L’obertura de les delegacions catalanes a Roma i a Viena, que s’afegeixen a les que ja tenim a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Washington/Nova York, ha tret de polleguera el govern espanyol i ha reaccionat com era d’esperar: menyspreant Catalunya, negant-li el dret a comunicar-se amb el món per si mateixa i amenaçant amb l’ús de tots els aparells de l’Estat per tancar-les. Com més insegur és un govern, més repressiu es mostra. “Si la Generalitat vol presència a fora, la convidem a fer servir les ambaixades d’Espanya”, ha dit Alícia Sánchez-Camacho, que, cada dia, amb el seu carret, reparteix la propaganda que li ordena Madrid per les bústies catalanes. I aquesta propaganda diu que les oficines del govern de Catalunya a l’exterior envaeixen competències de l’Estat, que els catalans, com a menors d’edat que som, no podem anar sols pel món, que necessitem que se supervisi tot allò que fem o diem, i que “obrir ambaixades en plena crisi no té cap sentit, ja que el que cal és centrar-se en els problemes reals dels ciutadans”. En el manual del nacionalisme espanyol sempre hi apareix això dels “problemes reals dels ciutadans”. Deu ser per això que esmerça tanta energia a perseguir els ajuntaments que no pengen la bandera espanyola al balcó, i que requisa estelades en estadis de futbol tot apallissant les persones que les porten.
Arribats aquí, cal aclarir algunes coses. En primer lloc, el govern català obre oficines a l’exterior perquè les oficines espanyoles no sols no satisfan els interessos de Catalunya, sinó que hi van en contra. L’Estat espanyol és enemic declarat dels interessos dels catalans, com ho proven els atacs a la nostra llengua i identitat, l’espoliació escandalosa que ens practica i la imatge degradant que difon del nostre país, talment com quatre províncies perifèriques al servei d’una metròpoli anomenada Madrid. Per altra banda, com pot ser que envaïm competències de l’Estat, si justament obrim oficines per compensar la incompetència d’aquest Estat? Que no diuen que l’Estat espanyol és “el més descentralitzat del món”? Com s’entén, doncs, aquesta dèria centralitzadora? Finalment, si ens diuen que en temps de crisi no té cap sentit obrir oficines, deu ser perquè pensen que quan no hi ha crisi sí que en té. Ens estan dient això? No, és clar que no. No vaig sentir pas que les demanessin, quan no hi havia crisi. Passa, però, que la mentida, la demagògia i la difamació són l’únic recurs de qui no té arguments.
Allò que el demagog no diu, allò que amaga, és que mentre el nombre de persones que treballen en les oficines catalanes a l’exterior és d’una trentena, a les ambaixades espanyoles n’hi ha, pel cap baix, set mil cinc-centes. Són ambaixades situades en edificis sumptuosos amb un cost al voltant dels deu milions d’euros, conjuntament amb les no menys sumptuoses residències personals dels ambaixadors –com ara la del Marroc (sis milions d’euros) o la de Jordània (cinc milions d’euros) i les despeses monumentals en banderes, escuts, jardins, coberteria, serveis de luxe, il·luminació especial de celoberts i, entre altres ornaments, els retrats dels Borbons per valor de més de setanta mil euros.
Davant d’aquest estat de coses, és molt positiu que el president Mas, en la presentació del Pla d’Acció Internacional 2015, digués que no farà cas de les amenaces de l’Estat i que intensificarà la política exterior. És una actitud assertiva. Deixem que l’Estat espanyol cridi, blasmi i amenaci. És el seu tarannà. Ho ha fet sempre i hi té la mà trencada. Mentrestant, nosaltres, centrem-nos en la divulgació del Procés, en la internacionalització de la nostra economia i en la projecció de la nostra identitat, llengua i cultura. Treballar en silenci és molt més productiu que fer-ho immersos en la cridòria.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada