Toni Soler: «Un estat és això»

MORAL. Mariano Rajoy està satisfet. Ho va dir davant dels micròfons de Carlos Herrera: està en un bon moment de la seva vida i se sent en forma. Aquesta sola afirmació conté un tarannà i una ètica. L’ètica -diguem-ne- del poder. El poder està satisfet quan creu que ha guanyat, i no permet que altres factors li aixafin la guitarra. Qualsevol espanyol de bona fe sap que el que ha passat a Catalunya és un desastre per a Espanya, però l’Estat no fa balanços morals o emocionals. L’Estat veu Puigdemont a Bèlgica i Junqueras a la presó, és a dir, l’enemic cautivo y desarmado, i no està per més romanços. Davant del resultat, no importa el descrèdit del ministeri de l’Interior, de la judicatura, de la premsa, de la Corona, del mateix PP (almenys a Catalunya). El pas en fals de l’independentisme acorralat a finals d’octubre ho tapa tot. Amb una petita reserva: ni tan sols Espanya pot saltar-se el veredicte de les urnes. El 21 de desembre, els vots poden fer que la infantil eufòria de l’“ A por ellos ” emmudeixi i es glaci.

ERRORS. I si això passa, no serà perquè el sobiranisme català no hagi perdut plomatge. Els errors d’octubre no s’oblidaran fàcilment. Però venim de més lluny. En els últims anys hem vist el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. El Procés ha estat un fenomen inèdit: un moviment popular, transversal, que acaba guanyant eleccions i plantejant, en termes estrictament democràtics, el desafiament més gran a què ha hagut de fer front Espanya des de la descolonització. I això no passa en un moment qualsevol, sinó quan Catalunya és més mestissa que mai, quan -per primer cop en un mil·lenni- el català ja no és la llengua hegemònica del país. Interessant. Però a l’hora de la veritat han aparegut, empeses per la repressió, i per nombrosíssims ocells de mal averany, les nostres febleses seculars: la immaduresa, la desunió, el vertigen i, finalment, el complex d’inferioritat. En part espontani, en part induït.

GUANYAR. No ens podem entretenir en aquesta fase. L’autocrítica, sempre necessària, no la utilitzem per millorar, sinó per donar la raó als acomplexats o els oportunistes, que parteixen de l’apriorisme que el que passa a Catalunya no té una causa externa, sinó que és conseqüència d’una mena d’incapacitat congènita per a la política. Curiosament, en aquesta anàlisi són els més espanyolistes els que fan veure que Espanya no existeix ni té res a veure amb els nostres fracassos. De certes actituds se’n dedueix que Catalunya no mereix governar-se a ella mateixa. A Espanya, on el govern acumula nyaps i escàndols com enlloc més d’Europa, aquest plantejament és impossible, a ningú no li entraria al cap: per això són un estat. Davant la prioritat de derrotar l’amenaça (democràtica!) de la secessió, no importa la guerra bruta, ni la corrupció, ni la indecent utilització de la justícia, la Guàrdia Civil, la premsa, la Corona i els grans poders econòmics. Ara mateix, Catalunya està sent governada per un partit que, a més d’autoritari i corrupte, només té el 8% dels vots dels catalans. ¿Com pot ser que alguns acceptin això com una part de “la realitat” i en canvi un nyap procedimental, com el que va permetre la DUI, sigui motiu d’escàndol continuat?

El govern del PP no vol que els catalans li donin la raó ni que l’aplaudeixin. El que vol és que les coses no canviïn, que les amenaces a l’ statu quos’esvaeixin, que Catalunya se senti feble i impotent. Per sort, la realitat, a l’Europa d’avui, inclou les eleccions lliures, que és l’últim recurs que el país té a les seves mans per tornar-ho a intentar, aquesta vegada amb més saviesa, i que la nit del 21 Rajoy deixi de sentir-se satisfet.

Font: ara.cat