Tot el que va passar ahir em sembla un símptoma evident que entrem en una època diferent, i això reclama solucions i maneres de fer innovadores. No havíem vist mai tanta decisió col·lectiva posada al servei d’una causa, articulada organitzativament amb tanta precisió i amb un suport tan multitudinari i compacte de la gent. Ahir la República es va fer viva al carrer, amb el control i la paralització de moltes de les estructures bàsiques del país. Les imatges de l’ocupació de l’estació del TGV de Girona, per posar-ne un dels exemples més destacats, costaran molt d’oblidar.
Els Comitès de Defensa de la República van fer un paper lluït ahir, amb una eficàcia més que notable. És lícit de discutir-ne el mètode i fins i tot, si ho voleu, podem discutir si aquesta mena d’accions poden arribar a ser contraproduents, segons com. Però honradament ningú no pot negar avui que els sindicats convocants de l’aturada –Intersindical-CSC, CGT, Unió de Pagesos i USTEC– i els CDR han connectat amb la gent i han sabut fer aflorar al carrer la voluntat de resistència i de lluita del país.
Amb això, l’estat espanyol ahir va tenir una primera ocasió d’adonar-se que controlar el Principat només aplicant un article de la seua constitució no li serà possible. Ahir la gent va demostrar que podia prendre el control d’una manera disciplinada i eficaç cada dia i sempre que volgués. El desplegament i el compliment flexibles, ràpids i permanents d’objectius i consignes van ser simplement espectaculars.
Tanmateix, no foren importants solament les mobilitzacions, sinó també les concentracions. Tant a migdia com al vespre el nombre de manifestants que van baixar als carrers i les places a donar suport als presos polítics i a la República va superar totes les expectatives. I aquest també és un símptoma molt important: el país no vol estar-se quiet a casa, no vol cedir l’espai públic a l’extrema dreta ni deixar passar l’oportunitat històrica de canvi que significa la República proclamada el 27 d’octubre.
Els pilars de l’independentisme, que fins ara han reaccionat de manera continguda a l’ocupació de la Generalitat, ahir van ser desbordats. No és gens senzill això que passa, sabent que hi ha presos i exiliats i amb la pressió permanent de l’estat al coll. Però, segurament, ni l’ANC i l’Òmnium ni els partits no han acabat d’encertar la manera de canalitzar les ànsies del carrer, cosa que ajuda a entendre també l’èxit de la convocatòria d’ahir. Per una altra banda, la batalla partidista sobre les eleccions, avui més incomprensible que mai, ha reforçat en molta gent la impressió que no es pot fer la independència amb els mètodes, les formes i les maneres de l’autonomia.
I en aquest punt em sembla que la mobilització d’ahir hauria de fer reflexionar tothom. Especialment tenint en compte que a Brussel·les el govern de la República va recuperant el pols. Aquesta setmana el president i els consellers han participat en actes públics i han fet entrevistes cada dia. Han marcat amb el seu to la defensa de l’estat aprovat al parlament i de la democràcia segrestada per Mariano Rajoy. També el vice-president i els consellers empresonats han intensificat la seva presència, amb cartes i articles. L’oficina de la presidència comença a prendre cos i fins i tot ja té representació a Barcelona. Els canals de comunicació comencen a funcionar…
I amb tot plegat, des del carrer la gent i des de l’exili i les presons el govern, es comença a fer visible que ni la por de la violència oficial o paraoficial ni les accions dels protectors del règim del 78 –sindicats oficials inclosos– no sembla que puguen ser elements suficients per a aturar la reacció de dignitat i coratge que els CDR van saber administrar tan bé ahir, a tot el Principat.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada