Pere Cardús: "Contra el consens"

Si en Woody Allen diu que quan sent la paraula 'cultura' s'afanya a trobar una pistola, a mi em passa una cosa semblant amb tres conceptes: consens, pluralitat i cohesió social. Amb el pas del temps, la política i els mitjans de comunicació –o d'interpretació– han construït un llenguatge propi ple de paraules que han esdevingut eines de control. Hi ha molts llibres i estudis sencers que expliquen com el llenguatge ha esdevingut una eina més a favor del control polític i mediàtic de les societats. La meva crítica a l'ús del consens, la pluralitat i la cohesió social no va tan lluny en el pla teòric, però estic convençut que s'han convertit en un recurs sistemàtic contra el progrés i el canvi. És a dir, un pretext conservador.

M'explicaré amb un exemple recent que, de fet, és el que m'ha fet recuperar alguns apunts que havia fet sobre aquestes tres paraules. L'Onze de Setembre es farà la Via Catalana per iniciativa d'una entitat que té com a raó de ser la independència de Catalunya. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és un moviment ciutadà que organitza accions per aconseguir que Catalunya tingui un estat propi. Sense que ningú no li ho encarregués, l'ANC va convocar una immensa mobilització netament independentista la diada de l'any passat i enguany ho ha tornat a fer en forma de cadena humana de cap a cap del Principat. La majoria de partits no n'han dit ni piu fins fa quatre dies. Alguns han anunciat el seu suport entusiasta a la proposta, però d'altres han mirat de condicionar la seva participació a un canvi radical del sentit de la convocatòria, quan s'han adonat que la cosa seria un èxit espectacular. La raó exposada per a demanar que la mobilització fos pel dret de decidir i no per la independència ha estat el consens.

Aquest és un dels molts exemples aplicables a àmbits molt diferents de la política que demostren que el consens és un pretext per a no anar més enllà. I és una eina que fan servir indistintament allò que alguns identifiquen com a dretes i esquerres (UDC i ICV, per exemple). Aquesta coincidència es produeix igualment amb l'ús de la pluralitat i la cohesió social contra propostes 'que divideixen la societat'. Tot plegat em referma en la idea que les divisions entre dreta i esquerra cada cop són més ineficaces per a analitzar el comportament polític de partits i individus. Les forces que impedeixen el progrés social, nacional i econòmic es defineixen indistintament de dretes o d'esquerres. Les podeu identificar fàcilment per l'ús constant que fan de les paraules consens, cohesió social i pluralitat com a pretext conservador contra el canvi. Hi ha esquerres conservadores i dretes progressistes. I a mi m'interessa més aquesta distinció.

Ens pot passar que l'apel·lació al consens sobre el dret de decidir acabi essent un fre que ens impedeixi expressar la nostra voluntat d'independència. La independència trencarà la cohesió social? Doncs que la trenqui! O és que preferim que una majoria clara de la societat adormi el seu anhel democràtic a favor de l'anhel d'una minoria? De fet, si som raonables ens adonarem que allò que posa en perill la cohesió social és continuar a Espanya.

A mi no m'interessa el consens, sinó la democràcia –el combat de les idees i la deliberació d'una ciutadania informada–; no m'interessa la pluralitat, sinó la complexitat –prefereixo un parlament bipartidista on prevalguin els candidats i les idees de les persones, que no una cambra amb disciplines orgàniques de colorets–; i no m'interessa la cohesió social, sinó l'esperança de canvi –el compromís amb un futur d'oportunitats per a tothom.

Font: VilaWeb