La RNV és una estratègia contrastada i molt eficaç per a obtenir canvis polítics concrets. Un estudi acadèmic fet per les politòlogues nord-americanes Erika Chenoweth i Maria Stephan apunta que d’un total de 323 casos de resistències civils ocorreguts entre 1900 i 2006, les estratègies no violentes van funcionar en un 53% dels conflictes i, en canvi, l’aplicació de la força només va aconseguir el seu objectiu en un 26% dels casos.
Per entendre els mecanismes de la RNV, aquesta sèrie d’articles analitzarà les seves línies estratègiques i tàctiques mitjançant diferents casos pràctics. Aquests exemples comparteixen 10 principis teòrics. Aquest decàleg és la base de la RNV.
1. La RNV pretén obtenir un canvi polític. Com diu Carl von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Encara que semblin d’entrada prou diferents, les doctrines militars i la RNV persegueixen un mateix objectiu: assolir un canvi polític. La diferència rau només en les armes que cada estratègia fa servir. Mentre que les estratègies militars utilitzen armament letal, la RNV recorre a tot un arsenal d’armes de caire psicològic, social i econòmic. No es tracta d’un moviment de resistència pacífica, ja que la RNV no s’oposa a la violència per raons morals (com fa el pacifisme) sinó per raons utilitaristes. És a dir, es pot ser pacifista amb el cor, i no violent amb el cap.
Per assolir el canvi polític desitjat, la RNV necessita definir l’objectiu estratègic de la campanya, que ha de ser clar i net. En el cas de Mahatma Gandhi va ser el de forçar Anglaterra a negociar la independència de la Índia i en el de la Dinamarca ocupada per Hitler el de resistir la invasió nazi amb el mínim de baixes possibles.
Un cop establert, s’arriba a l’objectiu mitjançant accions operatives i tàctiques. En altres paraules, no es deixa res a l’atzar. Les estratègies es planifiquen, s’estudien els recursos disponibles, es dissenyen accions a curt, mitjà i llarg termini i s’analitzen els punts forts i dèbils tant propis com de l’adversari. Tota acció ha de servir per assolir l’objectiu estratègic. Com diu Robert L. Helvey, “l’estratègia determina les batalles que s’han de lluitar”.
2. La RNV ataca els centres de poder de l’adversari. Gene Sharp, un dels pares de la RNV, explica que el poder dels líders dels sistemes polítics deriva de l’obediència i la cooperació de la societat. Així doncs, tota acció ha de tenir com a objectiu reduir els sistemes de poder dels que depèn l’adversari.
La gent tendeix a obeir per sis raons: hàbit (sempre ho han fet així), la por a la repressió, per obligació moral (bé per ideologia, bé per religió), interès personal (acords d’elits econòmiques amb el poder), identificació psicològica amb els líders del sistema polític, indiferència (considerar-se apolític) i manca de confiança en un mateix.
L’estratègia dicta que la ciutadania ha de deixar d’obeir a l’adversari. Així trontollen els seus centres de poder polític, econòmic, judicial, etc. Per exemple, a l’Índia, milers de funcionaris locals van deixar de treballar pel Govern britànic reduint el seu control administratiu. I els activistes sud-africans que lluitaven contra l’Apartheid van promoure un boicot econòmic al Govern supremacista, portant-lo cap a la bancarrota.
3. La RNV aconsegueix una base de seguidors més ampla que la lluita armada. Segons Chenoweth i Stephan, no tothom accepta moralment l’ús de les armes. A més, la RNV permet que tothom participi en el moviment, ja que no totes les accions comporten riscos. Sharp divideix el nivell de participació de la ciutadania en tres:
- Protestar i persuadir: Aquestes accions no constitueixen un atac directe als pilars del poder de l’adversari, però obtenen un impacte indirecte, exposant les accions violentes del règim adversari o explicant la necessitat del canvi polític. Per exemple, la presentació del Gernika de Picasso a l’Exposició Universal de 1937 va contribuir a denunciar la brutalitat dels règims feixistes a Europa.
- No cooperar: Cap govern pot funcionar sense el suport de la gent. La no cooperació ataca el poder de l’adversari i redueix la seva força. A la Dinamarca ocupada, els treballadors feien la feina a poc a poc i cometent errors. Al reduir la seva productivitat la indústria bèl·lica nazi no avançava al ritme previst per Hitler.
- Intervenir: Aquelles accions que s’enfronten directament als pilars de poder de l’adversari. Per exemple, el filòsof nord-americà Henry Thoreau va deixar de pagar impostos per protestar contra l’esclavatge; convertint-se en un dels pares teòrics de la RNV.
4. Les accions de la RNV són creatives, i permeten enfrontar-se a l’adversari allà on menys s’ho espera i on li manquen respostes efectives. És el que l’estratega militar Sir Liddell Hart defineix com a ‘aproximació indirecta’.
L’humor és una d’aquestes aproximacions indirectes. Els activistes serbis del col·lectiu OTPOR que lluitaven contra el dictador Slobodan Milòsevic en són un referent. La seva acció més celebrada va ser enganxar una fotografia del dictador a un barril i deixar-lo al mig d’un carrer cèntric, acompanyat d’un pal. La gent espontàniament va començar a colpejar la fotografia de Milòsevic, i de seguida es van formar llargues cues per a “apallissar-lo”. La policia no va saber què fer (no és delicte donar cops a un barril), i al final van haver de retirar-lo, donant la imatge que Milòsevic era arrestat. De forma similar, activistes tunisians van enfrontar-se als militars “armats” amb barres de pa demostrant coratge. Com diu l’activista serbi Srdja Popovic, l’humor té l’avantatge que incrementa la confiança i té un factor “cool” que fa que tothom s’hi vulgui afegir. A més incita a sobre-reaccions de l’adversari que li poden ser estratègicament nefastes, com explica el punt següent.
5. La RNV fa ús de la força de l’adversari, el jiu-jitsu polític. Com explica Hannah Arendt al seu tractat sobre el totalitarisme, només els règims il·legítims necessiten fer servir la força per obtenir el suport del poble. Conseqüentment, tot abús d’autoritat contribueix a reduir la seva legitimitat i, al mateix temps, reforcen moralment als que s’hi oposen sense violència, amb l’avantatge addicional que internacionalitza el conflicte. Va ser el cas de Gandhi, quan The New York Times va publicar en portada que els britànics l’havien detingut.
6. El suport internacional és una arma de doble tall. És un error confondre simpatia amb suport internacional. Els estats només es prenen seriosament un moviment social quan impacta en els seus interessos particulars. Els Estats Units van recolzar Gandhi quan s’adonaren que podia esdevenir un nou interlocutor en la Guerra Freda per contrarestar la creixent influència soviètica al subcontinent indi. En altres casos, els moviments socials desperten atenció per què afecten els interessos dels estats de forma negativa, per exemple creant una crisi econòmica (que es dispari la prima de risc) o aliant-se amb un adversari moral.
7. L’ús de la violència sempre és contraproduent. No hi ha excepcions. Qualsevol acció violenta provoca una escalada de violència contra un adversari, sovint millor preparat per a guanyar una conflicte armat. A més, per petita que sigui, serà magnificada mediàticament, fent perdre la batalla del relat a nivell nacional i internacional. La violència redueix la simpatia pel moviment, ja que sempre hi ha una part dels seus activistes que la rebutja.
8. La RNV requereix obrir nous fronts aliens a la causa del moviment. La màxima “divideix i venceràs” és aplicable a la RNV. L’aparició d’un segon front obliga al règim a dividir els seus recursos. Per a obrir-lo, el moviment cívic pot apel·lar als valors que més impactin els seguidors d’una potencial segona causa. Per exemple, no tothom pot estar a favor d’una secessió, però el moviment pot concentrar les seves campanyes mediàtiques en la falta de qualitat democràtica de l’adversari o en la seva corrupció, com en el cas polonès on els treballadors van aconseguir el suport dels estudiants. Un cop creats els vincles, les dues faccions van treballar juntes, organitzant campanyes paral·leles i provocant accions simultànies, dividint les forces del contrincant.
9. la RNV és una estratègia a llarg termini. Els líders del moviment acostumen a ser absolutament transparents amb els seus activistes sobre aquest punt, per evitar situacions de desànim. Els casos històrics demostren que, en general, cal temps per a organitzar-se, identificar els centres de poder de l’adversari i planejar accions específiques que tinguin rellevància estratègica. A més saber que la campanya serà llarga permet de dosificar els esforços dels activistes i no genera falses expectatives. Una victòria ràpida sol ser una sorpresa agradable.
10. La majoria de les RNV acaben amb una negociació, encara que aquesta generalment no fos una opció al principi del conflicte. La RNV permet augmentar el poder de negociació del moviment cívic a mesura que aquest s’enforteix. Són molts els conflictes polítics que a priori semblen estancats i acaben amb una negociació. Hi ha dues maneres –compatibles– de crear les condicions per obligar un contrincant polític a seure a la taula. La primera és atacant-ne les estructures que sustenten el seu poder. La segona és provocar que tercers el pressionin. Va ser el cas de Kosovo, on els activistes van forçar la intervenció de la comunitat internacional. No és recomanable aturar les accions no violentes durant el període de negociació, ja que això redueix la força del moviment.
En definitiva, amb aquests 10 punts, queda demostrat que la RNV ha de ser estudiada amb la mateixa seriositat que els militars estudien les seves doctrines. Les accions efectives parteixen d’una bona comprensió dels principis de la RNV per arribar a reduir de forma efectiva les estructures de poder de l’adversari i evitar els errors més habituals: fer ús de la violència, organitzacions accions sense rellevància estratègica o desmotivar el moviment amb accions poc efectives. Cal preparar-ho tot al detall. Per exemple, els activistes pels drets civils dels anys 60 als Estats Units es van entrenar abans de dur a terme les seves accions. Quan van decidir entrar a menjadors segregats, on eren insultats i agredits per la població blanca, van ser capaços de mantenir les formes i no respondre amb violència per què els dies anteriors havien practicat l’exercici amb els seus col·legues, anticipant insults racistes i aprenent a controlar-se.
Al llarg de la història col·lectius socials i nacions d’arreu del món han aconseguit el seu objectiu amb la RNV. En definitiva, tal i com s’explicarà als següents articles, la ciència política i la història demostren que és eficaç quan es porta a terme amb seriositat i rigor sense perdre mai de vista l’objectiu final.
Eduard Peris Deprez és especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres). Xavier Carmaniu Mainadé és doctor en Història Contemporània.
Font: elNacional.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada