Durant els darrers dos mesos, el procés independentista ha topat amb la contundència d'una realitat duríssima. El que més mal fa, però, no són les garrotades indiscriminades –que en fan molt, de mal, no en tenim cap dubte–, ni l'empresonament teledirigit de mig govern legítim, ni tampoc l'exili del president i l'altra meitat d'aquest govern. El que més mal fa és comprovar que no hi ha ningú a l'altra banda disposat a estendre la mà. Que la desraó de la violència té l'aplaudiment dels acòlits i el silenci dels altres. Que tribunals i fiscals dicten sentència des d'una poltrona ideològica, sense que sigui possible defensar-se.
Entrats ja en el despropòsit d'un Estat que rebutja part dels seus propis ciutadans, no trobarem pas tan estrany que es pugui detenir algú per celebrar la mort del fiscal Maza a Twitter, però en canvi s'obviï de manera humiliant –només podem qualificar-ho d'humiliació, perquè no atén a raons– la catalanofòbia desfermada, les amenaces dels ultres i la connivència del govern central i de les forces de seguretat amb aquells qui peguen, amenacen i agredeixen. Que, curiosament, sempre són els mateixos.
És trist saber-ho, perquè resulta que, mentrestant, hem d'anar trampejant la devastació de la nostra dignitat política –un govern legítim esclafat, un autogovern desballestat i emmanillat– i la devastació d'una identitat emocional –gent honrada a la presó, una repressió constant, la censura permanent–. I això, mentre els aparells de l'Estat i alguns partits amb la rancúnia com a modus operandi només fan acte de presència per repartir garrotades, per atiar l'odi i per ventilar mentides sobre els pilars de la nostra convivència.
On és la voluntat real d'escoltar, de negociar o de pactar? No hi és, perquè només existeix la necessitat de conservar l'hegemonia del poder per sobre de totes les coses. Perquè això va de poder. Va de decidir per un mateix, de fer-se gran o seguir engrillonat. Va de fer política d'alta estofa i no politiqueig d'estafa púnica. Va de respectar els drets a algú que és lliure, i va de no normalitzar coses que mira, van passant i anem deixant que passin, per molt que ens pesi. Va de tempesta mediàtica, de porqueria informativa i de resistència. Va de la convicció que no pot haver-hi gent empresonada per haver sortit de la línia de pensament únic que estableix el corró de l'Íbex35. Va de no tenir por, i va de pensar que és possible una societat millor. No va d'independència o democràcia. Va de saber quina mena d'Estat tenim i de la misèria moral que el fa ser la perpetuació d'una perversió d'altres segles.
I és en aquest moment quan penses en tota aquella gent que ens havia de treure de l'embolic. Ciutadans carregats de bones intencions que tenien solucions per a tots els mals, però que desapareixen tan misteriosament com el Guadiana quan calen solucions de veritat. Perquè, on són les banderes blanques i els "parlem"? On són els reformadors, els profetes de la tercera via, els líders que només creuen en la salvació del món si el món és exòtic? On són els garants de la solució si el que cal solucionar és la sacrosanta unitat del Regne? Ni están, si se les espera. Una de les pitjors decepcions de la vida democràtica d'aquest país.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada