Però reconèixer les dificultats d'ara no ens hauria de fer perdre de vista la importància de la trajectòria col·lectiva que hem seguit i el valor que tindrà que sapiguem aconseguir els nostres objectius. Els mèrits i els esforços del camí que hem fet, i els atractius i els avantatges de la societat sobirana i justa que podem construir.
Altres veus n'han parlat amb encert: hem de recordar els moments d'entusiasme o fins i tot d'eufòria que hem viscut col·lectivament en les grans concentracions o mobilitzacions dels darrers anys, però ara segurament no és el moment de l'eufòria, sinó de reactivar la feina sistemàtica i persistent que ens ha de permetre arribar al gran entusiasme final.
El desànim que sembla haver-hi pot tenir explicacions, tant per les febleses o vacil·lacions internes dels protagonistes del procés com per les ofensives de desgast que contínuament arriben des de fora. Però que sigui explicable no fa que sigui admissible o que ens hi hàgim de rendir. De cap manera.
Al contrari: hem de saber que en un esforç llarg i continuat és justament abans d'aconseguir la victòria que el desànim es fa més insuportable. El corredor de fons, el muntanyista que aspira a coronar el cim, els grups humans que lluiten durament per superar les adversitats, tots aquests processos de gran dificultat comporten un desgast que genera el màxim cansament i els màxims dubtes just abans d'aconseguir l'objectiu. I és precisament aleshores quan resulta imprescindible persistir amb més energia que mai: perquè valorem l'esforç que s'ha fet i perquè valorem la transcendència de l'èxit.
Ara és el moment d'identificar les dificultats i treballar sistemàticament per a superar-les. Organitzar-nos tan bé com puguem, explicitar clarament i àmpliament per què i com volem construir un Estat sobirà: quins avantatges comporta per a les persones, per als col·lectius, per als sectors socials, econòmics i culturals, per a tothom.
La nit és més fosca just abans de l'alba. El moment més dur de la travessia del desert és quan s'és a punt de sortir-ne. Que els cants de sirena i els auguris de fracàs no ens facin naufragar abans d'arribar a Ítaca, quan ja la tenim a l'horitzó.
A La solitud del corredor de fons el protagonista abandona quan és a punt de guanyar, perquè en aquell cas veu que aquella no seria la seva victòria, sinó la del sistema que el té subjugat. El nostre cas és invers: el sistema espera que ens aturem, però la victòria serà nostra. No ens podem aturar.
Font: Tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada