Jordi Galves: «Espanya és ara molt feble»

Ara ja es parla a Madrid, fins i tot, de fer servir l’Exèrcit contra la revolució dels somriures, contra la revolta dels catalans. És el recurs a la violència dels febles. La diferència fonamental entre l’independentisme i l’espanyolisme continua essent aquesta, que l’un és un moviment popular, imparable, sovint improvisat i molt millorable, que arrossega la classe política catalanista, mentre que l’altra, incapaç i sistemàtica, és una operació política feble, de les elits espanyolistes que han posat a treballar l’administració colonial i punitiva de l’Estat. Els uns actuen d’acord amb les seves conviccions polítiques, per idealisme polític, perdent-hi temps, diners, fins i tot la llibertat, mentre que els altres treballen professionalment per justificar un sou, seguint unes ordres jeràrquiques, ara en la direcció marcada per les autoritats de Madrid en contra del legítim Govern de Catalunya però que, demà, en qualsevol moment, podria variar i ser tota una altra. És una confrontació entre ciutadans que es consideren a ells mateixos com a lliures, sobirans, i uns determinats funcionaris a les ordres de l’espanyolisme del PP. Ciutadans contra funcionaris. Mentre a l’Estat Espanyol la controvèrsia política ha estat distreta, durant anys i panys, entre el PP i el PSOE, no hi ha hagut cap mena de problema perquè comportava només uns canvis mínims i testimonials. El dia que la democràcia ha intentat anar més enllà, el dia que els ciutadans han donat la majoria parlamentària a un projecte polític d’autèntic canvi, en aquest cas, independentista, els poders fàctics de l’Estat han demostrat per la via dels fets consumats que no pensen tolerar-lo, que tenen capacitat de generar por, patiment, i que la voluntat popular, que la democràcia, en realitat, la tenen tutelada, limitada, segrestada. El mateix s’hauria esdevingut si Podemos hagués aconseguit la majoria parlamentària o si una altra força radical hagués guanyat les eleccions per abordar decididament un altre rumb. Els seus representants polítics també haurien acabat a la presó i se n’hauria perseguit, políticament i judicialment, la ideologia. Hem vist, acabem de viure, que els autèntics límits de la democràcia espanyola són molt estrets quan els electors pretenen alguna cosa més que substituir en el govern un partit per un altre.

Davant de la violència policial i paramilitar durant el referèndum de l’1 d’octubre contra una població pacífica i indefensa, el president Carles Puigdemont, afortunadament, va prendre la decisió inamovible d’evitar a tot preu la confrontació física. La seva política és ferma i vol evitar la violència costi el que costi. És en aquest sentit que, tot i la vergonyosa indiferència de la Unió Europea davant la crisi dels refugiats i de la guerra del que fou Iugoslàvia, el president de la Generalitat ha volgut anar a trucar personalment a la porta de les autoritats europees per denunciar l’autoritarisme de Madrid, l’empresonament polític de líders socials i, ara també, de més de la meitat del Govern legítim, dels consellers i conselleres que es trobaven en el territori administrat per l’Estat Espanyol. El seu gest ha estat molt positiu davant l’opinió pública internacional, encara que no hagi, per ara, obtingut cap resposta oficial en el si de la Unió. Madrid no només ha reprimit la població que pretenia resoldre pacíficament i civilitzada el conflicte català a través del vot, també ha castigat, reprimit, intimidat els principals actors de l’independentisme, fins i tot els mitjans de comunicació, fins a desfigurar la naturalesa mateixa de la democràcia espanyola. La desesperació de Rajoy i de les autoritats espanyoles no ha fet més que augmentar quan, segons les darreres enquestes, l’independentisme polític no deixa de créixer i d’aplegar encara més voluntats assenyades, moderades, democràtiques en definitiva, que no accepten ni toleren el joc brut dels poders fàctics espanyols. Rere la repressió ha aparegut la humiliació, completa, dels membres del Govern empresonats i, especialment, de la figura del vicepresident Junqueras, ridiculitzat per uns guàrdies civils paramilitars que s’han atrevit a valorar la seva anatomia com a hipotètic cobai per al gaudi sexual d’altres presos, com un exercici de deshumanització, d’animalització, com a vexament i reducció a la categoria purament objectual de l’honorable pres polític. Com si fos un ciutadà sense cap mena de dret, segrestat per delinqüents, en mans d’una organització criminal o d’un Estat sense garanties democràtiques ni respecte als drets humans. Espanya, la seva Guàrdia Civil, les seves presons, tenen el prestigi com a institucions que elles mateixes generen.

Després de la brutal persecució política, de la burla i de l’escarni, Espanya només té l’opció de l’ocupació militar de Catalunya, en cas que l’OTAN li doni llum verda, cosa que no serà fàcil. Tanta intimidació, tanta ferotgia, tanta desproporció, només fa que deixar en evidència l’extraordinària feblesa de Madrid mentre l’independentisme no para de créixer. Catalunya cada cop està més i més separada d’Espanya, a punt del definitiu trencament, si els seus ciutadans mantenen la calma i persisteixen a voler legítimament la plena democràcia, la llibertat.

Font: elNacional.cat