Andreu Barnils: «Ràbia positiva»

«Parlo de l'inefable 'ni DUI ni 155'. Quin mal no ha fet aquest eslògan, Déu meu. Gràcies per tant. Això sí que és un tret al peu, perquè ara sí que és pornogràfic equiparar víctima i botxí»

Déu és com és, però fa companyia. I, ara, maliciós, ens castigarà sense perdó: donarà més del 50% del vot i més del 50% dels escons als independentistes. Per primera vegada a la història, majoria absoluta arreu. Enmig de la confusió més densa, la victòria més clara. Dúiem càstig perquè seria una victòria contra la voluntat de no pocs independentistes que voldrien, potser amb raó, un temps mort. Una pausa. Un descans. Un kit–kat. Doncs va, i el 21-D els caurà més poder que mai a les mans. Déu comanda l’arbitrari, i per això fa tanta por. Condemnats a guanyar.

O potser el motiu és més banal i el 21-D els independentistes superaran el 50% del vot per la quantitat de comuns que, ara sí, passaran a votar ERC, la CUP o, fins i tot, Junts per Catalunya. La violència se’ls ha fet insuportable i l’equidistància, també. Aquest articulista, digueu-li ingenu, creu que Albano-Dante Fachín no està sol, i Jenn Díaz tampoc, i que la quantitat de vot comú que es passa al front republicà serà suficient per a superar el 50% del vot independentista. L’impossible fet possible gràcies a les porres, la presó i l’exili.

Passa que Déu, que és un bromista, donarà la victòria més esclatant al bàndol independentista justament en el moment de la màxima confusió. Del màxim desconcert dels de l’estelada. En el moment fins i tot d’una seriosa debilitat, i aquí ho tindríem: més del 50% del vot i majoria absoluta al parlament. Per primera vegada. I ara què en fem? El somni fet realitat en un moment amb el pas canviat.

Però Déu hi insisteix, i a ell hem d’agrair el terrible eslògan dels comuns. Tant de bo el facin servir en campanya. Parlo de l’inefable ‘ni DUI ni 155′. Quin mal no ha fet aquest eslògan, Déu meu. Gràcies per tant. Això sí que és un tret al peu, perquè ara sí que és pornogràfic equiparar víctima i botxí. Abans, mira, podies arribar a forçar un Bárcenas Pujol. Però ara voler fer un Rajoy Puigdemont és una greu irresponsabilitat. Rajoy instaura el 155 amb el qual empresonen i engrillonen. L’altre és a l’exili. No els pots comparar. Per mi, potser, la més gran irresponsabilitat que veig al partit d’Ada Colau és que la terrible frase ‘ni DUI ni 155′ equipara els dos bàndols. Quan un dels bàndols fa servir la violència i l’altre no. I això dóna ales als violents. Els normalitzes la conducta.

I no.

Aquest article es basa en aquesta altra creença, si voleu cega: la presó i exili del govern marcarà un abans i un després per a molta gent. Ja va passar amb la sentència del TC sobre l’estatut. Són moments clau que disparen vot independentista. Ho vegi o no Ada Colau, l’1-O tindrà el mateix efecte. Farà que molta gent digui prou. Albano-Dante Fachin i Jenn Díaz són només dos exemples. L’iceberg és profund. La violència de la policia, la presó de mig govern i l’exili de l’altre potser ja són massa. Potser no per Ada Colau. Però per altres comuns, sí. Després del TC, l’independentisme va passar de fregar el 30% a fregar el 50%. Després de l’1-O, la presó i l’exili per a superar el 50%. Això no ho ha vist, Colau, actualment superada.

Avui en dia, l’opció de Colau és portar-se bé. Fer bondat és el missatge. Entre els dos extrems, optar sempre per l’opció centrada i d’ordre. No només amb el tema de la independència. Amb tot. Però aquesta opció té un problema: genera violència. I ja hem dit que ara la gent no en vol. Que portar-se bé generi violència ho explicava així, Rosa Parks: com més bé ens comportàvem, més malaments ens tractaven. Ho deia ella, que es va negar a seure al seient reservat als negres. I la seva acció, a mitjà termini, va portar pau i tranquil·litat. Mantenir les lleis racials, no. Colau perdrà vot perquè la seva opció equipara la víctima amb el botxí en un moment de violència física, i també perquè hi ha moments a la vida en què portar-se bé genera violència. En un món de porres, ella proposa portar-se bé. I no.

Molts comuns van defensar col·legis l’1-O. De Gerardo Pisarello a Gala Pin passant per Albano-Dante Fachin. Van ser desenes, centenars, milers de comuns als col·legis. I ara aquests han de veure com el vídeo oficial de Podemos els mostra menjant crispetes mirant-se el partit des del sofà? Ells, que van rebre cops, al sofà?! En fi. Diria que ara alguns abandonaran els autors del vídeo insultant i decantaran la balança per sobre del 50% a favor de la independència. Justament ara, i en plena confusió. Hem d’acceptar que Déu és com és, però fa companyia. Quin gran invent no és. Quina gran cosa. Quina bella història.

Font: VilaWeb.cat