Estem immersos en una allau de titulars, articles d’opinió i declaracions que creen un ambient d’autocrítica generalitzada sobre els fets derivats del Procés i també sobre l’independentisme català. És una característica ben nostra: quan alguna cosa no ens surt prou bé, immediatament busquem culpables externs o interns, però molt especialment ens culpabilitzem a nosaltres mateixos. Amb angoixa, ens fem preguntes com per exemple si hem seguit la voluntat dels catalans o els hem enganyat, si hauríem d’haver anat avançant sense terminis o hem corregut massa obsessionats per les dates que marcàvem o ens marcaven, si hem fet la feina per exercir la independència i la República o no hem fet els deures, si havíem de ser més clars i explicar que vam poder aguantar l’1 d’octubre però no estàvem preparats per parar els embats violents i repressius de l’estat espanyol... i tot un reguitzell de reflexions més que ens tenallen.
A l’altra banda -l’Estat, els partits nacionalistes espanyols i l’opinió publicada o emesa espanyola-, contràriament, no fan cap reflexió autocrítica. Jo esperaria -és un dir- que des dels mitjans generosament finançats per l’Estat i per l’Íbex-35 es felicités els polítics catalans independentistes que fan autocrítica i que argumenten que van decidir no anar més enllà perquè no volien exposar la ciutadania a la violència desfermada de l’estat espanyol, els nivells de la qual no podien imaginar. No. El que diuen són variants del “ ¡A por ellos! ” Pretenen explotar el que consideren el seu èxit -o així ho volen fer veure- i destruir definitivament l’enemic. D’enemics, parlen, amb tota tranquil·litat. Parlen de nosaltres, ciutadans amb la plenitud dels nostres drets.
¿No tenen matèria per fer autocrítica? Sembla que la primera que surt -i potser l’única-, i el PSOE hi simpatitza, porta a revisar la Constitució. Però, oh sorpresa!, no és per reflexionar sobre com podria trobar-se una fórmula d’encaix que reconduís les reivindicacions catalanes, sinó en sentit territorialment involucionista tant a nivell competencial com de funcionament. O sigui: la seva autocrítica és haver cedit massa a les peticions catalanes. Parlem de la represa de l’agenda del cop d’estat del 23-F, que no tenia altre objectiu que revertir l’excessiu autonomisme de la Constitució, especialment l’excessiu joc polític donat a l’autogovern català. Les revisions de la Constitució que s’acabin fent seran d’aquest caràcter. Un partit com el PP només té l’objectiu de tancar la Constitució, i un altre com Ciutadans, nascut amb el propòsit d’espanyolitzar Catalunya, ho planteja més clarament: tots iguals en tot. De diferències, cap ni una. És l’agenda pendent del nacionalisme espanyol: uniformitzar Espanya. Sembla que molts espanyols pensen que Espanya seria millor si fos més igual. No valoren la diversitat ni la pluralitat.
No detecto cap altra autocrítica. Però que no s’equivoquin: la relació amb Catalunya no quedarà resolta perquè la majoria dels seus ciutadans han interioritzat altres consciències i voluntats col·lectives i perquè la memòria no oblida. Si ho mirem amb perspectiva, el pacte constitucional va arribar a ser el miracle de la Transició, tot i les crítiques que molts hi han abocat. ¿Hi ha cap autocrítica dels mitjans espanyols sobre el trencament d’aquell pacte constitucional? No. ¿Hi ha cap autocrítica sobre l’agressió contra l’Estatut català del 2006 -inclosos molts preceptes que tenien altres Estatuts-? Tampoc. ¿Hi ha autocrítica per la mancança de gestos d’empatia i comprensió del nacionalisme espanyol cap a les queixes catalanes? Cap ni una. Des de fora -Pirineus enllà- aquesta mancança és un dels nostres millors arguments. No entenen que l’actitud del govern de l’Estat hagi estat tan hostil i tan tancada, sense ni un gest favorable.
¿No apareix cap reconsideració sobre l’evident fracàs d’unes polítiques que han aconseguit que la societat catalana esdevingui majoritàriament independentista, quan no ho era fa ben pocs anys? ¿Cap reflexió sobre els errors comesos en els darrers anys? ¿Cap repugnància per empresonar els representants legítims del poble català per haver aplicat el que era el seu programa, aprovat majoritàriament a les urnes? ¿Cap suggeriment de flexibilitzar el marc legal, o la seva simple interpretació?
Dit d’altra manera: nosaltres no parem de mirar-nos la palla als nostres ulls, però des de l’estat espanyol no veuen mai la biga que hi ha als seus. Amb tan poca autocrítica espanyola de poc servirà l’autocrítica catalana.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada