Antonio Baños: «L'Estat controla l'administració, però no la gent ni el territori»

El periodista i portaveu de Súmate assegura que"ens han envaït" i que "els comitès de defensa de la República són l'aparició de la Resistència"

L'exdiputat assenyala que "ha quedat demostrat que la CUP tenia raó en tot"

Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967) és periodista i portaveu de Súmate. Ha estat diputat de la CUP al Parlament, càrrec al qual va renunciar després de discrepar amb la formació de l'esquerra independentista quan van rebutjar la investidura d'Artur Mas.

Fill d'un carboner de Sant Andreu, d'una família que es va instal·lar al barri al segle XIX, d'ànima llibertària, va col·laborar a la mítica revista àcrata Ajoblanco i ha format part d'un grup de rock and roll, Los Carradine. Està convençut que Catalunya està guanyant el pols a l'Estat i adverteix del risc que els partits sobiranistes acabin claudicant davant d'un escenari autonomista.

- Mig Govern a la presó, el president a l'exili, fiança a la presidenta del Parlament i a la mesa per evitar la presó... I eleccions el 21-D.

- Tot aquest escenari corrobora que aquestes eleccions no són legítimes i no els hi podem donar aparença de normalitat. Hem de participar-hi i anar a guanyar, però hem d'explicar aquest marc mental i no podem fer un míting, com proposava l'altre dia Elisenda Alamany (Catalunya en Comú), parlant de recuperar l'agenda social. Agenda social de què? Fem eleccions a una institució que no existeix, la Generalitat, o que està tancada per ordre governativa, com és el Parlament. No podem fer una campanya parlant de l'agenda social si els diners els té Montoro.

- Però així i tot, s'hi ha de participar?

- Hem d'explicar que malgrat tot, nosaltres hi participem. Perquè les urnes no ens fan por i hem de guanyar. Però deixar que es facin debats "normals" mentre la clau de la caixa la té Hisenda, hi ha la policia, les comunicacions a l'administració es fan en castellà i s'han suprimit les delegacions a l'exterior, seria fer el paperina.

- Que la mesa hagi evitat finalment la presó, quina reflexió li mereix?

- Pel que ha anat dient la premsa de Madrid els darrers dies, la impressió és que la repressió anava a la baixa. L'única aposta que té ara l'Estat són les eleccions del 21-D. Si li volen donar aparença de normalitat, els candidats han d'estar al carrer. Forcadell i els altres membres de la mesa ho poden ser i no hauria tingut gaire lògica que hi hagués tots els dirigents sobiranistes a la presó. Si aquestes són unes eleccions normals, com si fossin les de la Rioja, no pots tenir tota la candidatura a la presó o a l'exili.

- El que es va veure dimecres a la vaga general, amb artèries tallades i vies ocupades, és la mobilització que ve?

- Ho vaig trobar un exercici perfecte. Va ser una mobilització propera a la perfecció. El missatge del 8 de novembre va ser evident: dir a l'Estat que controla l'administració, però no controla ni la gent ni el territori. Si un Estat és administració, gent i territori, el govern espanyol només en controla un. És com dir que la Seat pot fer cotxes, però no els pot treure de Catalunya. Es va llançar un missatge a la comunitat internacional: no us penseu que perquè han detingut un govern, el país està pacificat. I un altre a Madrid: no tindreu mai el control d'aquesta terra, no tindreu prou policia per tanta carretera. La línia de mobilitzacions ha d'anar per aquí.

- Els comitès de defensa de la República canvien l'escenari?

- Home, hem vist com de manera espontània els barris s'organitzen transversalment, de forma pacífica. L'ANC ha servit molt per mobilitzar grans col·lectius i ara era necessari un element més petit, més de barri. És la Resistència. El nom dels CDR ve de la CUP però els comitès s'han nodrit de gent molt diversa i hem vist que poden ser extraordinàriament operatius. Els CDR van fer l'aparició més esclatant d'un moviment polític des de l'aparició de l'ANC el 2012. El 8 de novembre tindrà una transcendència històrica de la qual encara no en som conscients. És la torna. Ells ens han envaït i els CDR són l'aparició de la Resistència. Hem lligat coses.

- Vostè pertany a algun CDR?

- Jo participo a tres, a Sant Andreu, Nou Barris, i ara se n'ha creat un a Navas-Sagrera. I tots tres estan coordinats, amb gent d'ideologia ben diversa. Hi ha hagut reunions aquests dies de dues-centes persones. L'organització ha estat perfecta. Jo vaig ser a Sants i vaig admirar els joves d'Universitats per la República, sense violència, sense por, sense arronsar-se, sense excedir-se, negociant amb els Mossos i deixant-ho tot net. I això multiplica-ho per l'AP-7 i per tots els llocs on hi va haver accions. És el mateix moviment d'ocultació d'urnes. Som un poble de còmplices. Políticament, aquest poble ja és cultíssim.

- Quina creu que és en aquests moments la correlació de forces?

- Com a mínim, tenim la força que teníem. Tinc la sensació que pot haver-hi gent que potser s'ha cansat, o s'ha espantat, que creu que això ha anat massa lluny. Però alhora veig gent que no és independentista però que s'ha indignat, que creia que el procés era un joc de la burgesia per distreure'ns. Molta gent pensa que si els demòcrates no guanyem, l'Estat farà el que vulgui. Crec que la incorporació de votants demòcrates que provenen del PSC o dels comuns decantarà la situació.

- Llista única?

- Té avantatges i inconvenients. El 2015 jo n'era partidari. S'han de comptar vots i escons. Si tenim majoria de vots i escons, la construcció de la República ja és inevitable. El risc a evitar és que anem lliscant cap a paràmetres autonomistes, parlant de les forces amb què governarem i de qui serà conseller. Es pot donar una paradoxa, que és que tinguem un president de la Generalitat autonòmica i un president de la República a l'exili. Cal insistir que aquestes eleccions no valen. Ens tornaran les lleis que el TC ha anul·lat? La de canvi climàtic, que van suspendre la setmana passada? Hi ha el perill que els partits, guiats per la lògica partidària, comencin a acceptar que un d'ells pot presidir la Generalitat autonòmica. Això dona força a la llista única.

- El refugi a Brussel·les és una bona jugada estratègica?

- Sí, s'està demostrant. Es veu per la cara del primer ministre belga en el debat al Parlament, que va estar vuitanta minuts parlant de Catalunya. Tenim mig Govern, una legalitat republicana proclamada, viva, i això és potentíssim. També ha demostrat que a Espanya detenen gent i a Bèlgica no. Aquí sempre pensem que perdem nosaltres, pel costum. Però Espanya està quedant com Turquia. I tenim un president a Brussel·les que parla en francès i anglès, que fa un discurs que no és essencialista, que no esmenta Guifré el Pilós i parla de drets.

- Vostè ha fet sempre un discurs molt crític amb la Unió Europea. Com jutja la seva actuació en el conflicte?

- S'està demostrant que la CUP tenia raó en tot, és una cosa de la qual ja us anireu adonant. S'està demostrant. Les vores de la UE s'estan trencant, però no només pel cas català. El que ens fan als catalans és greu però el que fan els governants a Polònia i Hongria, les accions contra ètnies minoritàries, la normalització de l'ascens de l'extrema dreta a Alemanya, o davant el nou govern d'Àustria, amb presència ultra, és terrible. Acceptar que en un país com Hongria pugui governar un Viktor Orban i no el facin fora de la UE ja demostra que la Unió està buida de contingut idealista.

- Veu un front internacional entorn de Rajoy?

- No! El fet que hagin de donar festa als nens a les escoles per poder votar un dijous és tan irregular... Algú li ha dit a Rajoy que no podia mantenir la situació d'excepcionalitat sis mesos. Volien entrar a TV3 i no ho han fet. Una figura com Owen Jones -hi discrepo en moltes coses- diu a la BBC que els catalans només volien votar i que no han trencat un plat.

- Veu l'Estat feble?

- És evident. Anem guanyant. Mirem enrere. Venim de deserts operatius, de debats sobre el procés participatiu, i ara ens trobem amb fenòmens com els CDR, que són una autèntica meravella social. Si recordem el que deien alguns corresponsals estrangers fa poc anys, equiparaven el procés a la Lliga Nord. Ara estan informats i entenen que el nostre és un tema de drets i de democràcia.

- És portaveu de Súmate. Què ha aportat Súmate al procés sobiranista?

- Molt. El missatge de Súmate ha transcendit el catalanisme clàssic, vinculat només a l'origen, i ha superat el mite del xarnego com a població estàtica de migrants encara que siguin besnéts dels qui van arribar fa temps. Ha interpel·lat el catalanisme clàssic normalitzant l'ús del castellà per defensar els drets nacionals catalans i de la llengua catalana. Es pot ser "indepe", castellanoparlant i ser de la roja, i que escoltis Camela i Estopa.

- Com a periodista, què en pensa del paper dels mitjans de comunicació espanyols?

- Tinc amics que treballen a La Razón, a El Mundo, i són bons periodistes. Però en altres casos, llegint certs editorials, tinc un dilema perquè em pregunto si els puc dir companys. Hi ha una frase apòcrifa, que alguns atribueixen a Pedro J. Ramírez, que molts mitjans espanyols han fet seva i que diu que per damunt de la veritat hi ha la unitat d'Espanya. Per evitar la independència dels catalans, l'Estat s'ha carregat la independència judicial i la independència periodística. Per evitar que nosaltres siguem lliures, l'Estat s'ha carregat les seves institucions lliures. Nosaltres marxarem, però que els queda a ells?

- Mentrestant, la corrupció ennuega el govern del PP sense que els mitjans espanyols se'n facin gaire ressò.

- Dimecres mateix, que un cap policial, en seu parlamentària, digui que "indiciàriament", el president del govern és un mangui, estava en una columna de la pàgina 16 d'El Mundo. I en un faldó de La Vanguardia de paper (sí que es va destacar en l'edició digital). No estava en cap de les portades de la premsa espanyola. Tot llisca cap a un autoritarisme, del segle XXI, però autoritarisme.

- Què hauria de fer l'independentisme que no ha fet prou?

- Abans de res, deixar de dir-se independentista. Ja no som independentistes, som un moviment republicà. No demanem una cosa, intentem consolidar una cosa que hem assolit. La República ja es va proclamar. Als Estats Units la independència la van proclamar unes poques persones en una sala i va trigar cinc anys de guerra a fer-se efectiva.

- La proclamació ha estat més rellevant del que ha semblat?

- És molt important i sembla que hagi estat cosa de fireta. Per ara, la República té un president i un Govern, i una declaració, però els països sempre han començat així. Ara cal ampliar la lluita pels drets bàsics perquè la República la volem per això. L'independentisme ha de saber ampliar la seva base. Pensem una cosa: alhora que entraven a presó els membres del Govern, ho feien dotze rapers per la llei mordassa. Hi ha gent que té penes de presó i multes terribles per tuits o cançons. Tenim una República i ara hem de fer un debat sobre drets. L'1-O es van esberlar caps, però també es van hackejar webs i es va entrar en IP. És com entrar en cases particulars. Els drets cibernètics del ciutadà són bàsics. Cal reivindicar les demandes ecologistes.

- El projecte dels "comuns" com el veu?

- Han tingut mala sort, i ho dic sense cap ironia. És mala sort que la fase decisiva del procés, la més política, ha coincidit amb la construcció del seu espai polític. Tot espai polític necessita serenor, aliances, formació de quadres. I ells estan sota una pressió brutal. És un espai nou, que té frontera amb molts: amb la CUP, el PSC i potser fins i tot amb Ciutadans. A Madrid, Podem està en tensió amb tots els perifèrics, En Marea, els balears, a Catalunya, com hem vist. Si Iglesias, que ha fet un discurs sobre Catalunya a Madrid que té mèrit, hagués aparegut enmig del debat estatutari, quan el PP recollia signatures contra els catalans, ara tindria més recorregut.

- I el paper d'Ada Colau?

- Si el TSJC ha acceptat la querella contra ella per sedició, ja és una altra víctima de l'estat espanyol. Ara estem en precampanya electoral, però el paper de l'alcaldia de Barcelona i de Colau serà fonamental. És la capital del país.

- Podrà mantenir l'ambigüitat?

- Sobre la República catalana, sí. Ella veu factible una cosa que per nosaltres és impossible, que és una Espanya federal. Però sobre col·lisió de drets, no. Ara es presenta Catalunya en Comú al Parlament. L'obre un guàrdia civil i diu: autonòmiques, juguin aquí. Imaginem que Xavier Domènech és president de la Generalitat i que vol fer una llei de canvi climàtic. Ell fa el discurs sobre totes les sobiranies. Però si no tens sobirania política, com queden les altres? Suposo que esperen que si un dia arriba Pedro Sánchez, s'entrés en un zapaterisme dos.

- És fill de la Catalunya menestral i republicana, de treballadors de Sant Andreu. La seva mare es deia Llibertat. Això l'ha impregnat.

- El meu pare era carboner, la meva tieta treballava a la Maquinista, el meu avi era anarquista. Vinc d'una cultura d'esquerres.

- Va tenir un avi franquista.

- Sí. Jo ja no el vaig conèixer. Era el pare del meu pare. L'altre avi meu va ser processat i la part de la família que era catòlica va fer passos perquè no l'afusellessin. Entens com en situacions de trencadissa el sentiment de família i el sentit comú estan per damunt de fronteres ideològiques.

- Va deixar el Parlament per Artur Mas... Ha estat un vers solt dins la CUP?

- Todo por Artur. No. Jo ho vaig deixar no per Mas, amb qui no he tingut mai proximitat ideològica, sinó perquè dins de la CUP dues opcions sobre la investidura de Mas i la meva va perdre en el consell polític. Vaig entendre que m'havia d'apartar perquè la gent que era majoritària gestionés la seva opció.

- No s'ha sentit, però, un vers solt?

- Jo no he militat orgànicament. Sempre vaig ser lleial als òrgans de la CUP, però em sento més còmode no sent orgànic. Per mi va ser trist deixar el Parlament perquè estava engrescat i m'ho estava passant bé. Però la CUP era i és el meu espai polític. L'anticapitalisme i l'esquerra independentista és el meu espai.

- Vostè és de cultura llibertària en una CUP que és més d'arrel marxista.

- Sí, però hi ha de tot. I no he tingut mai problemes de convivència. Ara, a la CUP hi ha de tot. No comparteixo que la complexitat sigui un problema.

- No el molesta ser un dissident?

- A mi, guanyar alguna vegada m'agradaria, eh. Per exemple, m'agradaria que la República guanyés. La imatge de dissident etern no la vull, eh. I m'encanta que les idees de la CUP tinguin èxit. Jo no vull estar en minoria en les idees. Les idees que ens deien fa pocs anys que eren radicals ara les comparteix molta gent. Preguntem als comerciants de Sant Andreu què en pensen de la Maquinista, que és la globalització, les franquícies, el desplaçament fiscal i financer. Qualsevol petit botiguer de barri estarà més d'acord amb la CUP que amb algú que digui que els grans centres comercials donen feina.

- Va fer amistats sorprenents al Parlament?

- Sí, però no diré quines. La gent de la política no em va semblar ni millor ni pitjor que la d'una oficina d'assegurances o una redacció periodística. Hi ha el bon jan, el pilota, el traïdor, l'idealista. I mantinc contacte cordial amb diputats de molts grups.

- Hi va haver algun diputat unionista amb qui se sentís més còmode que amb Anna Gabriel?

- No! Amb Ciutadans, em saludava amb Inés Arrimadas i algun dia vam prendre un cafè. I amb el PP, zero. Era una gent extremadament maleducada. Cridant mentre parlava la resta, burlant-se. Amb la nostra pinta, les argolles, les dessuadores, quan parlava un altre, escoltàvem i respectàvem els torns. A elles els veies encorbatats i semblaven hooligans. Altres diputats ens explicaven que això formava part de la seva tàctica. També cal dir que jo vaig ser-hi poc temps al Parlament.

Font: NacioDigital.cat