dilluns, 6 de novembre del 2017

Vicent Partal: «Per què l’obsessió de destruir el president Puigdemont?»

«A Brussel·les, d'una sola tirada, ha internacionalitzat el conflicte català, ha posat en evidència la justícia espanyola i ell i els consellers s'han mantingut lliures per a continuar actuant com a govern que són»

Els membres del govern català que són a Brussel·les es van presentar ahir davant la justícia belga per respondre a l’ordre de detenció que el govern espanyol havia dictat contra ells i van ser deixats en llibertat. En una entrevista a la televisió belga, el president Puigdemont ja va avisar que ho farien, perquè no volen pas fugir de la justícia, sinó confrontar la peculiar justícia espanyola amb la justícia. La decisió d’ahir al vespre ja és una victòria enorme i no serà la darrera. Per aquest motiu tot l’aparell polític i mediàtic espanyol es concentra tan intensament a provar de destruir la imatge pública del 130è president de la Generalitat. Com siga.

Aquest ‘com siga’ inclou les falsedats evidents que alguns periodistes afins al règim han publicat aquests dies, manipulant els fets del dia 27. Inclou també aquesta campanya insistent per a ridiculitzar-lo amb acusacions de covardia o d’haver abandonat els altres membres del govern, cosa que, evidentment, és falsa, com s’acaba de demostrar. O la vehemència amb què el govern espanyol pressiona la Unió Europea –i hi ha indicis consistents que aquesta actitud se li va girant en contra.

Puigdemont –juntament amb els consellers– és a Brussel·les perquè és, com tots nosaltres, un ciutadà europeu i, per tant, pot viure-hi si vol. Però sobretot és a Brussel·les perquè si s’hagués quedat a l’estat espanyol ara seria a la presó, on hi ha la meitat dels membres del govern, de resultes d’una clara violació dels seus drets civils. Denunciar això és la tasca principal del president de la Generalitat ara mateix i és el fet més important de tot això que va passar ahir: la justícia belga ha despullat la justícia espanyola davant Europa.

Però hi ha una raó més essencial encara que explica el nerviosisme espanyol: el president de la Generalitat és Carles Puigdemont i mentre puga parlar lliurement i comunicar-se, el govern legítim del país té veu i pot ser escoltat per la població. Per això els voldrien tancat i amagat rere murs ben alts. Perquè la seua presència al carrer manté la institució que ells creuen que han escapçat i la fa viure.

Aquests darrers dies la prioritat número u del govern de Catalunya –no de l’administració: del govern– ha estat la situació personal dels seus membres. De tots. Però en el moment que s’estabilitze aquesta situació personal és previsible que el govern comence a governar en la mesura que li siga possible. Prendrà decisions que els ciutadans o les altres institucions lliures del país, com els ajuntaments, podran seguir, i d’aquesta manera impugnarà directament i pública el 155 i la maniobra espanyola contra l’autogovern. Evidentment, si es presenta a les eleccions, com explicava ahir Andreu Barnils, ell sol ja és el programa, car presentar el president de la República Catalana i guanyar-les seria una victòria, indiscutible, de la República. Ja veurem, tanmateix, què passa amb la qüestió electoral…

Però ara mateix la prioritat és la causa judicial. I cal dir que a l’estat espanyol la justícia té un funcionament molt peculiar, perquè és completament subordinada a les decisions i voluntats del govern. Però això a Bèlgica no passa, com s’ha vist ja només en les primeres hores del llarg procés d’extradició que s’ha engegat. En aquest sentit cal entendre bé una cosa: a Bèlgica al president Puigdemont no el jutjarà ningú per allò que és o per allò que ha fet. Això no correspon a la justícia belga en cap cas. La justícia belga es limitarà a estudiar els aspectes jurídics de l’afer. Mirarà si es pot aplicar un delicte com el que Espanya imputa al govern i si les garanties judicials espanyoles són correctes o no per als estàndards europeus. I només –només– en conseqüència amb això decidirà si lliura el president de la Generalitat a les autoritats espanyoles o no. A més, també a diferència d’allò que passaria a Espanya, el govern belga no intervindrà absolutament gens en el procés.

El jutge belga haurà de decidir sobretot si Espanya viola els drets civils a què té dret qualsevol ciutadà europeu a Europa. I el procediment espanyol és tan barroer que el jutge tindrà molts fils a estirar. Per l’alteració evident dels temps processals que neguen la garantia de defensa. Perquè l’Audiència espanyola no té competències per a atendre el presumpte delicte que s’imputa al govern, tal com l’Audiència mateix va deixar clar el 2008. Perquè el fiscal Maza no defensa en cap moment els drets dels encausats, malgrat tenir-ne l’obligació. Perquè la citació no fou lliurada personalment. Perquè s’ha negat als advocats de Puigdemont el dret de saber les declaracions dels altres acusats, cosa que mena a una evident indefensió. Perquè la jutgessa Lamela ha enviat a la presó els encausats sense valorar-ne l’arrelament. I per la violació del secret de les comunicacions, una falta tan greu que podria fins i tot motivar la nul·litat del procés sencer –com ja va passar amb el cas Naseiro.

El tribunal belga té, doncs, una llista ben completa d’irregularitats a jutjar i valorar abans de decidir si deté els membres del govern català i els envia a Espanya, com demana el govern espanyol. De moment ja ha decidit que no cal detenir-los preventivament, en un vivíssim contrast amb l’actuació de l’Audiència espanyola pel que fa a la resta del govern. No sabrem el resultat del procés fins d’ací a dues setmanes o tres, molt probablement, però imagineu només què significaria que la justícia belga apreciàs algunes d’aquestes irregularitats en el funcionament de la justícia espanyola i es negàs a enviar els membres del govern a Madrid. Quin problema més gros no tindria l’estat espanyol…

Siga com siga, és ben clar que Carles Puigdemont no ha abandonat cap vaixell. A Brussel·les, d’una sola tirada, ha internacionalitzat el conflicte català, ha posat en evidència la justícia espanyola i ell i els consellers s’han mantingut lliures per a continuar actuant com a govern que són. No s’han agenollat davant Mariano Rajoy, han tirat endavant i miren de trobar la millor manera de prosseguir la decisió històrica que el Parlament de Catalunya va prendre el 27 d’octubre. De manera que, d’ara endavant, quan us facen una altra brometa o sentiu un altre comentari desagradable penseu que el president Carles Puigdemont els fa molta, molta, por. I ja tenen raó de témer-lo, ja…


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada