Quim Torra: «Desvotar el 9N»

"No votar la independència seria pitjor que perdre la votació"

No som res. Literalment. Catalunya no és res, res que pugui decidir per ella mateixa, ni tan sols una consulta. Tot anul.lat, i és que com es pot pretendre que res decideixi sobre alguna cosa? El TC es limita a aplicar allò que és una veritat universal a l’Estat espanyol: Espanya una.

Just constatada per enèsima vegada aquesta inexistència, l’amic Pere Carles, company d’Òmnim, es plantejava: “I ara haurem de desvotar?”. I suggeria un lema pel 27S: “El 27 S, vine a desvotar amb nosaltres!” Em sembla magnífic, m’apunto a desvotar. Perquè per Espanya tant és si votes com si desvotes, res no serà mai acceptat, perquè res no pot ser mai acceptat per qui ho és tot. Hem superat l’estadi colonial, ja no som ni una colònia, som res.

Cinc anys d’històriques manifestacions, i ara podem afirmar que els milers de catalans que col·lapsaven la Via Catalana feien el turista, que a la Diagonal o la Gran Via s’hi van plantar 2 milions de persones àvides per comprar a les botigues i que el 9N no va existir. Us semblava haver anat a votar? Aquelles fotos que molts de vosaltres guardeu, de debò que creieu que van existir? Aquella emoció que sentiu encara, us penseu que us va succeir? Doncs no, no vau fer res, ni les fotos existeixen, ni vau sentir res perquè no sou res. Com se us pot ocórrer, catalans, voler decidir alguna cosa?

Aquesta és la història que s’explicarà a Espanya, de la mateixa manera que s’explica lo bé que va anar la desfeta de 1714 pels catalans. I si volem canviar-ho, només hi ha una via, sentir-nos majoria, guanyadors, líders del país i fundadors d’un nou estat.

I endavant, a votar o a desvotar, que només podem guanyar, fins i tot, si és necessari, contra nosaltres mateixos. Però que algú té cap dubte que ni un tan sols dels 1,9 milions de votants per la independència el 9N tornaran a votar, cada un d’ells, per la independència el 27S? Catalunya s’abocarà al que ella decideixi, i confio que sigui la decisió de la seva llibertat i deslligar-se d’Espanya. La independència de Catalunya és una temptació massa gran com per a no caure-hi, si qualsevol s’hi encara amb un mínim sentit comú i responsablement. La prudència i el seny, avui són independentistes declarats. Té raó aquell telepredicador que des de la trona ens crida a acceptar que el suflé s’ha desinflat; i tant que s’ha desinflat, ara s’ha convertit en un pa de pagès de quilo.

Ha arribat un punt, que sóc dels que afirmo que no votar la independència seria pitjor que perdre la votació. Si ara no arribem al final, res no haurà tingut sentit. Dit d’una altra manera, haurem de donar la raó a Espanya i acceptar que no som res. Hem de ser conscients del punt de no retorn en el que ens movem. L’independentisme no és una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. La independència de Catalunya és un manament del poble, expressat democràticament. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal.

Les darreres sentències d’ahir haurien de suposar també un canvi de denominació de la Taula del Dret de Decidir. Se n’hauria de dir Taula del Deure de Decidir. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú, que mai no arribarà; el que hem de fer és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. I exigir-nos-el diàriament, insistentment, sense defallir, fins el 27S, que votarem i desvotarem. Per què serem independents? Molt senzill, perquè ja no podem ser una altra cosa. Per què guanyarem? Perquè volem ser.

Font: elSingular.cat