llach o Jordi Pujol hi té pes. Aquest darrer rebia tracte de cap d'estat quan viatjava a França essent president de la Generalitat i encara hi té una consideració molt alta. Ell va tenir el tacte durant els anys de mandat d'enviar representants a les reunions de la Francofonia a Brussel·les. D'altra banda, Pasqual Maragall va propugnar que Catalunya entrés en el club dels països francòfons. No és cap disbarat –Romania, per exemple, hi és– perquè Catalunya té frontera amb França i una relació econòmica i cultural intensa. Són gestos que compten. L'Elisi sap que al Principat és on més es parla el francès d'Espanya, i que el país bascularà automàticament cap al nord tan aviat voli lliure. París no es pot permetre començar amb mal peu les relacions amb un nou veí.

França no té amics, té interessos. Quan Catalunya faci el pas, posarà en un plat de la balança la tronada 'hidalguía' espanyola i en l'altre les oportunitats que li obre un estat català. Simularà comprensió per Madrid, rondinarà una mica i acceptarà els fets consumats. L'Elisi reconeixerà Catalunya per 'realpolitik', perquè no li és viable fer una altra cosa i, sobretot, perquè hi surt guanyant. I molt.

Font: VilaWeb