dissabte, 4 de novembre del 2017

Pere Cardús: «I si comencem a parlar clar?»

«Mentre no arribi el dia d'anar a votar, potser cal que deixem de fer només coses boniques i que ens arromanguem per a fer saltar la prima de risc del deute espanyol»

Un repic d’atuells? Una nova concentració davant els ajuntaments? Sortir a la porta del lloc de feina a migdia? Una altra gran concentració de protesta? Més espelmes? Una encartellada? Més caixa de resistència per a anar pagant multes? Podem fer el favor d’obrir els ulls i ser conscients de què tenim davant?

Eleccions
Algú vol anar a les eleccions com unes autonòmiques qualssevol amb el tradicional ball de candidatures de partit? Que s’ha d’anar a les eleccions imposades i guanyar-les és evident. Però no s’ha de fer el paperina. La batussa dels partits és ara més insultant i innecessària que mai. De fet, no crec que sigui tolerada per gairebé cap defensor de la República i de la democràcia.

El cop d’estat
El vice-president Oriol Junqueras i els consellers Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Joaquim Forn són a la presó per haver complert un mandat democràtic i legal. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ja fa gairebé vint dies que estan tancats per haver defensat la democràcia als carrers de Catalunya de manera pacífica. El president Carles Puigdemont i els consellers Lluís Puig, Toni Comín, Meritxell Serret i Clara Ponsatí tenen una ordre de crida i cerca internacional. El govern espanyol ha pres el control dels Mossos d’Esquadra i ha retirat la protecció de persones amenaçades de mort. L’estat espanyol ha penetrat en els departaments de la Generalitat i ha despatxat els servidors públics que li feien nosa. El cop d’estat és actiu i es fa a cara descoberta i al bell mig d’Europa, en ple segle XXI.

De voler tenir raó a voler guanyar
Diria que fa massa temps que estem més pendents de tenir raó que no de mirar la realitat fit a fit. Diria que fa massa temps que estem més pendents de proclamar la República que no de guanyar-la. I faig autocrítica, en aquest sentit. El poder ve dels fets i no de les teories i els millors fulls de ruta. I ara hem de començar a acceptar alguns fets consumats si no volem continuar fent-nos trampes al solitari. Cal dir les coses tal com són i encarar-les. No podem fer veure que tot va bé i que ens en sortirem perquè som així de ben parits. Ja n’hi ha prou de dir que no ens poden fer mal i que estan acabats. Ha de quedar clar que ens en sortirem si assumim ara mateix els sacrificis i els inconvenients de viure perseguits per les nostres idees polítiques per un estat autoritari que ja fa temps que dóna mostres clares de feixisme.

Acceptar incoherències
En aquest trajecte que farem ara hi ha un marc que no es pot abandonar mai: la República és la legalitat i té tota la legitimitat; el cop d’estat és il·legal i absolutament il·legítim. Vivim ara en dues realitats paral·leles que no són incompatibles temporalment. La República Catalana ha estat proclamada. I ara cal fer tant com es pugui, en aquest combat que ens imposa Espanya, per defensar-la fins que no sigui respectada aquí i a fora. Les dues realitats no són incompatibles per molt que siguin incoherents. Hem de deixar d’incomodar-nos per les incoherències i preocupar-nos més de guanyar. De fet, la coherència ha d’estar sempre en l’objectiu. I totes les incoherències del mentrestant han de restar assumides i supeditades a la coherència final.

Mentalitat de combat
També és un bon moment per a deixar de demanar explicacions i més explicacions i més detalls i més informació precisa. Els periodistes farem la nostra feina per a saber tot allò que es pugui saber i més, i explicar-ho. Però els ciutadans que vulguin defensar la llibertat i la democràcia han de començar a actuar amb més mentalitat de combat i no d’homes i dones d’una república consolidada i lliure. Que s’han de saber coses i les raons de les decisions? És clar. Tantes com sigui possible. Però pensem sempre si les informacions que exigim als qui hi ha al capdavant poden deixar exposada l’estratègia i els moviments a la mercè de l’adversari.

Les batalles que es poden guanyar
Ara cal concentrar bé les accions i gestionar bé els esforços. Cal ser eficaços. Dedicar temps a les batalles que es puguin guanyar i deixar sol l’estat espanyol en aquelles en què té tota la força per imposar-se. El govern de Carles Puigdemont ha fet justament això. I és això mateix que cal que fem tots plegats. Hem d’anar deixant de fer trobades testimonials que ja no aporten res de bo.

Si no n’hi ha prou, n’hi haurà més
L’1 d’octubre va ser una jornada històrica de dignitat i apoderament popular. Va ser un referèndum que va demostrar que la gran majoria de Catalunya vol la independència i la República. Però sembla que més del 40% del cens no és suficient per al món. Ara l’estat espanyol ens vol donar una nova oportunitat de demostrar que el suport social a la independència és molt majoritari. Si el 27-S, amb el 48% dels vots, i l’1-O, amb més del 40% del cens en una situació d’amenaça i violència consumada, no són suficients, caldrà anar un pas més enllà el 21 de desembre.

Els nostres vots
Però no seran pas unes eleccions normals, amb el govern a la presó o a l’exili. I no seran unes eleccions normals, amb els líders dels moviments sobiranistes també empresonats. I no seran normals amb les institucions intervingudes i ocupades. No seran normals amb milers de policies i militars ocupant els nostres carrers. Ni ho seran amb desenes de milers de ciutadans de fora de Catalunya arribats amb autocars i trens fent-se passar per catalans per omplir els carrers amb manifestacions contra la independència. I no seran normals amb els mitjans sota amenaça i mig intervinguts. Ni ho seran amb webs i comptes de les xarxes socials tancades per ordre de la Guàrdia Civil o els jutges. Ni seran normals amb multes milionàries i comptes corrents intervinguts. Però no podran intervenir, ni empresonar, ni inhabilitar els nostres vots. Això que tanta por els fa i que Europa els ha obligat a convocar el mateix dia que s’aprovava la suspensió de l’autonomia al senat.

La prima de risc
Mentre no arribi el dia d’anar a votar, potser cal que deixem de fer només coses boniques i que ens arromanguem per a fer saltar la prima de risc del deute espanyol. Cal que demostrem que no ens deixarem trepitjar. O és que tan sols estem disposats a dir que no ho permetrem, però acabar permetent-ho tot? Voleu dir que no cal entrar en una nova dimensió? Voleu dir que no cal deixar de convocar a les dotze o a les set als llocs de sempre? No us sembla que cal interrompre les nostres vides normals? Podem deixar de queixar-nos i començar a fer valer la proclama que diu que els carrers seran sempre nostres? I qui diu els carrers diu les autopistes, les duanes, les vies de comunicació, les delegacions d’aquest govern espanyol… Que no podem fer un pas més sense trencar l’actitud pacífica? I tant que sí.

No ens podran aturar
No sé si Espanya dóna Catalunya per perduda. Ho sembla. Perquè tot això que fa no podrà recuperar-ho mai més. Però sembla que vol morir matant. Que, en la seva desfeta, vol liquidar el poble català. Jo penso continuar somrient. Això no m’ho prendran mai. Però, més enllà de riure, no penso parar de lluitar fins el dia de la retirada d’aquesta colla d’autoritaris i de franquistes, de la llibertat del nostre govern i els representants cívics i de la plenitud de la República Catalana acabada de néixer. No ens podran aturar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada