Víctor Alexandre: «Atzagaiades dels al·lèrgics a la llibertat»

"No fa gaire, Ana Pastor, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que 'és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta'"

Ignoro si existeix en algun lloc del món un museu de l’atzagaiada, però si no existeix caldria crear-lo perquè és fascinant la quantitat de barbaritats que s’han arribat a dir i que es diran al llarg de la història. Només amb el material polític, el gènere humà ja podria fornir uns quants palaus. És veritat que hi ha moments de major i de menor intensitat, d’acord amb els esdeveniments, però, en general, la producció és constant. El procés català, concretament, ha propiciat una allau gegantina d’atzagaiades que en el futur, a més de ser negades pels seus autors, provocaran que els seus descendents s’amaguin sota les pedres cada cop que hom en faci esment. La senyora Alícia Sánchez-Camacho, en aquest sentit, ja fa temps que és en si mateixa una font inesgotable d’atzagaiades. Són tan hilarants, que té garantida una bona carrera professional com a humorista a Espanya, país on diu que anirà a raure perquè no podria suportar viure en una Catalunya independent. És la mateixa al·lèrgia que pateixen Albert Boadella o Félix de Azúa. Tan bon punt n’arrepleguin tres o quatre més ja podran crear una associació d’al·lèrgics a la llibertat i addictes a l’absolutisme.

No fa gaire, Ana Pastor, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que “és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta”. Déu n’hi do, la frase. Val la pena analitzar la ideologia que es requereix per dir una cosa així, perquè, per fer-ho gràfic, es tracta de la reacció de l’amo que s’irrita en veure que el captiu només pensa a alliberar-se malgrat que ell, que és un amo benvolent, estaria disposat a negociar el nombre de grillons de la cadena. Com a amo, pot entendre que el captiu li demani una cadena més llarga –el captiu, ja se sap, té el vici de la queixa–, però troba ofensiu que la vulgui segar. No li entra al cap que els captius puguin decidir si s’estimen més la captivitat o la llibertat.

La cosa, però, s’agreuja encara més si l’amo és un tigre de paper, és a dir, si és algú que vol aparentar una fortalesa que no té, com és el cas de l’Estat espanyol. Aleshores perd els papers i arriba a extrems que el posen en evidència. És capaç, fins i tot, d’il·legalitzar la respiració. La negació al poble català del dret a vot en un referèndum, n’és un exemple. Així ho va denunciar el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, dient que la intenció de l’Estat és que els catalans, a més de no poder votar, no puguin protestar, cosa que demostra, va remarcar, “la voluntat d’humiliar Catalunya”. Com era d’esperar, aquestes paraules van tenir una rèplica immediata per part del diputat Santi Rodríguez, membre de la guingueta catalana del PP, afirmant que “el govern de Catalunya ha volgut humiliar l’Estat espanyol”.

S’adona el lector del truc dialèctic? És un truc que han practicat tots els totalitarismes del món, que és el d’intentar fer passar els botxins per víctimes. Representa que, atès que la llibertat no només és il·legal, sinó que també ho és demanar-la, el captiu que hi persisteix és algú que pretén “humiliar l’amo”, i, és clar, l’amo, que és un tros de pa per naturalesa, no té més remei que treure el fuet i castigar-lo perquè recordi qui mana. Amb tot, no és pas aquesta, l’atzagaiada més gran que ha dit l’esmentat diputat del PP. Talment com si volgués batre la seva pròpia marca, ha manifestat que “la independència de Catalunya no és una competència del govern de Catalunya”, ni tampoc del seu Parlament. En altres paraules: la llibertat dels catalans no és competència dels catalans. O dit d’una altra manera: nosaltres no som ningú per decidir sobre nosaltres mateixos. Ho enteneu, oi? El captiu no pot decidir, altrament deixaria de ser captiu. I ara!

Que hi hagi gent que es pugui guanyar la vida amb un sou públic dient aquestes barbaritats, demostra l’amplària de la democràcia, però també demostra –si és un català qui les diu– l’autoodi i la profunda corrupció intel·lectual a què hom pot arribar per mirar de ser el captiu preferit de l’amo. En realitat es tracta d’una carrera professional predestinada, ja que el captiu amarat d’autoodi i al·lèrgic a la llibertat només se sent realitzat quan el nomenen tècnic de manteniment de la presó.

Font: elSingular.cat