Joan Tardà: «Pot semblar llarg, però és a tocar!»

De vegades pot semblar que el camí no fa baixada, però no és cert. El que estem fent a Catalunya, el que està protagonitzant la societat catalana és extraordinari. Cert també que no és pas cosa senzilla fer possible un escenari que permeti construir un nou país i començar de nou per tal de bastir un Estat, la nostra República, que possibiliti socialitzar la riquesa i gaudir d’una democràcia d’excel•lència en la qual els poders polítics no estiguin supeditats als poders financers. De fet, si l’empresa no fos titànica, ben segur que altres generacions que ens han precedit, possiblement més valentes i sacrificades que no pas nosaltres, ja haurien assolit l’objectiu.

I que quedi clar, hi ha a Catalunya qui mira de sabotejar el procés. En podríem dir l’oligarquia, és a dir els poders econòmics que durant tants anys han viscut prou bé gràcies al BOE per poder acumular beneficis i que s’han casat de totes totes amb l’oligarquia espanyola. Tenen diners, i molts, i pressionen, compren, financien. Ara, el darrer objectiu és crear un estat d’ànim general per fer creure que el “procés” s’ha diluït i que s’està fonent. Compten, és clar, amb opinadors i tota mena de tertulians que actuen per encàrrec, ben peixats. No ens ha d’estranyar pas. Era previsible.

Es per això que cal tenir en compte aquesta variable i ser capaços de no caure en la trampa. En primer lloc, cal tenir una certa perspectiva històrica per calibrar la magnitud del procés i de la velocitat de vertigen amb què està transitant. Només fa quatre mesos del 9-N, només fa poques setmanes que s’assolí l’acord de la convocatòria de les eleccions del 27-S (que tindran caràcter plebiscitari inevitablement) i tenim l’oportunitat de convertir les eleccions municipals del mes de maig en la pista d’enlairament del “caixa o faixa” del 27-S.
I encara hi ha qui creu que el procés s’ha aturat? Al revés, el procés és vertiginós. Això sí, cal que s’acompleixin algunes variables, que, altrament, només depenen de nosaltres. En primer lloc, les forces sobiranistes no només han de ser presents en la totalitat dels ajuntaments, sinó que han de mirar de governar-los. Si ho aconseguim, molt possiblement l’endemà del 27-S existirà una majoria absoluta sobiranista en el Parlament, per la qual cosa serà possible fer una declaració nominal d’independència a fi que el món s’assabenti indefectiblement que ja hem entrat en el darrer tram en què exercirem la independència. I acte seguit podrem obrir el procés constituent.

Procés constituent, sí, que les esquerres haurem de garantir que es faci de baix a dalt, participatiu, mobilitzador. En definitiva, també, tan accelerat com il•lusionant. Tot plegat acompanyat de l’elaboració per part del Parlament de les necessàries lleis de “desconnexió” i l’establiment de les negociacions necessàries amb l’Estat espanyol i les institucions europees. I, finalment, elaborada la Constitució, convocatòria de referèndum, pas previ per tal de proclamar la república Catalana, si així ho avalen els ciutadans i ciutadanes amb llurs vots plebiscitaris.

I encara queda algú capaç de manifestar la poca intensitat del procés en el propers mesos?
Al revés, quin goig i quina responsabilitat poder participar del part de la República!

Font: in.directe.cat